La casualitat ha volgut que l’estrena de 12 anys
d’esclavitud hagi coincidit amb els darrers actes del funeral del líder sud-africà
Nelson Mandela, que en breu també veurà projectat un biopic protagonitzat per Idris
Elba. Dues cares del sofriment de la gent de color, en dues èpoques diferents però amb la
mateixa cruesa, fruit de la injustícia i la manca de respecte per part d’altres éssers
(in)humans, enduts per la irracionalitat i els prejudicis racials. Es fa difícil constatar com
malgrat el pas dels segles i l’evolució humana en molts aspectes, fenòmens com aquest hagin
perviscut tants i tants anys. De fet, malauradament fins als nostres dies.
El cinema no ha estat aliè a aquesta realitat, ni en concret a l’ominós passatge de
l’esclavatge als EEUU, que ha estat portat a la pantalla gran en nombroses ocasions, amb
major o menor fortuna. Ara, un director anglès i de color com Steve McQueen, que havia
tingut avantpassats a les Antilles en un context de manca de llibertat similar, ha volgut donar
la seva pròpia visió. I ho ha fet a través d’un material de primera mà, adaptant el llibre
autobiogràfic de Solomon Northup, un home de color que vivia en llibertat a l’Estat de
Nova York amb la seva família, guanyant-se la vida com a violinista, i que va ser
segrestat l’any 1841 en un viatge de feina a Whashington i venut per uns traficants
d’esclaus a una plantació del Sud del país. A partir d’aquí un via crucis de 12 anys
passant per la mà de diversos amos i esdevenint al final una de les poques excepcions en què va
poder recuperar la llibertat gràcies a l’ajut d’un fuster canadenc que en conèixer el cas de
primera mà, va posar-se en contacte amb els amics de Northup a Nova York, que van aconseguir el
seu alliberament ajudats per una normativa d’aquest Estat segons la qual s’atorgava assistència
legal i econòmica per recuperar als afroamericans residents, que fossin segrestats i venuts com
esclaus.
Amb aquest material, McQueen ha realitzat novament una obra absolutament personal, com
ja ho havia fet anteriorment a Shame, la pel·lícula que el va donar a conèixer al gran
públic, gràcies a aquell addicte al sexe magistralment interpretat per Michael
Fassbender. En aquesta ocasió, ha optat per un apropament a l’esclavatge amb una clara
voluntat naturalista, sense voler escatimar els detalls més escabrosos: maltractaments,
vexacions, violacions, humiliacions, explotació laboral, separacions familiars... És per
exemple d’una especial cruesa, més enllà de les escenes de les fuetades, la del penjament del
protagonista, filmada des de diversos angles i amb l’aclaparadora presència del so ambient, en
la qual l’espectador comparteix l’angoixa de Solomon que ha de passar vàries hores
aguantat per les puntes dels dits dels peus com a càstig, davant la mirada inquisitiva dels
amos i la impotència de la resta d’esclaus de la plantació. I és que el tractament quotidià
d’aquest atac als drets humans més elementals, produeix un efecte amplificador de la ràbia i el
patiment de l’espectador, que percep que allò va passar a persones reals. Amb aquest
naturalisme juga constantment el director, quan fuig de qualsevol traça literària que doni un
aire de ficció a la cinta. No hi ha punts d’escapatòria per a l’espectador, que es troba
atrapat dins aquesta teranyina de realisme que el posa cara a cara amb el pitjor de la condició
humana.
Però aquesta voluntat descriptiva d’uns fets no va en detriment del seu segell com a autor. I
és que McQueen segueix imprimint la seva particular manera de rodar en la que preval la
intensitat de cada escena per sobre d’una narrativa més lineal o explicativa, una mica en la
línia de Terrence Malick. Construeix la història a base de moments que permeten definir
perfectament els personatges, les seves intencions, els seus anhels o les seves pors, i així
deixa que la història flueixi sense subratllats ni escenes de transició innecessàries. Moments
dels quals, com ja succeïa a Shame, busca destil·lar també la seva vessant més
estètica, la força visual que colpeixi l’espectador, com es fa en qualsevol obra d’art amb
vocació de transcendència i perdurabilitat.
Aquesta intensitat sobre la que descansa tota la obra de McQueen, requereix
necessàriament d’uns actors incondicionalment entregats i en estat de gràcia. I sortosament pel
director de la també radical i extrema Hunger, aquí torna a tenir a la seva disposició
un grapat de grans intèrprets disposats a deixar-se la pell i despullar-se emocionalment davant
la càmera. A més del seu actor fetitxe Michael Fassbender, que demostra uns grans
recursos interpretatius, al transmutar-se en un cruel i paranoic amo de plantació, la funció té
com a peça angular al sorprenent Chiwetel Ejiofor, un més que creïble Solomon
Northup, que té molts números de cara als propers premis Òscar. I és que la seva barreja de
contenció, patiment, ràbia i esperança constitueix sens dubte una de les millors
interpretacions dels darrers anys. Però la veritat és que tot el càsting transmet una
versemblança que et trasllada al moment històric. Des dels més coneguts Benedict
Cumberbatch, Brad Pitt o Paul Giamatti, fins a les menys Lupita Nyong’o o Quvenzhané
Wallis, aporten un plus d’excel·lència a un conjunt ja de per si farcit d’atractius de tota
mena.
Llàstima però que aquesta meravella fílmica tingui el cartellet de: basada en fets reals. I és
que el ser humà, malauradament, és capaç del millor i del pitjor, com bé sabia aquest
violinista amant de la música que tan sols va cometre el "pecat" d’haver nascut nigger.
