cinema catal� . caT
Notícies anteriors
HER. ALLÀ ON VIUEN ELS SENTIMENTS

Se sol dir sovint que el cinema actual ja no té idees i que no surt del remake, els superherois i la reformulació de tota mena de patrons mil vegades explotats. Doncs bé, Her, podria ser l’excepció que confirma la regla. I és que el sempre sorprenent i cada cop més consistent, Spike Jonze, ens ha regalat una obra única, magnètica, creativa i d’una grande bellezza. Després d’haver col·laborat en els seus primers films amb el guionista Charlie Kaufman, i d’haver adaptat al reconegut Maurice Sendak a Donde viven los monstruos, ara s’ha atrevit amb un guió propi, que el certifiquen com un escriptor privilegiat. Perquè amb Her, ha aconseguit explicar una història d’amor a través de la ciència ficció, amb un argument aparentment tan inversemblant com la relació entre un home i un sistema operatiu, i els diferents estats que es passen, des de l’enamorament a la ruptura. I allà on altres haguessin traspassat la fina línia del ridícul o la inversemblança, el director de Cómo ser John Malkovich ha sabut transmetre en imatges una sèrie de sentiments i sensacions, que en escasses ocasions s’arriba a poder fer amb aquesta precisió i aquesta sensibilitat.

Sota aquesta premissa argumental, Jonze aconsegueix crear una obra completíssima, quasi renaixentista, que toca i aglutina infinitat de temes, sense oblidar els tocs precisos d’humor. Així, Her és tot un tractat humanístic que descriu i analitza amb sorprenent facilitat i naturalitat l’essència de les persones, l’alegria, la solitud, la melancolia... També hi ha una creació d’una societat futurista, amb aspectes molt reconeixibles i fins i tot previsibles a curt termini, com la importància de la tecnologia, les noves vies de comunicació virtual, l’aïllament social, una cert individualisme.... Però també d’altres que semblen més inversemblants com la aparent manca de violència, de malalties, de vellesa i fins i tot una certa asèpsia. Aquest plantejament requeria també d’una estètica singular i cuidada, que es concreta a nivell arquitectònic amb unes ciutats amb grans edificis, moderns, molt il·luminats de nit, que recorre el protagonista en els seus diferents cicles emocionals. I tot plegat sota l’embolcalladora i fascinant banda sonora dels Arcade Fire, que acompanya les imatges amb un lirisme i una modernitat que encaixen a la perfecció amb el to de tota la proposta.

Tots aquests elements donen a la pel·lícula un aire especial, que emparentaria d’alguna manera amb les propostes també arriscades d’altres cineastes que intenten anar un pas més enllà, com l’Steve McQueen de Shame, o la seva antiga muller durant 4 anys Sofia Coppola, i el seu aire melancòlic i reflexiu de títols com Lost in Translation. Precisament amb aquesta cinta comparteixen la presència d’Scarlett Johansson, en aquesta darrera, de manera molt visual i a Her en canvi, únicament a través de la veu (que curiosament va enregistrar en primer lloc Samantha Morton fins que el director va decidir canviar-la ja en post-producció). Una veu però, que adquireix vida pròpia, com el sistema operatiu que interpreta, i que en molts moments de la pel·lícula sembla que s’hagi fet corpòria. La sensualitat, els matisos, el to, que transmet la protagonista de Match Point, no hi ha dubte que acaparen també la pantalla, i així li han reconegut per exemple al Festival de Roma amb el guardó a millor actriu. Però si ella és la veu, el rostre del film és aquest enorme Joaquin Phoenix, que no para de créixer com a actor, i que aquí ens regala una interpretació majúscula, posant-se en la pell d’aquest escriptor de cartes per encàrrec, acabat de divorciar, i que es passa mitja pel·lícula parlant amb una veu artificial, i aguantant com pocs poden fer-ho, els múltiples primers plans de què és objecte.

No sabem si el futur ens depararà una societat com la que es descriu a Her, tot i que veient els ginys que cada any es presenten al Mobile World Congress , no sembla gens agosarat pensar-ho. Però com a mínim, esperem que les màquines no ho suplantin tot, i ens deixin fruir molts anys de directors ben humans com Spike Jonze, que si segueix per aquest camí, encara té moltes joies per descobrir-nos, amb la seva particular manera de veure el cinema i entendre la vida.

Notícies - Cinema Català . NET


lectures: 1001

Una crítica de Marc Serra

3 de març de 2014


Comparteix la notícia a:  comparteix per e-mail comparteix a la tafanera comparteix a meneame comparteix a digg


Afegir comentaris:
* Comentaris:
Nom:
* Com a màxim pots omplir 255 caràcters.


Inici | Qui som | Mapa del lloc web | Contacteu amb nosaltres | think-small