La gran belleza narra la despreocupada vida d’un periodista de renom, Jep
Gambardella (Toni Servillo), que en la terrassa del seu palauet romà celebra el seu 65è
aniversari envoltat d’amics i convidats que l’afalaguen. Aquesta figura pública
reverenciada – però escriptor frustrat també després d’haver publicat un llibre fa molts
anys - viu envoltat d’artistes, intel·lectuals i arribistes de totes les disciplines en
saraus interminables mentre passeja la seva figura narcisista tot llençant sentències brillants
i ocurrents que poden fulminar en un instant a qualsevol de forma implacable. Jep està en la
cresta de l’onada i viu sota l’embolcall edènic d’un món de frivolitat i
superficialitat esclatant que no deixa de ser una genuïna representació de la buidor i la
decadència.
Enmig d’aquesta gresca incessant, paroxística, malaltissa, detectem la malenconia
creixent d’un personatge que envelleix mentre recorda episodis cabdals de la seva
adolescència com el primer amor, o es queda en estat de suspensió quan unes imatges el
traslladen al passat, o imagina un mar projectat en el sostre de la seva cambra, un mar
evocador de la seva creixent i imparable nostàlgia.
Diferents fets remouen la indolència i la inconsciència d’un home que ja està de tornada
de tot, el seu volàtil món sembla esquerdar-se davant del suïcidi d’un noi conegut, la
mort d’una dona preciosa que acaba de conèixer o la marxa d’un amic poeta que
sembla renunciar fastiguejat d’aquesta fira de les vanitats. Els personatges més propers
de Gep comencen a fondre’s i desaparèixer d’escena com una premonició de que el
temps s’escola, i que malgrat està envoltat de gent, potser està més sol que la una.
La pel·lícula és atapeïda, recarregada, a vegades fins a l’excés i la desmesura, però
d’una bellesa abassegadora. Una pel·lícula espectacular i desbordant amb una càmera
virtuosa, cerimoniosa unes vegades i desfermada en altres, que proporciona moments antològics
de gaudi immediat. És cert que aquesta exuberància visual podria corre el risc de
moure’ns a la vistositat més gratuïta i empallegosa, però el film conté alhora una força
sísmica a dins seu que ens remou i commou fins a trasbalsar-nos.
El pòsit desencisat i amarg camuflat rere les seves pomposes imatges ens condueix
inexorablement a les boges nit romanes de La dolce vita de Fellini. I és que el
personatge de Jep apareix com una reencarnació d’aquell jove reporter Marcello (Marcello
Mastroianni) però amb uns anys de més, atrapat i arrossegat com ell en un carrusel fàustic del
qual no pot baixar, sinó hauria de trepitjar la terra i aleshores potser hauria de viure.
Després de la seva ensopegada en el cinema anglès amb una pel·lícula com This must be the
place, que va deixar a tothom desconcertat i força glaçat, l’italià Paolo Sorrentino
es reivindica ara en la sumptuosa i exuberant pel·lícula La gran belleza. Una pel·lícula que
es
va convertir inesperadament en una de les perles del festival de Cannes i, tot i que va marxar
amb les mans buides del certamen francès, sempre havíem tingut la impressió d’haver
viscut un moment irrepetible i inesborrable. Més tardanament ha vingut la seva coronació com a
millor pel·lícula europea en els recents Premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu, on han
obtingut guardó també l’actor Toni Servillo -que fa una interpretació senzillament
magistral -, el mateix director i el muntatge a càrrec de Cristiano Travaglioli.
lectures: 613
Joan Millaret Valls
19 de desembre de 2013
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Sorrentino és molt gran. Quin gustàs de pel·lícula, sensacional.
