ELS GERMANS DARDENNE REIVINDIQUEN EL VALOR DE LA SOLIDARITAT EN TEMPS DE CRISI
Dia de la dona treballadora
Els germans cineastes belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, vells coneguts de la casa i
màxims acaparadors de Palmes d&rsquo,Or, es posen de nou al capdavant de les pel·lícules
favorites en aquesta 67 edició del Festival de Cannes amb la seva darrera pel·lícula, “Deux
jours, une nuit”. Les opcions de premi gros arriben gràcies a un melodrama de caire social
vigorós i intens, genuïna marca de fàbrica pròpia, de bracet d’un treball espectacular de
la diva francesa i internacional Marion Cotillard que es fica en la pell d’una dona
treballadora aclaparada pel daltabaix que significa el seu anunciat comiat de l’empresa.
Sandra (Marion Cotillard) és una heroïna moderna que ha de lluitar amb urpes per no perdre la
feina i renunciar al seu sou mileurista. El seu futur immediat depèn de la votació de disset
companys de l’empresa que han de triar entre prescindir de cobrar la seva prima i
permetre que Sandra continuï o apostar per seguir cobrant la bonificació i que Sandra perdi la
feina.
Sandra només té un cap de setmana, els dos dies i una nit del títol, per provar de trobar-se
amb els companys i explicar-los la seva malaurada situació, cercant la seva comprensió i
compromís i, també, fent-se càrrec del comprensible rebuig a ajudar-la. S’inicia una
ronda contrarellotge feta de contactes, telefonades i trucada de portes, que sovint no
s’obren, a la recerca desesperada de la seva confiança i suport.
Potser és una tasca humiliant per a un mateix i haver de contemplar i sofrir, també,
discussions i baralles entre els amics per culpa de la seva enquesta personal. Però és
l’únic camí que li resta. Tot i el seu estat depressiu i pessimista, Sandra comptarà amb
l’ajuda del seu marit, Manu (Fabrizio Rongioni), que l’empeny i li fa costat.
Aquest via crucis de Sandra serveix als germans Dardenne per seguir ancorats en la dura
realitat laboral dels nostres dies tot apostant per la solidaritat i la camaraderia en temps
fastigosos de renúncies, egoismes i ambicions personals. Una vibrant pel·lícula compromesa que
ens recorda la importància i la transcendència de la presa de decisions personals. Una classe
magistral d’ètica personal en temps de pèrdua de valors i una defensa de la dignitat dels
que no s’arronsen i lluiten, encara que es pugui perdre el combat.
L’arbre de la vida
D’altra banda, en la Secció Oficial hi ha hagut també espai per l’espiritualitat
gràcies a “Still the water” de la japonesa Naomi Kawase, una pel·lícula que
compta amb participació catalana gràcies a la coproducció de Lluís Miñarro. Es tracta
d’una preciosa i sinuosa pel·lícula sobre el sentit de la vida, tan serena i harmoniosa
com profunda i lírica.
“Still the water” està ambientada en l’illa subtropical japonesa d’Amammi-Oshima i
la directora aprofita aquesta localització per esbossar un món insular regit per creences
ancestrals que connecten les persones amb els seus ascendents enmig d’un respecte
escrupolós per la natura assolint-se una estreta simbiosi entre humans i natura.
La història està centrada en dos adolescents i en les seves respectives famílies. Kyoko és una
noia valenta i coratjosa, i que neda sola en el mar. Però Kyoko viu amb dolor, però amb
enteresa, la malaltia terminal, i estima Kaito, un noi introvertit, poruc i ressentit. El que
passa és que el taciturn i enrabiat Kaito és fill de pares separats i no pot entendre com la
seva mare té diversos amants.
La pel·lícula de Kawase és una obra lluminosa i transparent sobre l’amor adolescent i els
seus entrebancs. I també és un suau melodrama carregat de sensibilitat sobre les relacions de
pares i fills enmig de la família. Però també una reflexió sobre la vida i la mort, el cicle de
la vida, sota preceptes de religions orientals. Una escena nuclear de commovedora bellesa com
és la mort de la mare de Kyoko serveix per il·lustrar aquesta filosofia sobre el trànsit dolç a
la mort que busca sostreure’s de la inherent tragicitat d’aquest moment. Una
reivindicació d’una cosmogonia conformada per arbres centenaris, humans, el mar o el vent
sota el batec rítmic de les onades com a fons d’ambient sonor.
