ELS ANYS SALVATGES I LA REALITAT DE L’ÀFRICA EMERGENT
A Addis Abeba, la capital d’Etiòpia, malviuen uns 270.000
nens al carrer, sense pares
i pràcticament oblidats per la llei i la societat, constatant-nos la vulneració de molts dels
drets acordats a la Convenció dels Drets dels Infants.
Aquest cru relat explica la vida de tres nens que varen acceptar ser gravats: Daniel, Yohannes
i Habtom. Ells són els protagonistes d’Els anys salvatges, una producció de Nanouk
Films en coproducció amb Televisió de Catalunya que ha dirigit Ventura Durall (Les
dues vides d’Andrés Rabadán i El perdó).
Un llarg que viu d’un curt amb un plantejament similar, titulat El somriure
amagat, dirigit pel propi director, i el qual va guanyar el Wimbledon SHORTS de l’any
2011. Rodat dos anys abans, el curtmetratge realitzava el seguiment d’un nen de 10 anys
que arribava a la metròpoli etiòpica després d’escapar de casa i d’una sèrie de
desventures per integrar-se en una banda de nens del carrer.
Un argument molt semblant al que ens ocupa ara, però amb una tríada de protagonistes que
coneixeran més infants amb el mateix problema. Daniel, el conductor d’aquesta crònica
tant despietada, és el més desvalgut de tots degut a que va ser víctima de maltractaments i
s’ha quedat sense família.
Un any més tard, quan els sentiments de responsabilitat i la rivalitat entre les colles
augmenten, part del grup decideix tornar a casa seva, al nord del massís etiòpic, per visitar
els familiars que van deixar enrere fa molts anys.
El darrer llargmetratge del barceloní, que va tenir l’honor de competir a la secció de
Millor Llargmetratge de l’IDFA (el festival de documentals més prestigiós del
món), mostra part d’aquesta realitat, la que té com a protagonistes els denominats
"night commuters", nens que cada nit han de recórrer diversos quilòmetres per arribar a
un lloc segur en el qual dormir i passar la nit.
El tigrinya i l’amhàric (llengua oficial d’Etiòpia) conviuen amb naturalitat en
aquest documental on el magnetisme fruit de la versemblança és la seva major arma, no obstant,
en el seu afany de denúncia i el seu format gairebé de videoclip, fa massa evident el
maniqueisme amb què tracta un problema tant complex.
Així mateix, Durall construeix una faula realista sobre els valors que van aflorant en una
societat formada per nens desatesos. Malgrat que el país ha esdevingut una força econòmica que
la situa com la potència regional de la Banya d’Àfrica, aquest documental aborda amb
valentia la insostenible situació actual en que s’ha convertit part de l’Àfrica
nord-oriental.
Les experiències d’aquests xiquets ens transmeten tanta tristor que l’espectador
s’donarà irremeiablement de que no només gesticulen com adults i que han perdut la
ingenuïtat, sinó que han perdut el més important: la seva infància.
