Després d’unes quantes reescriptures de guió i no poques versions diferents del muntatge final, Guerra Mundial Z s’ha estrenat. I ho ha fet amb èxit a la taquilla internacional. La seva presentació estava prevista el passat Nadal, però els responsables no ho acabaven de veure clar i es van estimar més polir la pel·lícula. Finalment, el film no passa de ser un producte correcte. Entretingut i emocionant quan ha de ser-ho, sí, però tan sols correcte.
Res a veure amb el best-seller
Qui hagi llegit el llibre en el qual es basa la història gairebé no trobarà cap similitud amb el text original. La narració de Max Brooks se centra en el testimoni dels diversos supervivents de l’epidèmia zombi i en l’anàlisi de l’actuació dels principals països del món (Espanya no hi apareix, òbviament) per encarar l’amenaça dels no-morts. A la pel·lícula, però, el director Marc Forster es mostra més interessat en descobrir els orígens del problema que no pas en el remei.
A aquestes alçades, la metàfora dels zombis com a venjança (o retorn) dels oprimits ja està més que superada. El gran encert de Guerra Mundial Z és que els mostra en conjunt, com a grup, com a massa. Les imatges en què els morts vivents envaeixen ciutats (el passatge de Jerusalem és especialment brillant) són l’arma visual més poderosa del conjunt. Apilats i afamats, els zombis de la pel·lícula funcionen com si fossin un eixam d’abelles.
Pitt vol lluir-se
Amb tot, el metratge té escenes prescindibles, imposades sens dubte pels dictats comercials de les superproduccions. L’estructura del llibre era complicada de traslladar a la pantalla, i per al públic és útil que hi hagi un heroi (Brad Pitt, en aquest cas) disposat a encapçalar la resistència humana, però que l’acció estigui amanida amb els tòpics més lacrimògens (tota la trama amb la família, posem per cas) tan sols en perjudica el resultat.
Guerra Mundial Z no decep ni enganya. És una pel·lícula senzilla i honesta, que per sort defuig l’excés d’efectes visuals digitals. Forster sap que el terror és més efectiu en les distàncies curtes i en el domini del temps narratiu, i en aquest sentit el clímax del film és notable. El pitjor, no obstant això, és que Pitt ha convertit la història en un vehicle per al seu lluïment i això la fa previsible.
Escena de Guerra Mundial Z
lectures: 727
Una crítica de Marc Busquets i Obré
6 de setembre de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Marc Foster és un molt bon director...Monster Ball, Fiding Nerverland...són bones mostres del seu talent.
Q
06-09-2013
totalment d'acord amb la crítica. Una bona pel·lícula, però sense ànima
Eric
10-09-2013
Bona crítica, la pel.lícula és previsible i els zombis de manera individual fan riure (vegi's els científics gal.lesos)
