No hi ha dubte que a la cartellera actual, almenys per nombre de sales i volum de butaques
disponibles, cada cop es va accentuant més el predomini del cinema fantàstic, la ciència
ficció, els superherois, o els blockbusters d’acció, amb molt efecte especial i 3D. I tot
i que aquest tipus de producte, quan està ben fet, pot oferir un entreteniment de qualitat,
també és cert que també s’agraeixen pel·lícules més humanes, més realistes, més properes,
que t’interroguin directament a tu com a espectador sobre com et comportaries en una
situació quotidiana, i que retratin sense complexes els sentiments de les persones. Per això,
una cinta com 10.000 Km, et recorda que dins la voràgine de Hollywood, també existeix un
altre tipus de cinema i que pots arribar a gaudir-lo tant o més que l’altre.
Després del seu èxit incontestable al darrer Festival de Màlaga, on va ser la gran guanyadora
amb els premis a millor pel·lícula, millor direcció, millor actriu, millor guionista novell i
el premi especial de la crítica, ara 10.000 Km intentarà que el gran públic sigui també
còmplice d’aquesta radiografia de la parella moderna i les relacions a distància que cada
cop proliferen més a la nostra societat. El director Carles Marquès-Marcet, que fa uns
anys, a l’igual que la protagonista, també va travessar l’Atlàntic per fer un
màster en Direcció Cinematogràfica a UCLA, ha aconseguit tirar endavant el projecte de rodar un
llargmetratge desenvolupant el seu curt Mateix lloc, mateixa hora.
Amb tan sols 2 actors en pantalla durant els 98 minuts de metratge, i pràcticament només dues
localitzacions, ens acosta la història de dos joves que arran d’una oferta de feina per
ella, han de posposar els seus plans de tenir fills, i separar-se durant l’any que serà a
Los Angeles realitzant un projecte de fotografia. La cinta es planteja en 3 actes, i de manera
absolutament intimista, com si d’una obra teatral es tractés; però en cap moment deixa de
banda una narrativa i una planificació 100% cinematogràfiques, aprofitant amb enginy els mínims
elements tècnics i escenogràfics que el pressupost i la història posen al seu abast. Començant
per un magnífic pla seqüència inicial de 20 minuts, en què el director demostra les seves
innegables capacitats darrera la càmera, per planificar al detall els moviments dels actors i
anar-los seguint amb una aparent naturalitat i senzillesa, a la vegada que amb un guió molt ben
trenat, planteja perfectament la situació i els efectes que té sobre cada membre de la parella
la notícia que els farà replantejar-se el proper any de la seva vida, en qüestió de 5 minuts.
A partir d’aquí, a través de les pantalles d’ordinador amb què es comuniquen, i el
pas lent però implacable dels dies, es va descrivint l’evolució de la relació en el nou
context de la distància, i com necessàriament la condicionarà, per més bons propòsits que es
fessin i per més solidesa de partida que tinguessin. Els inevitables alts i baixos, es mostren
amb naturalitat, sense jutjar ningú, sense bons i dolents, simplement descrivint la vida tal
com és, amb els sentiments i comportaments de sempre, però traslladats als nostres dies.
Mostrant com l’atzar, un e-mail, pot canviar tota una vida tal i com la tenies
planificada. Com a la fi, en algun moment de la nostra singladura vital, es posarà a prova la
nostra capacitat d’adaptació als canvis, i d’això en dependrà en gran mesura la
nostra felicitat. El pragmatisme enfront el risc. La distància enfront el distanciament.
La cinta, potser fins i tot de manera involuntària, acaba essent també un retrat molt fidel del
que li ha tocat viure a la joventut d’aquests anys de la crisi, amb la necessitat de
sortir a l’estranger a cercar oportunitats laborals, i de com això fa molt difícil
compaginar la vida personal i professional. A la vegada que deixa constància de la importància
actual de les noves tecnologies i de les noves maneres de relacionar-se, tot i que no sempre
acabin essent la solució a tot. Una joventut (aparentment) amb nous valors, noves maneres
d’entendre la vida, d’afrontar els reptes, els problemes, i amb noves prioritats.
Que tot i que sens dubte no és el primer ni el darrer cop que es veu en una pel·lícula, si que
cal reconèixer que en aquesta ocasió s’ha aconseguit plasmar amb un aire nou, fresc,
relativament innovador, i per si fos poc, proposant també coses des del punt de vista
cinematogràfic.
Però si la història, la direcció i el guió són importants, no ho són menys els 2 actors que
porten en solitari tot el pes de la narració, i que han de posar rostre a aquesta parella que
passa per estats d’ànim tan diversos, sovint en la mateixa escena. En aquest sentit, cal
reconèixer el mèrit tant del català David Verdaguer, com de la britànica de pares
espanyols Natalia Tena, que amb la seva participació prèvia a Harry Potter i Game of
Thrones, de ben segur que ha estat un reclam per una part del públic. I és que no hi ha dubte
que Carles Marquès-Marcet ha trobat els dos còmplices perfectes, per tal de posar en imatges el
seu guió coescrit amb Clara Roquet. Dos actors que assumeixen un gran risc, ja que s’han
de despullar (literal i metafòricament) davant la càmera, i deixar-se portar per un director
que els condueix per un laberint de petits moments, cada un d’ells amb els seus matisos i
el seu enfocament particular. Una cinta amb una planificació i un nombre de primers plans, que
fa que la seva interpretació no pugui ser millorada o corregida a la sala de muntatge. Per
això, tot i que encara sigui molt d’hora, caldrà començar a posar aquests dos noms a les
travesses dels Gaudí i dels Goya, després que el festival d’Austin ja hagi reconegut el
seu mèrit.
En definitiva, una obra cinematogràfica feta en estat de gràcia per tots els seus participants.
Amb una il·lusió, un esforç, una implicació i un bon rotllo que es noten a cada fotograma. Un
petit gran miracle del setè art, que deixa patent per enèsima vegada, que sovint, el talent pot
suplir amb escreix el pressupost, i les històries més humanes que saben tocar la fibra de
l’espectador i crear moments d’emoció, poden ser tant o més gratificants que moltes
cintes pensades, produïdes i distribuïdes com a productes de consum massiu i beneficis ràpids,
però que a vegades, poc tenen a veure amb l’acte de creació artística.
