12 ANYS D’ESCLAVITUD, 12 RAONS PER GUANYAR UN OSCAR
Steve McQueen sembla haver pujat gairebé dotze esglaons en la seva consagració cinematogràfica, un single que ja va començar a escalar amb Hunger, film que va convertir-lo en una icona renovadora del cinema indie i que continuava amb Shame, cinta que recorria un destacat circuit de festivals per acabar arribant a les sales de mig món amb polèmica inclosa.
Ara, el britànic afronta la biografia de Salomó Northup des de la màxima pulcritud, cosa que no succeïa a la mencionada Hunger i la poesia fúnebre que omplia la vida del presidiari Maze Prison. 12 anys d’esclavitud es beneficia de l’estil impúdic del seu artífex per fer que la violència, tant implícita com explícita, arribi amb tota la seva duresa a l’espectador.
La història que ens ocupa és un relat d’esclavitud, explicada sense ostentacions i amb una oportuna claredat mental. Cal no oblidar que la pel·lícula té un escull important i és que el seu públic potencial, que ens agradi o no és nord-americà, és un públic prèviament sensibilitzat per l’assumpte tractat. No obstant, aquest relat èpic sobre una ànima indestructible no deixarà indiferent a ningú.
Traçat d’objecció, celebrem totes i cadascuna de les troballes de què disposa el director londinenc, que es pren la modèstia de seguir un guió bastant esquemàtic i pràctic gràcies a l’adaptació de John Ridley, començant pel seu repartiment. Dels vehicles recents respecte a l’esclavitud, aquest és el més recomanable d’ells, i també el més pedagògic de l’últim lustre.
Northup (interpretat per un sobrenatural Chiwetel Ejiofor) és l’home injustament empresonat amb cadenes havent nascut lliure, però també és el reponsable de -respecte als descendents de tal barbàrie que seran ara els ciutadans que veuran la pel·lícula al seu país- exercir el valor humanitzador del seu personatge, sostenir la mirada, fugir dels clixés i no permetre que el film es fagociti en el drama més fàcil.
Antagònicament, tenim a Michael Fassbender, ja un habitual d’actuacions d’aquesta índole i cada vegada més versàtil, que exerceix una remodelació interessant i pertorbadora de l’arquetip vilà. El seu personatge és amenaçador, ombrívol, repugnant, però també molt versemblant. La renúncia de l’actor a l’histrionisme dóna més entitat al caràcter d’anihilador.
Sovint ens semblarà una versió completament sofisticada - en actuacions, pressupost o intencions calculades - d’una oblidada i dolorosa Mandingo (1975) de Richard Fleischer, menyspreada al seu dia com a cinema explotador i per tractar-se d’un dels primers exemples sobre el qüestionament de l’esclavatge als Estats Units d’Amèrica. No obstant, 12 anys d’esclavitud va un pas per endavant.
El film, doblat al català, és una composició visual i sonora que s’ha de veure, exaudir, i per descomptat patir, no tant perquè aconsegueixi dignificar a unes víctimes sinó perquè pren una posició ètica exemplar davant d’un conflicte avui en dia encara existent i arrelat culturalment en determinats països com és el cas de la mà d’obra infantil esclava al sud-est asiàtic o els malaurats tipus de prostitució a tot el món.
12 anys d’esclavitud compta amb la veritat de la història en majúscules i com a relat, aconsegueix descriure el drama del seu protagonista, donant relleu als seus personatges. Al final, l’obra resulta tant perfecta com emocionant. Tant convincent com objectiva. El film aconsegueix la catarsi i la denúncia, un blanc accessible per l’Acadèmia de Hollywood que el converteix en una de les favorites pels premis Oscar d’enguany.
Bona entrada d’any i feliços 12 mesos de cinema per endavant.
Escena de la pel·lícula
lectures: 868
Una crítica d’Èric Antonell
7 de gener de 2014
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
una bona peli per començar el any
marti
07-01-2014
prefereixo les anteriors del McQueen, especialment SHAME
Rufus
07-01-2014
es bonissima
jofre santa perpetuia
08-01-2014
No m´ha covençut, encara que crec que tocarà la fibra als academics
