Hi ha qui pensa (segurament no mancat de raó) que cinematogràficament parlant, l’estiu és també el període més àrid de l’any; i que la calor, les vacances, la platja, les migdiades, i algunes competicions esportives, deixen la cartellera sota mínims, i pràcticament monopolitzada pels grans blockbusters i les cintes pels més menuts (aquest any no és una excepció amb: Guerra mundial Z, Pacific Rim, Elysium, El Llanero Solitario, Els Barrufets 2 o Aviones). Curiosament, si parlem de literatura, en molts casos passa el fenomen invers, i força gent es reserva per aquests dies, la lectura de llibres de volum considerable i temàtica de certa densitat. Tanmateix, qui vol refrigerar-se un parell d’hores en una sala fosca, sense contemplar monstres, zombies, apocalipsis vàries o menudets éssers blaus, també pot trobar cada temporada alguna proposta de caire més adult, reflexiu, amb abundància de diàlegs i certa profunditat temàtica, que s’estrena a principis d’estiu i gràcies al boca orella, amb una mica de sort aguanta fins la Diada Nacional.
Enguany, hi ha dos títols que estan tenint el favor d’un públic fidel i cada cop menys minoritari, delerós de poder fruir, si ho creu convenient, d’històries més íntimes, personals, i que apel·lin sense complexes, als sentiments, la cultura i l’intel·lecte. Dues cintes que, sense tant pressupost ni efectes digitals, no aconseguiran recaptacions milionàries, però tampoc acumularan deutes astronòmics si no tenen un bon primer cap de setmana d’estrena, fent trontollar l’economia del gran estudi de torn, ja que el seu objectiu és principalment un altre més lligat a la creació i a l’art. Doncs bé, en aquesta òrbita es situarien dos petits fenòmens com Before Midnight i Hannah Arendt, que conviden i molt a fruir-los en versió original, sense estridències, i a reflexionar i contrastar posteriorment sobre el seu contingut, acompanyats d’una bona beguda fresqueta.
La tercera cinta del trio (artístic) Linklater/Hawke/Delpy que recorre la peculiar història d’amor i desamor d’en Jesse i la Céline, no és sens dubte un apropament tan idíl·lic i amable com les dues anteriors, però segurament si que és la més sincera, honesta i realista. Així, si l’any 1995, l’enamorament platònic, quasi de conte de fades, que va ser aquella bellíssima i emocionant Before Sunrise, va fer que molts adolescents (i no tant), desitgéssim fer un interrail amb destí final a Viena. I l’any 2004, amb Before Sunset, vam seguir creixent de la mà d’aquest escriptor nord-americà que anava a París a presentar el seu best-seller on explicava aquella experiència màgica, i es retrobava amb l’amor de la seva vida. Ara que tots som més grans, i molts d’aquells joves també hem format una família (tot i que no tenim la sort que un reconegut escriptor ens inviti a passar l’estiu a la seva casa del Peloponès), arriba Before Midnight.
En aquest paratge hel·lènic que destil·la classicisme i vistes de postal pels quatre costats, es situa una acció quasi teatral en 4 actes, centrada en el diàleg, que, sempre en un ambient culte i progre, i durant menys de 24 hores, ens va donant pinzellades del que han estat els darrers 9 anys de la vida dels dos protagonistes, i com han afrontat la vida comú, la paternitat, els rols familiars, les feines .... Però aquest cop la ficció s’atansa a la realitat, i assistim al moment on esclaten tots els retrets, frustracions i queixes que fins aleshores s’havien anat guardant al calaix, potser per mirar d’anar tirant endavant, potser per les bessones, potser pel record, cada cop més llunyà, d’una matinada màgica a Viena ... I en una memorable discussió final a l’habitació de l’hotel, on inicialment havien de passar una d’aquelles nits romàntiques cada cop més episòdiques i esperades, va sortint tot, a poc a poc, de manera contundent, però civilitzada; sense bons ni dolents; cadascú amb les seves raons, i que farà que moltes parelles puguin veure reflectit el fons (i potser també la forma) de la seva relació. Sortosament, el final a la meravellosa terrassa de l’hotel a la llum de les estrelles, deixa un marge perquè si aquests tres amics es volen tornar a reunir d’quí a 10 anys i passar uns dies escrivint el devenir d’en Jesse i la Céline acabats d’entrar a la cinquantena, ho puguin fer i així continuar plegats aquesta singladura agredolça però estimulant, que és el món de la parella.
La segona proposta ha estat una grata sorpresa, ja que no és habitual que un biòpic (encara que centrat en un moment molt concret) d’una filòsofa jueva, relativament desconeguda com Hannah Arendt, susciti tant interès a la cartellera. I és que el tema que proposa és certament apassionant i controvertit: l’article al The New Yorker i el posterior llibre que va escriure arran de la seva cobertura a Jerusalem del judici al criminal de guerra nazi Adolf Eichmann, on d’alguna manera suavitzava la seva culpa i responsabilitat en l’extermini jueu, i a més acusa directament algunes elits jueves de col·laboracionisme durant la Solució Final. La cinta, amb el toc personal de la prestigiosa directora alemanya Margarethe von Trotta, intenta no prendre part (no sempre amb èxit) entre la filòsofa i els seus detractors, però exposa amb profunditat els arguments d’uns i altres, sense obviar-ne cap, com tampoc ho fa amb la complexitat del fort caràcter de Hannah Arendt. De fet, pels no iniciats en el personatge i el fet que descriu, la densitat dels diàlegs, en alguns moments fa preferible no intentar entendre tots els seus detalls i quedar-se amb la idea general.
Desproveït de qualsevol mena d’artifici visual o de guió, el film també desenvolupa les relacions personals amb el seu marit i el seu cercle d’amistats intel·lectuals i acadèmiques novaiorqueses, contextualitzant l’ambient on la pensadora escriu i discuteix de política, filosofia, sociologia... Per encarnar una dona tan brillant, moderna, independent i polèmica, feia falta una actriu amb carisma però que entengués la idiosincràsia del personatge. I la també germànica Barbara Sukowa , amb una sòlida carrera a les seves espatlles s’ha demostrat una encertadíssima elecció. En finalitzar la projecció, molts espectadors hauran fet una descoberta estimulant, que potser els portarà a seguir investigant sobre el personatge. Ja que el que si que es troba a faltar a la pel·lícula, potser per limitacions de metratge o potser per no dispersar massa la trama, és algun flashback més (a part dels apunts de la seva relació amb Heidegger), que ajudi a comprendre les raons i la biografia d'aquesta figura del pensament occidental del segle XX.
