LE FILS DE L’AUTRE ARRIBA A LA CARTELLERA DESPRÉS DE DOS ANYS D’ESPERA
El hijo del otro o Le fils de l’autre
(títol original) és la tercera
pel·lícula de la directora francesa Lorraine Lévy, després de Mes amis mes amours (2008)
i l’òpera prima La première fois que j’ai eu 20 ans (2004). La pel·lícula
que ens ocupa, rodada l’any 2012, s’estrena a la nostra cartellera amb dos anys de
retard, recorrent nombrosos certamens i havent guanyat premis com el del Festival de Tòquio del
2012, on va rebre el guardó de millor film i millor director (Lévy).
La cinta narra la commoció que provoca a dues famílies el descobriment de que els seus fills
(Joseph i Yacine) fossin intercanviats (per error) al néixer. Si a això s’afegeix que una
de les famílies és israeliana i l’altra palestina, l’assumpte pot prendre un gir
força tràgic. No obstant això, es tracta d’un film ple d’esperança on l’amor
és capaç de superar anys de conflicte armat, diferències polítiques abismals i conviccions
religioses.
La premissa no és nova i és que clàssics com El príncep i el captaire de Mark Twain, o
la més recent Like Father, Like Son de Hirokazu Kore-eda, ja han exposat en tota la seva
dimensió psicològica les contradiccions i frustracions o els rebutjos i ressentiments dels que
fins llavors tenien una existència determinada i, a partir d’una revelació
d’aquesta índole, es veuen obligats a adaptar-se (o no) a una nova realitat.
La directora gal·la explica amb una notable transparència narrativa com afecta el xocant
descobriment, vorejant amb audàcia els límits del melodrama i el sentimentalisme, que de
vegades s’accentua en excés a causa de les càlides imatges fotografiades per Emmanuel
Soyer. La cineasta dóna dimensió i realitat al procés d’acceptació entre els Silberg i
els Al Bezaaz davant la nova situació familiar, mentre els seus respectius fills breguen amb la
comprensiva crisi d’identitat que els acaba de colpejar.
La moralitat té en el film un enorme abast sociopolític i religiós degut al conflicte palestí –
israelià però aquí és on sorgeix l’al·legoria a l’absurditat i on el conflicte
íntim guanya més pes. La pel·lícula recorre amb delicadesa però també sense embuts, un
conflicte que per a les noves generacions va perdent sentit. És així que sembla que hi ha una
certa intenció de denúncia per part de la directora cap als que decideixen continuar embolicant
els joves en una irracional i vella guerra.
És cert que com a cant cap a la integració, el film té el seu reconfortant valor pedagògic,
però el seu recorregut no arriba molt més enllà de servir com a catalitzador de la història.
Afortunadament, la parisenca és rescatada del seu do per la sensibleria i de les seves
tendències amorals gràcies a l’habilitat i la perícia dels actors, que converteixen el
film en una paràbola oscil·lant de tolerància amb una història elegant i commovedora com a
vèrtex.
El millor encert de Lévy és el canvi de perspectives entre els personatges, gairebé com si fos
un film coral. La pel·lícula va desplegant la seva història d’una forma àgil, on anirem
entenent la realitat d’aquestes comunitats tant llunyanes, i és que el film entra en
terrenys de la pèrdua d’identitat i ens convida a preguntar-nos qui som i en què creiem.
Realment les creences que professem són nostres, o som el fruit de costums inculcades durant
diverses generacions?.
lectures: 19753
Una crítica d’Èric Antonell
31 de març de 2014
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
peli per veure a la fiesta del cine doncs
marc m,
31-03-2014
peli per veure a la fiesta del cine doncs
marc m,
31-03-2014
la recomaneu??
Olga
31-03-2014
La recomano, sense dubte. Us sorprendrà pel seu sarcasme i pel tractament del conflicte entre Israel i Palestina
Eric Antonell
31-03-2014
doncs aprofitarem la festa del cine! mltes gracies
