ELS RETRATS BIOGRÀFICS ACAPAREN LES PRIMERES MIRADES A CANNES 2014
Cannes 2014 obra amb un engalanat conte de fades
La pel·lícula inaugural del certament francès, “Grace de Mónaco” d’Olivier Dahan,
fora de competició, és una luxosa i aparatosa coproducció europea que reprodueix l’etapa
de la vida de Grace Kelly després que l’actriu nord-americana deixés el cinema per
convertir-se en princesa de Mònaco al casar-se amb el príncep Rainer el 1956. La boda del
segle s’enfronta a la primera crisi de parella quan Alfred Hitchcock visita a la princesa
per oferir-li el paper de cleptòmana frígida de “Marnie, la ladrona”.
Aleshores Grace Kelly s’enfronta a una autèntica crisi d’identitat, escindida entre
els deures de princesa i el seu impuls d’actriu i no participar en la Secció Oficial.
Mentre el principat és víctima de l’afany annexionista francès a càrrec del general De
Gaulle que vol acabar amb l’anomalia història d’un país amb terratinents francesos
exempts de pagar impostos. La crisi personal d’una princesa empresonada en la seva
daurada presó s’ajunta amb la crisi política del país.
El conflicte entre la pulsió d’actriu i el conflicte nacional es soluciona com en els
contes de fades amb una dona que assumeix definitivament el seu rol de princesa mentre es
produeix la reconciliació matrimonial. La culminació d’aquesta historieta embellida és un
ball internacional en què es demostra la talla de Grace Kelly com a estadista política i la
seva conversió en princesa del poble moguda per nobles intencions humanitàries i
filantròpiques.
No discutirem la veracitat de tot plegat ni entrarem en el foc creuat d’acusacions entre
el director i els Grimaldi però el que resta clar és que el missatge de la pel·lícula és que si
no va ser ben bé així, almenys cal reescriure la llegenda fins a convertir-la en una història
exemplar, un fantàstic conte de fades.
Retrats desfigurats
El britànic Mike Leigh retorna a la secció oficial del Festival de Cannes després de
“Another year” (2010) i ho fa amb un vistós biopic que procura recrear l’etapa
final del pintor anglès William Turner (1775-1851) a “Mr. Turner”. JMW Turner (Timothy
Spall) és un pintor prolífic i compulsiu, de tarannà impulsiu, que viu amb el seu propi pare i
una assistenta. Turner, artista reverenciat i temut pels seus propis companys, amaga però una
turmentosa i conflictiva vida privada amb dona separada, filles i una neta, les quals ha
repudiat d’alguna manera.
L’aproximació que ens ofereix Leigh ens resulta estranya ja que sembla centrar-se
únicament en l’àmbit domèstic i acadèmic del reputat pintor però sense arribar a
aprofundir en res, mantenint-se en un simple nivell superficial, sense esgarrapar aquesta
tensió soterrada. El resultat és un apropament acumulatiu fet de la suma de fets diversos, tan
anecdòtics com transcendentals. La part que en surt més malparada seria la pròpia dimensió
artística del famós pintor, l’inexistent discurs sobre el fet artístic de crear.
Només en el darrer terç de la pel·lícula sembla entreveure’s alguna cosa enmig
d’una decrepitud física, tancat en l’aïllament i l’isolament, encara que en
el recer dels braços d’una nova dona, quan la seva deriva vers la desfiguració i la
pintura matèrica coincideix amb un desdeny més accentuat pels seus companys pintors mentre és
criticat i ridiculitzat àmpliament.
Més enllà de l’acurada ambientació històrica, l’elegància compositiva, la
majestuositat d’alguns grans plans generals, la premeditada recerca de l’efecte
quadre o el treball esplèndid de Timothy Spall a base sobretot de grunys com actes d’una
ràbia interioritzada, el cert és que preval la sensació de que la pel·lícula queda en terra de
ningú. No feia falta un nou retrat canònic d’artista maleit o el clàssic biopic
il·lustratiu, però la torbació i l’angoixa que desprenen les pintures més cèlebres de
Turner carregades de tempestes, desastres, naufragis i marines progressivament fetes de traços
impressionistes amb masses de núvols caòtics i arremolinats que acosten les seves pintures al
territori de la desfiguració per acabar amb la pura abstracció, no reben cap resposta de part
de Leigh.
Resultaria reveladora de la preocupant superficialitat que demostra aquesta vistosa pel·lícula
la reproducció del fet històric de que Turner es va fer lligar en el pal d’un vaixell per
experimentar en carn pròpia els rigors d’una tempesta enmig del mar. Aquest episodi, al
qual podríem atorgar una importància inqüestionable, apareix en el mig del film com un simple
pedaç, sense cap explicació ni valor dramatúrgic. Aquesta tònica és la que arrossega
malauradament en molts moments “Mr. Turner”.
La barbàrie es fa dolorosament present
Abandonem les ostentoses i admiratives recreacions històriques del passat a càrrec de “Grace de
Mónaco” i “Mr. Turner” per rebre la dura patacada del present a través de la barbàrie islamista
fanatitzada que ens mostra “Timbuktu” del cineasta Abderrahmane Sissako. Més enllà dels
requeriments per cobrir la quota de cinema perifèric corresponent al continent africà que any
rere any es fa present en la Secció Oficial de Cannes, el cert és que enguany, amb aquesta
pel·lícula de Mauritània d’un cineasta veterà com Sissako, s’han superat les
inherents limitacions tècniques i l’extrema senzillesa de títols precedents.
Sense abandonar del tot l’usual registre de les històries simples i elementals, contades
moltes vegades amb metàfores visuals que serveixen per explicar i subratllar allò que sovint no
es pot explicar per culpa de la precarietat dels mitjans, “Tumbuktu” compleix amb
escreix la voluntat de reflectir i denunciar la barbàrie islamitzant en l’aplicació de la
jihad en el cor africà. L’horror és inevitable i la tragèdia s’intueix més enllà
d’alguns rampells inicials d’humor irònic que relativitza la bogeria
prohibicionista i penalitzadora dels islamistes radicals. S’obliga a les dones a tapar-se
el cap i usar guants així com es persegueix els fumadors i els que interpreten o escolten
música.
En aquesta espiral indeturable de obcecació religiosa en què s’arriba a castigar
l’ús de la pilota el realitzador es capaç de crear un moment màgic amb nens simulant un
partit de futbol sense pilota. Però res pot aturar aquesta follia religiosa que s’escampa
com un virus mentre s’instauren les persecucions de qualsevol desviació amb patrulles de
control, detencions, execucions o lapidacions. Entremig el cineasta intenta recalcar les
incongruències, els enganys, les trampes o les contradiccions d’aquesta colla de bàrbars
sense manies.
