LA MIRADA DESAFIADORA DEL NEN QUE VOLIA SER DIFERENT
El món infantil i el trànsit a l’adolescència, amb el consegüent xoc amb els
progenitors, es converteix en l’eix argumental de la pel·lícula veneçolana Pelo
malo de Mariana Rondón, guanyadora de la Concha d’Or del passat
Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Però aquest punt de ruptura, de no retorn,
s’escapa del feu familiar per imbricar-se també en l’espai físic d’una
barriada popular massificada i despersonalitzada. La directora inclou el pes de l’entorn
social i nacional de Veneçuela, amb el seu clima d’enfervoriment popular en el moment de
la malaltia del president Chávez, per contribuir a doblegar la voluntat d’un nen que,
desafiadorament, pretén ser cantant, així com reprimir el seus comportaments considerats
homosexuals.
El protagonista, Junior (Samuel Lange Zambrano), un nen de 9 anys, desitja de forma insistent
allisar-se el seu cabell de rínxols indomables perquè vol imitar els cantants pop i agradar
també a la seva mare vídua, Marta (Samantha Castillo). El gest rebel del nen de pretendre
domesticar el seu intractable cabell arrissat xoca amb l’oposició materna al percebre
aquesta tics afeminats en el comportament del noi, fruit d’una homofòbia que la directora
considera estesa i enquistada en una societat com la veneçolana.
El nus del conflicte matern-filial es fa explícit a través del prosaic títol Pelo malo.
Un lema que resumeix i condensa les inquietuds adolescents i estètiques d’un nen que vol
modelar el seu difícil cabell per aspirar a ser cantant, topant amb la prohibició materna
mentre troba aixopluc en el paraigües protector de l’àvia que prescindeix de la retòrica
censora. La lluita impossible del nen contrasta amb les ridícules aspiracions de la seva
amigueta grassoneta de veïnat, que emmirallada en els carismàtics concursos de bellesa de la
televisió, desitja ser una miss, seguint alguns dels dictats socials i valors culturals
d’un país.
La mirada de Rondón transcendeix el simple entorn familiar desestructurat amb una mare sola que
intenta recuperar la seva feina de vigilant de seguretat mentre ha de cuidar a Junior i també
el seu bebè per traslladar aquest enfrontament en singular a un context més ampli. Aquests
picabaralla entre fill tossut i mare atabalada té lloc enmig d’uns degradats suburbis
urbans mentre les imatges de la televisió mostren repetides rapades multitudinàries en
solidaritat amb el líder bolivarià Chávez i en els carrers els murals populars mostren una
iconografia religioso-patriòtica en què es barregen Jesucristos amb famosos revolucionaris.
Un conflicte universal que es viu en el camp de batalla de la família i que la directora
aconsegueix desbordar imprimint alhora una personal mirada crítica al seu propi país, això sí,
transmesa de forma elusiva, indirecte, sense subratllats, per evitar caure en la demagògia del
pamflet polític, l’atac frontal.
