Que Martin Scorsese és un dels millors directors dels darrers 40 anys, des que el
1973 va irrompre amb Malas Calles, poca gent ho pot posar en dubte. I amb el seu darrer
film, El lobo de Wall Street, ho continua corroborant. Amb aquesta cinta, el director de
Taxi Driver persevera en el seu retrat de la societat nord-americana i els clarobscurs
del somni (o el malson) americà, a través de la història del broker Jordan Belfort, el
típic personatge fet a sí mateix, que partint de baix de tot va escalant posicions fins arribar
a la cima. Una espècie de Jay Gatsby modern, curiosament interpretat pel mateix rostre
que ha tingut darrerament a la pantalla gran l’icone sortit de la ploma de F. Scott
Fitzgerald, però de moralitat molt més dubtosa, amb un ventall de vicis que serien
l’enveja de Charlie Sheen, la intensitat de Tony Montana i sense cap mena
de traça romàntica ni coartada personal. El típic perfil de guanyador sense escrúpols, nascut
de la pitjor cara del capitalisme i del nihilisme postmodern.
Amb aquesta història d’ascens i caiguda, Scorsese ha trobat un material de primera per
tornar a donar un recital de direcció, planificació i d’aquell muntatge trepidant que
s’ha convertit en tot un segell personal, gràcies sobretot als bons oficis de Thelma
Schoonmaker, la seva muntador habitual. Ha comptat amb un repartiment de luxe. S’ha
pogut basar en una història real amb múltiples al·licients i derivades que ha comptat amb
l’assessorament del mateix Belfort (que fins i tot té un cameo presentant la
xerrada de la darrera escena), i un guionista solvent per donar-li forma cinematogràfica com
Terence Winter, que té en el seu currículum sèries com Boardwalk Empire o Los
Soprano.
Però malgrat tot això, el realitzador de La invención de Hugo, contràriament a aquest
cas, no ha aconseguit filmar una obra que sorprengui l’espectador, una cinta que aporti
quelcom nou al seu cinema. I és que un cop finalitzats els (segurament excessius) 180 minuts de
metratge, l’espectador pot tenir la sensació que li han tornat a explicar una història
que ja coneixia, canviant la màfia pels brokers, o els rols de Robert De Niro, Joe Pesci i
Sharon Stone, pels de Leonardo DiCaprio, Jonah Hill i Margot Robbie. Amb el típic
policia empaitant, el clan d’homes, els excessos amb la droga, el sexe, la prepotència,
l’ambició i finalment l’inexorable descens a la crua realitat. Una mica l’ús
de la mateixa plantilla, molt comentat darrerament arran de l’estrena de la segona part
del Hòbbit.
Per altra banda, el film es mou de manera perillosa entre la seriositat i transcendència
d’uns fets i l’ús de la sàtira i la caricatura per narrar-ho, fet que en alguns
moments pot produir un cert efecte de benevolència envers els personatges, que es veuria
corroborat amb un epíleg excessivament redemptor. La pel·lícula tampoc sap treure suc del
dilatat metratge, per remarcar que comportaments com aquests són els que ens han portat en part
a la crisi actual, ni permet entendre massa les males pràctiques de Wall Street, com si feien
amb menys mitjans però més punteria i eficàcia altres títols recents com ara Margin
Call.
El qui si que surt molt ben parat d’aquesta cinquena col·laboració amb el director italo-
americà és sens dubte Leonardo DiCaprio, que obté un paper perfecte per al seu lluïment
personal, i per donar sortida a la seva vessant més histriònica, amb la clara esperança
d’aconseguir la seva desitjada estatueta daurada, que els darrers anys ha perseguit
escollint molt curosament les cintes en les quals ha participat, fet que se li ha de
reconèixer. Veurem finalment la sort d’aquest binomi de cara als Òscars. Tot i que tenint
en compte que segurament no es tracta de la seva millor col·laboració i que la competència
enguany és molt dura per a tots dos amb títols realment remarcables, ho tenen francament
complicat.
