En el món de l’animació, com en la vida, el pixel i el 3D van guanyant terreny de
manera imparable. Noms com Pixar/Disney, DreamWorks, i en menor mesura Blue
Sky o Sony Pictures Animation, estan darrera la majoria de creacions de dibuixos
animats -com en dèiem abans-, que arriben als nostres cinemes. Per això, tancar-se en una sala
fosca, i poder fruir en pantalla gran d’una pel·lícula com El viento se levanta,
és una experiència que té quelcom de màgic, com tot el cinema del gran mestre Hayao
Miyazaki, que ens ha regalat una darrera joia més, en una filmografia trufada de peces
memorables.
Amb uns inicis en el món professional on va participar en sèries mítiques com Heidi i Marco, no
va tardar a buscar la forma de donar sortida als seus projectes més personals. I així, al 1985
fundava l’Studio Ghibli, amb el seu inseparable col·laborador Isao Takahata. Durant
gairebé 30 anys, aquesta autèntica fàbrica de somnis, ha creat un imaginari visual i uns móns
de fantasia amb una originalitat, una sensibilitat i un detallisme a l’abast de molts
pocs. Títols com: El meu veí Totoro, La princesa Mononoke, El viatge de
Chihiro, El castell ambulant o Ponyo al penya-segat, en serien exemples ben
clars. Curiosament, el nom d’aquest estudi, surt d’un vent càlid que bufa al Sàhara
i que els italians van usar per denominar uns avions d’exploració usats durant la IIa
Guerra Mundial, els Caproni Ca.309 Ghibli. Aquests avions van ser fabricats per
l’enginyer italià Giovanni Caproni, que a més té un paper destacat en aquest testament
fílmic de Miyazaki, com a ídol i inspirador del protagonista, i que ja havia tingut la seva
presència a la també molt aeronàutica Porco Rosso.
I és que no hi ha res de casual en l’elecció de l’enginyer d’avions japonès
Jiro Horikoshi per cloure aquesta brillant carrera cinematogràfica. La vida d’aquest
personatge, ha permès a Miyazaki submergir-se de ple en aquesta passió confessa per
l’aviació i l’acte de volar, que ha estat molt present a la seva filmografia a
través de tot tipus de ginys i éssers fantàstics. També li ha permès fer un retrat d’un
home tenaç, un visionari que es va passar tota la vida empaitant el somni de construir avions
més i més perfectes, que desafiessin les lleis de la física. Una mica com ha fet ell mateix en
el món de l’animació. I malgrat algunes crítiques rebudes, de la mà d’aquesta
llegenda de carn i ossos, ha pogut fer un recorregut per la història del seu país durant la
dècada dels 20 i els 30, i recrear moments com el terratrèmol de Kanto al 1923, els efectes
devastadors de la Gran Depressió, l’ascens dels feixismes i les seves conseqüències, o el
progressiu desenvolupament tecnològic, contraposat a les restes del Japó més rural i
tradicional.
Vist el resultat final, segurament no és estrany que una part del públic més fidel s’hagi
vist sorprès perquè un director que sempre havia disseminat un missatge pacifista, ecologista i
fins a cert punt tradicionalista, s’hagi decantat en el seu anunciat comiat, per retratar
la vida d’un enginyer aeronàutic que va ser el responsable de crear un avió de combat com
el Zero, responsable de matances com l’atac a Pearl Harbour, i símbol de la prepotència
nacionalista i militarista nipona al Pacífic. Si bé és cert que la cinta no es pot deslligar
d’aquest context, també ho és que el que interessa a Miyazaki no és en cap cas fer una
apologia d’aquests fets ni molt menys de cap ideologia, sinó descriure la passió
d’un home, d’un geni, d’un artista, per crear una màquina perfecta, superant
el desavantatge previ envers altres països, a força de talent i esforç. Una mica en la línia de
les pel·lícules del Hollywood daurat, que biografiaven figures de la seva cultura, la seva
ciència o la seva vida política, aplicant la màxima de la tenacitat portada quasi a extrems de
bogeria per acabar deixant la petja en els seus respectius camps, com per exemple el Frank
Lloyd Wright d’El manantial, el Ciutadà Kane o el Glenn Miller de
Música y lágrimas.
Però potser el que més sorprèn d’aquest film, és precisament que sigui un gran melodrama
i força canònic. Perquè malgrat les escenes oníriques amb Caproni, que les té i a més
d’una bellesa visual aclaparadora, en el fons ens trobem davant una cinta molt realista,
perfectament narrada, absolutament adulta i que remet directament al melodrama dels anys 40 i
50, sense mancar-li ni un sol element. Té la seva part romàntica, amb les diverses trobades amb
la seva estimada Naoko Satomi, a qui coneix de nena durant el terratrèmol i es retroba uns anys
després a l’hotel de muntanya on viuran el festeig; la seva part política, amb les
escenes en plena Alemanya nazi i l’inici de la repressió dels dissidents al Japó; la
tragèdia, amb la greu tuberculosi que pateix Naoko; la sensibilitat i una descripció de
personatges immaculada. Sense oblidar un element imprescindible com és la bellíssima banda
sonora de Joe Hisaishi, compositor habitual de Miyazaki, que ens torna a emocionar amb
una partitura delicada que punteja amb elegància tots els moments vitals i estats d’ànim
del protagonista.
I de les moltes coses que cal agrair a l’autor d’aquesta El viento se
levanta, la principal és segurament que s’hagi mantingut fidel al seu estil artesanal
de fer cinema d’animació, i ens hagi tornat a regalar aquesta autèntica lliçó de
paciència, cromatisme, traç (im)perfecte i matisos de tota mena, que sens dubte, la pulcritud
del pixel no pot assolir. Miyazaki ha aixecat el vol per darrera vegada, i ha tingut la
honestedat d’explicar la història que ha volgut i de la manera que ha volgut, però sense
defraudar el seu públic, que ha pogut fruir per darrer cop del seu geni creatiu. Però malgrat
que la seva figura es trobarà molt a faltar, no hi ha dubte que l’animació oriental té
suficients arguments per seguir sorprenent i meravellant, com poden certificar any rere any els
assistents al Festival de Sitges, ja que malauradament als cinemes convencionals costa molt
estrenar animació que no provingui dels grans estudis nord-americans. En qualsevol cas, moltes
gràcies Sr. Miyazaki per tota una carrera entregat a l’animació i per les moltes estones
que ens ha fet fruir i somiar amb el seu cinema. Arigato !
