La casualitat ha volgut que l’estrena de 12 anys d’esclavitud hagi coincidit amb els darrers actes del funeral del líder sud-africà Nelson Mandela, que en breu també veurà projectat un biopic protagonitzat per Idris Elba. Dues cares del sofriment de la gent de color, en dues èpoques diferents però amb la mateixa cruesa, fruit de la injustícia i la manca de respecte per part d’altres éssers (in)humans, enduts per la irracionalitat i els prejudicis racials. Es fa difícil constatar com malgrat el pas dels segles i l’evolució humana en molts aspectes, fenòmens com aquest hagin perviscut tants i tants anys. De fet, malauradament fins als nostres dies.
El cinema no ha estat aliè a aquesta realitat, ni en concret a l’ominós passatge de l’esclavatge als EEUU, que ha estat portat a la pantalla gran en nombroses ocasions, amb major o menor fortuna. Ara, un director anglès i de color com Steve McQueen, que havia tingut avantpassats a les Antilles en un context de manca de llibertat similar, ha volgut donar la seva pròpia visió. I ho ha fet a través d’un material de primera mà, adaptant el llibre autobiogràfic de Solomon Northup, un home de color que vivia en llibertat a l’Estat de Nova York amb la seva família, guanyant-se la vida com a violinista, i que va ser segrestat l’any 1841 en un viatge de feina a Whashington i venut per uns traficants d’esclaus a una plantació del Sud del país. A partir d’aquí un via crucis de 12 anys passant per la mà de diversos amos i esdevenint al final una de les poques excepcions en què va poder recuperar la llibertat gràcies a l’ajut d’un fuster canadenc que en conèixer el cas de primera mà, va posar-se en contacte amb els amics de Northup a Nova York, que van aconseguir el seu alliberament ajudats per una normativa d’aquest Estat segons la qual s’atorgava assistència legal i econòmica per recuperar als afroamericans residents, que fossin segrestats i venuts com esclaus.
Amb aquest material, McQueen ha realitzat novament una obra absolutament personal, com ja ho havia fet anteriorment a Shame, la pel·lícula que el va donar a conèixer al gran públic, gràcies a aquell addicte al sexe magistralment interpretat per Michael Fassbender. En aquesta ocasió, ha optat per un apropament a l’esclavatge amb una clara voluntat naturalista, sense voler escatimar els detalls més escabrosos: maltractaments, vexacions, violacions, humiliacions, explotació laboral, separacions familiars... És per exemple d’una especial cruesa, més enllà de les escenes de les fuetades, la del penjament del protagonista, filmada des de diversos angles i amb l’aclaparadora presència del so ambient, en la qual l’espectador comparteix l’angoixa de Solomon que ha de passar vàries hores aguantat per les puntes dels dits dels peus com a càstig, davant la mirada inquisitiva dels amos i la impotència de la resta d’esclaus de la plantació. I és que el tractament quotidià d’aquest atac als drets humans més elementals, produeix un efecte amplificador de la ràbia i el patiment de l’espectador, que percep que allò va passar a persones reals. Amb aquest naturalisme juga constantment el director, quan fuig de qualsevol traça literària que doni un aire de ficció a la cinta. No hi ha punts d’escapatòria per a l’espectador, que es troba atrapat dins aquesta teranyina de realisme que el posa cara a cara amb el pitjor de la condició humana.
Però aquesta voluntat descriptiva d’uns fets no va en detriment del seu segell com a autor. I és que McQueen segueix imprimint la seva particular manera de rodar en la que preval la intensitat de cada escena per sobre d’una narrativa més lineal o explicativa, una mica en la línia de Terrence Malick. Construeix la història a base de moments que permeten definir perfectament els personatges, les seves intencions, els seus anhels o les seves pors, i així deixa que la història flueixi sense subratllats ni escenes de transició innecessàries. Moments dels quals, com ja succeïa a Shame, busca destil·lar també la seva vessant més estètica, la força visual que colpeixi l’espectador, com es fa en qualsevol obra d’art amb vocació de transcendència i perdurabilitat.
Aquesta intensitat sobre la que descansa tota la obra de McQueen, requereix necessàriament d’uns actors incondicionalment entregats i en estat de gràcia. I sortosament pel director de la també radical i extrema Hunger, aquí torna a tenir a la seva disposició un grapat de grans intèrprets disposats a deixar-se la pell i despullar-se emocionalment davant la càmera. A més del seu actor fetitxe Michael Fassbender, que demostra uns grans recursos interpretatius, al transmutar-se en un cruel i paranoic amo de plantació, la funció té com a peça angular al sorprenent Chiwetel Ejiofor, un més que creïble Solomon Northup, que té molts números de cara als propers premis Òscar. I és que la seva barreja de contenció, patiment, ràbia i esperança constitueix sens dubte una de les millors interpretacions dels darrers anys. Però la veritat és que tot el càsting transmet una versemblança que et trasllada al moment històric. Des dels més coneguts Benedict Cumberbatch, Brad Pitt o Paul Giamatti, fins a les menys Lupita Nyong’o o Quvenzhané Wallis, aporten un plus d’excel·lència a un conjunt ja de per si farcit d’atractius de tota mena.
Llàstima però que aquesta meravella fílmica tingui el cartellet de: basada en fets reals. I és que el ser humà, malauradament, és capaç del millor i del pitjor, com bé sabia aquest violinista amant de la música que tan sols va cometre el "pecat" d’haver nascut nigger.
