ANTES DEL ANOCHECER: LA CIRERETA D'UN PASTÍS FARCIT DE GENIALITAT
Nou anys després de la segona trobada, la coneguda parella viatja a Grècia on descansarà, però a la vegada desfermarà tot els sentiments enterrats des que es van conèixer. El tercer lliurament, que tanca per ara la trilogia (primer amb Antes del amanecer i posteriorment amb Antes del atardecer) clou una història que novament torna a comptar amb el guió de Linklater i la col·laboració de Hawke i Delpy.
Aquesta vegada Jesse i Celine, que brillen àmpliament amb cada diàleg i moviment, són parella i pares experimentats. No estan casats però la seva connexió segueix viva. El resultat està en una parella que parla i manté converses profundes i diversificades fins a la matinada. No obstant això, nou anys de relació i d’esclavitud paternal, unit a les ganes de Jesse per estar amb el seu fill, desnuen els seus moments més vulnerables.
Tal com faria François Roland Truffaut i el seu personatge de ficció Antoine Doinel, Linklater recupera a aquests dos joves enamorats per mostrar-nos-els anys més tard i així constatar el pas del temps. No només en els seus rostres, sinó també en la seva forma de relacionar-se, de veure la vida i, en definitiva: mostrar-nos un punt de vista molt més madur.
Els ulls que es van obrir un dia a Viena i es van aclucar una tarda a París, són ara ulls de mirada fixa a la república hel·lènica, i és que ens trobem a la foguera de la convivència: el causal és ja estable i l’ocasional és ara etern. Els protagonistes expressen amb exactitud aquest territori on habita la passió i la monotonia, així com l’amor i el seu antònim, que no és sempre l’odi sinó el ganivet afilat del retret.
Un cop més, la complicitat entre els seus dos protagonistes: una bellíssima Julie Delpy i un pèl demacrat Ethan Hawke, esdevenen elements clau per tal que aquesta història acabi de quallar i ser encara més real i convincent. Els dos actors respiren oxigen en comptes d’heli i els diàlegs flueixen sense ser forçats, donant una sensació constant d’improvisació i naturalitat.
Els dos protagonistes accepten els seus rols sense por a mostrar el pas del temps i una major maduresa emocional, però sense perdre mai la il·lusió i la juguesca innocent que tant ens va commoure a les seves anteriors entregues. Una vegada més, caiem rendits als peus d’aquesta història d'amor a ritme de vals i zorba, arruïnant per sempre el nostre concepte del que una relació de parella hauria de ser.
El director texà juga a explicar-nos la mateixa pel·lícula com si el relat hagués seguit el seu trajecte temporal darrera la càmera, en aquesta ocasió amb una visió oceànica de les relacions de parella i una bonica panoràmica mediterrània banyada de versemblança. Afortunadament, la mitologia grega no ha secularitzat un relat que manté l’acidesa de les seves predecessores.
Graham Reynolds, s’encarrega de confeccionar una banda sonora tintada de melodies peloponèsies. No obstant això, la trilogia de Linklater no sobresurt per la seva música ja que és mínima excepte la segona entrega, on Delpy ens regalava fabuloses cançons de cantautora. El tema principal, que sona de forma repetida en aquesta última entrega, té una mica d'aquell vals composat per l'actriu.
Antes del anochecer és la renovació del romanticisme però a la vegada és també una paràbola sobre la condició humana i la persistència del desig. Arribats al final de la història, podem concloure que aquesta és una història romàntica atípica. Estem davant d’una trilogia rodona que com a conjunt és una de les millors del cinema pel que fa l’amor i les relacions humanes.
lectures: 1101
Una crítica d’Èric Antonell
8 d'agost de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Fantàstica peli, us la recomano tant amb parella o amics! Tant se vAL :)
