Se sol dir sovint que el cinema actual ja no té idees i
que no surt del remake, els
superherois i la reformulació de tota mena de patrons mil vegades explotats. Doncs bé,
Her, podria ser l’excepció que confirma la regla. I és que el sempre sorprenent i
cada cop més consistent, Spike Jonze, ens ha regalat una obra única, magnètica, creativa
i d’una grande bellezza. Després d’haver col·laborat en els seus primers films amb
el guionista Charlie Kaufman, i d’haver adaptat al reconegut Maurice Sendak
a Donde viven los monstruos, ara s’ha atrevit amb un guió propi, que el
certifiquen com un escriptor privilegiat. Perquè amb Her, ha aconseguit explicar una
història d’amor a través de la ciència ficció, amb un argument aparentment tan
inversemblant com la relació entre un home i un sistema operatiu, i els diferents estats que es
passen, des de l’enamorament a la ruptura. I allà on altres haguessin traspassat la fina
línia del ridícul o la inversemblança, el director de Cómo ser John Malkovich ha sabut
transmetre en imatges una sèrie de sentiments i sensacions, que en escasses ocasions
s’arriba a poder fer amb aquesta precisió i aquesta sensibilitat.
Sota aquesta premissa argumental, Jonze aconsegueix crear una obra completíssima, quasi
renaixentista, que toca i aglutina infinitat de temes, sense oblidar els tocs precisos
d’humor. Així, Her és tot un tractat humanístic que descriu i analitza amb
sorprenent facilitat i naturalitat l’essència de les persones, l’alegria, la
solitud, la melancolia... També hi ha una creació d’una societat futurista, amb aspectes
molt reconeixibles i fins i tot previsibles a curt termini, com la importància de la
tecnologia, les noves vies de comunicació virtual, l’aïllament social, una cert
individualisme.... Però també d’altres que semblen més inversemblants com la aparent
manca de violència, de malalties, de vellesa i fins i tot una certa asèpsia. Aquest
plantejament requeria també d’una estètica singular i cuidada, que es concreta a nivell
arquitectònic amb unes ciutats amb grans edificis, moderns, molt il·luminats de nit, que
recorre el protagonista en els seus diferents cicles emocionals. I tot plegat sota
l’embolcalladora i fascinant banda sonora dels Arcade Fire, que acompanya les
imatges amb un lirisme i una modernitat que encaixen a la perfecció amb el to de tota la
proposta.
Tots aquests elements donen a la pel·lícula un aire especial, que emparentaria d’alguna
manera amb les propostes també arriscades d’altres cineastes que intenten anar un pas més
enllà, com l’Steve McQueen de Shame, o la seva antiga muller durant 4
anys Sofia Coppola, i el seu aire melancòlic i reflexiu de títols com Lost in
Translation. Precisament amb aquesta cinta comparteixen la presència d’Scarlett
Johansson, en aquesta darrera, de manera molt visual i a Her en canvi, únicament a
través de la veu (que curiosament va enregistrar en primer lloc Samantha Morton fins que
el director va decidir canviar-la ja en post-producció). Una veu però, que adquireix vida
pròpia, com el sistema operatiu que interpreta, i que en molts moments de la pel·lícula sembla
que s’hagi fet corpòria. La sensualitat, els matisos, el to, que transmet la protagonista
de Match Point, no hi ha dubte que acaparen també la pantalla, i així li han reconegut
per exemple al Festival de Roma amb el guardó a millor actriu. Però si ella és la veu,
el rostre del film és aquest enorme Joaquin Phoenix, que no para de créixer com a actor,
i que aquí ens regala una interpretació majúscula, posant-se en la pell d’aquest
escriptor de cartes per encàrrec, acabat de divorciar, i que es passa mitja pel·lícula parlant
amb una veu artificial, i aguantant com pocs poden fer-ho, els múltiples primers plans de què
és objecte.
No sabem si el futur ens depararà una societat com la que es descriu a Her, tot i que
veient els ginys que cada any es presenten al Mobile World Congress , no sembla gens
agosarat pensar-ho. Però com a mínim, esperem que les màquines no ho suplantin tot, i ens
deixin fruir molts anys de directors ben humans com Spike Jonze, que si segueix per
aquest camí, encara té moltes joies per descobrir-nos, amb la seva particular manera de veure
el cinema i entendre la vida.
