El veterà realitzador francès Jean-Luc Godard competeix enguany en la Secció Oficial
amb el seu darrer experiment audiovisual “Adieu au langage”. Però el festival no ha
comptat amb el cineasta i la imatge de Godard trepitjant la catifa vermella s’ha fet
fonedissa. Godard ha renunciat a assistir a Cannes, denegant la invitació dels seus directius,
convertint-se de retruc amb el cineasta absent del Festival més present en els comentaris i
converses.
Però no cal enganyar-se, aquest lleig de Godard no cal tenir-lo en consideració car Godard
segueix fidel a Godard així com el seu cinema continua anant contra el cinema. La llibertat
creativa i la iconoclàstia referencial del seu cinema està tan viva com sempre i “Adieu au
langage” n’és l’enèsim exponent.
Odiat i reverenciat a parts iguales, el seu cinema pot ser tan avorrit o fascinant com vulgui
cada facció. Però la meva posició és que no cal ser godardià per deixar-se arrossegar pel seu
remolí d’imatges reverberades. No cal explicar de què va la seva coreografia fílmica
perquè resulta força quimèric intentar-ho. Altres ments més preclares ja s’encarregaran
de fer-ho.
Jo només puc dir que l’experiència visual i sonora que desprèn el relat calidoscòpic de
Godard rodat amb un bromista 3D ha estat senzillament meravellosa. Un desarticulat flux
incessant i frenètic d’imatges i de sons amb profusió de cites, de diàlegs declamats,
d’homenatges, de jocs visuals amb els enquadraments i els formats, de sotragades, de
repeticions, de fragments ficcionalitzats, de trossos de pel·lícules velles, d’imatges
documentals, d’imatges virades, de personals reflexions sobre la història i el present, o
sobre la pròpia condició de les imatges. I el caràcter transgressiu i provocador del film de
Godard es posa de manifest en tota la seva arrogància atorgant protagonisme destacat a un gos.
Resulta difícil explicar una artefacte fílmic sense un fil narratiu i on les seves pròpies
imatges no fan més que negar-se a si mateixes a cada pla, però jo només puc dir que intentar
desenredar el nus godardià durant l’exhibició de la simfonia lírica “Adieu au langage” ha
estat una de les experiències més reconfortants d’aquest festival.
Cinema de la llagrimeta
A les antípodes del cinema alternatiu i d’autoria extrema trobem el mateix vida una
mostra de cinema comercial i convencional fet pensant en el gran públic. Una mostra de com dues
ànimes poden conviure tranquil·lament en aquest aparador mundial del cinema que és el certamen
francès. Michel Hazanavicius, el director francès del l’esdeveniment
cinematogràfic mundial “The artist”, generat precisament en el mateix festival de
Cannes de l’any 2011 i que va eclosionar en els Oscar 2012, ha presentat a concurs el
llargmetratge “The search”.
És d’agrair el voluntarisme del director per posar damunt la taula un ignorat conflicte
a l’Europa de l’Est com va ser la segona guerra de Txetxènia el 1999. Sens dubte,
Hazanavicius omple un buit i contribueix a pal·liar el desinterès del cinema per la convulsa i
complexa realitat històrica d’aquesta república russa de religió islàmica. L’oblit
de l’afer de Txetxènia en el cinema contrasta amb l’atenció cinematogràfica que
s’ha dispensat al conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia.
Es un cinema carregat de bones intencions que denúncia obertament la repressió duta a terme
pels russos l’any 1999, en temps de Boris Ieltsin i Vladimir Putin, els quals van
disfressar l’operació militar d’ofensiva anti-terrorista. Les matances, pillatge i
bombardejos indiscriminats es va dur a terme davant del silenci d’Europa.
“The search” reparteix el protagonisme en diferents personatges afectats en diferent manera per
aquest conflicte. Aquest repartiment ampli comporta que la pel·lícula s’explica en un
format d’històries creuades. Tres germans es dispersen després de l&rsquo,assassinat dels
seus pares a càrrec de les tropes russes donant peu a una història de nens de la guerra, orfes
esgarriats víctimes innocents de la confrontació. Un altre protagonista principal seria una
francesa, Carole (Bérénice Béjo), que recull testimonis de les atrocitats russes per la
Comissió dels Drets Humans i es farà càrrec d’un dels germans desvetllant un sentit
maternal en ella.
Una pel·lícula que procura alertar sobre el desastre humanitari de la guerra de Txetxènia i el
discurs a la comissió europea de Carole n’és el perfecte exemple. Però el resultat és una
pel·lícula fluixa que té amb alguns encerts com una idea habitual de partida com poden ser
filmacions enregistrades en vídeo que despès obtindran un sentit revelador per il·lustrar-nos
sobre l’evolució d’un jove rus enrolat a l&rsquo,exèrcit convertit en un gos de
presa. El problema principal és que Hazanavicius malgasta un seguit de tòpics d’aquest
cinema que s’aproxima als conflictes bèl·lics internacionals sota una mirada humanitària
i benintencionada, ja siguin en un país africà o a l’Iraq.
