UNA FAMILIA DE TOKYO REVIU EL CINEMA CLÀSSIC DEL JAPÓ
Realitzar un remake del clàssic Contes de Tòquio de Yasujiro Ozu, una de les millors
pel·lícules de la història del Japó, pot semblar tant mala idea com fer una versió moderna de
La Règle du jeu o Vertigo. El veterà director ha assumit aquest repte amb Una
família de Tòquio, que no deixa de ser un facsímil de l’original però que
l’estimula prou com per servir d’homenatge, alhora que pot delectar els
desconeixedors de l’obra d’Ozu.
L’octogenari Yoji Yamada ha decidit homenatjar el mestre del cinema japonès revisant-lo
des d’una perspectiva actual. El seu tribut no és gratuït i és que el director
d’Osaka va ser, fa seixanta anys, ajudant de direcció d’Ozu. Així, a Una família
de Tòquio, Yamada torna a posar en escena les diferències generacionals entre pares i fills
sota una altra estructura formal, tornant a relatar la història d’uns avis, força obviats
pels seus fills, que visiten la seva prole a Tòquio.
La cinta, que es va alçar amb l’Espiga d’Or en l’última Seminci de
Valladolid, té molts elements d’observació: dels el·lipsis als gestos, passant per les
emocions i les absències. Tot això gràcies a una cadència rítmica assossegada i bastant
allunyada d’aquell formalisme tant marcat d’Ozu, que sostenia la càmera gairebé
arran de tatami. Per als teòrics, la pel·lícula suposarà un revival plusquamperfet, ja que el
director és capaç d’esgrimir tot el ventall de referències per citar el film previ.
Per a l’espectador, en canvi, Una família de Tòquio és degustar un melodrama
lúcid, sensible i de cocció lenta, que tracta de buscar l’harmonia entre dues generacions
condemnades a veure i viure la vida de manera oposada. A priori, no sembla que el realitzador
d’Ocàs del Samurai o Love & Honor, un director d’ànima clàssica,
sigui l’individu idoni per rellegir Contes de Tòquio en la voràgine toquiota
contemporània, però ho acaba fent i amb bona nota.
És impossible eludir la comparació entre Yamada i Ozu o, en segona instància, amb Koreeda. Un
afany semblant va moure fa uns anys a Hirokazu Koreeda amb l’excepcional Still
Walking, que era un brindis a Ozu però des del filtre d’una malenconia
postcontemporánea. Una mirada menys ingènua a l’univers familiar nipó. Les comparacions -
sempre odioses- en aquest cas no són redundants, i és que Una família de Tòquio no és
només una al·legoria al geni de Fukagawa.
Amb la gramàtica d’Ozu com a pretext, el pla fix contemplatiu marca de l’escola
japonesa, els pillow shots absorts en el pas del temps o el vaivé de matisos
estacionals, Yamada testa la vigència del discurs del mestre que ja en el seu temps
s’entenia reaccionari, sempre en contraposició amb l’occidentalisme de Kurosawa. Ha
quedat clar, mig segle després, que el seu film segueix estant viu. Les diferències entre
ambdues es compten amb els dits d’una mà, tot i que la resplendor de la primigènia a
vegades enlluerna la versió coetània.
La substància de la faula és clònica: els avis segueixen sent un destorb, els rigors de la vida
urbana acaben deshumanitzant el nucli familiar corrompent les lleialtats; fomentant un
individualisme i un aïllacionisme amorf. Yamada aconsegueix prendre exemplarment el pols a la
cinta original i brodar un microcosmos familiar amb una calidesa humana i una proximitat
emocional de la que, segur, el mateix mestre s’hauria sentit orgullós.
lectures: 912
Una crítica d’Èric Antonell
16 de gener de 2014
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
bonica però per mi una mica lenta
ferran f.
16-01-2014
mencanta japó tant en el cine, al menjar com en la TV
kilian m.
16-01-2014
Correcte, es fa una mica llarga, però val la pena veure-la. Pels amants de Japó i el seu cinema
Laia C.
16-01-2014
ahir la vaig veure als cines girona i em va agradar mes del que em pensava. es cinema tranquil pero maco
