Sempre he pensat que el 3D és una presa de pèl, que distreu i és innecessari, que s’utilitza bàsicament per a tots aquells que no troben l’essència del cinema i així contrarestar el seu avorriment a base d’atraccions visuals. De fet, sóc d’aquells que procura evitar aquest format en benefici del 2D.
Però enguany, Jean-Luc Godard ens sorprèn rodant una pel·lícula en 3D als seus 82 anys, Adieu au langage que, per cert, es podrà a veure al imminent Festival de Sitges. Sense dubte, un crit d’alerta, doncs si un dels principals responsables de l’evolució cinematogràfica de tots els temps, opta per provar fortuna amb la seva habitual desinhibició, és que quelcom d’aprofitable pot aportar aquesta tècnica. En breu comprovarem com es compaginen aquesta estranya parella Godard-3D...
Mentrestant, però, per fi ja podem celebrar el primer gran tribut 3D. I és que la recent estrena de Gravity ens ha sorprès molt positivament per diversos aspectes, un d’ells l’excel·lent ús – ja era hora! – del 3D. Personalment, puc afirmar que aquesta és per ara l’única pel·lícula on trobo justificat el seu ús; de fet, el fa pràcticament imprescindible per als seus propis propòsits.
Ja han transcorregut set anys d’ençà del darrer film del mexicà Alfonso Cuarón. La seva esplèndida Hijos de los Hombres ens va deixar massa enlluernats per tenir que esperar tant temps en gaudir de la seva nova proposta. Però val a dir que l’espera ha valgut la pena, doncs Gravity és una pel·lícula pràcticament excepcional, un punt d’inflexió en la història del cinema? Probablement encara sigui massa aviat per valorar el que arribarà a suposar la seva realització, però tot apunta a que servirà de gran referent. I no només per la seva immaculada habilitat tècnica – senzillament insuperable, portentosa, brutal -, sinó també per la seva capacitat narrativa, per explicar modèlicament una – aparentment – senzilla història de supervivència.
El director de la deliciosa La princesita (1995) i de l’única bona pel·lícula de la saga Harry Potter, Harry Potter i el pres d’Azkaban, en té prou amb un personatge i mig per regalar-nos una hora i mitja plena de tensió, patiment, vertigen, emoció i devoció, per passejar-nos per l’espai com mai abans ens l’havia mostrat el cinema.
Després de quatre anys i mig patint tota mena de contratemps i diverses dificultats, els Cuarón – pare Alfonso i fill Jonás – van acabar d’escriure aquest viatge inter especial protagonitzat per Ryan Stone (Sandra Bullock) per mirar de trobar el camí de retorn cap a la terra. I per fer-ho, els Cuarón van escollir una tripulació molt ben avinguda, on s’hi troben el gran operador Emmanuel Lubezki – la fotografia del film és pura antologia -, el compositor Steven Price – cridat a ser un dels compositors capdavanters -, i els actors George Clooney i, sobre tot, Sandra Bullock, gran protagonista de la pel·lícula que, sí!, aconsegueix fer tancar unes quantes boques. De fet, no seré jo qui ara es posi a defensar a una de les actrius més justament odiades per gairebé tothom, però de tant en tant també m’agrada recordar que té, com a mínim, una gran interpretació, Esa cosa llamada amor (Peter Bogdanovich, 1993). La Bullock està molt convicent en la seva angoixa, en la forma de respirar com si estigués bevent vi i no pas cervesa (Clooney dígit), encara que potser no tant quan es tracta de recordar un tràgic episodi personal. Però, en general i més enllà de l’estètica Ripley, gran treball de la Bullock; no és estrany que l’actriu hagi reconegut que gràcies a Gravity ha tornat a creure amb el cinema i amb les seves possibilitats personals.
Gravity aconsegueix fer-te participar d’una aventura increïble, d’un viatge per l’espai d’incerta resolució i et submergeix en el seu gran sortit de sensacions, mentre ofereix proeses cinematogràfiques com un primer i llarg pla seqüència absolutament fascinant. Una pel·lícula que proclama un canvi, que explica com cal utilitzar les possibilitats del 3D, que ens fa creure i emocionar pensant que encara tenim molt i molt cinema per descobrir... i que, a més, torna a portar a la gent als cinemes. Gràcies, amic Cuarón!
Sandra Bullock gravitant
lectures: 734
Albert Galera
8 d'octubre de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Una obra de gran senzillesa narrativa i gran complexitat visual
