Ara ens arriba l’entretinguda i potent continuació de El origen del planeta de los
simios (2011, Rupert Wyatt) en un context de serialització general en què les
franquícies s’expandeix sense fi amb ramals i bifurcacions en totes direccions. No cal
dir que reprendre les petjades dels simis després de la bombolla generada per El planeta de
los simios (1968, Franklin J. Schaffner), a partit de la novel·la homònima de Pierre
Boulle, ha estat una prova reeixida que ens demostra que el pas del temps no ha restat força a
l’ímpetu d’aquesta saga futurista i postapocalíptica, tot i una primera ensopegada
a càrrec de Tim Burton en el seu matusser remake El planeta de los simios(2001).
El amanecer del planeta de los simios ens mostra els simis vivint civilitzadament i
harmoniosament a les afores de Los Angeles en un aïllat hàbitat natural habilitat que els
serveix per la seva tranquil·la subsistència sense tenir notícies des de fa anys dels humans,
els quals semblen haver estat exterminats pel virus simiesc que va destruir el món. Però la
tranquil·litat s’acaba el dia que descobreixen la intrusió d’un grup d’homes
armats en la seva zona. Aquesta premissa argumental serveix per crear nous conflictes entre
humans i simis tot i les veus conciliadores d’ambdues parts.
Dues civilitzacions de supervivents que xoquen en la seva lluita per compartir el territori
posant sobre la taula la impossibilitat d’entendre’s. Podrien conviure pacíficament
i col·laborar mútuament respectant la independència de cada grup autònom però en aquesta
tessitura sempre hi ha qui aposta per esclafar i eliminar l’altre. El desenvolupament
argumental senzill, epidèrmic, serveix per oferir una elemental però solvent al·legoria
política de rerefons ètnic o racial en què el virus bel·licista de l’odi,
l’enemistat i la confrontació s’acaba imposant per damunt de les dinàmiques
constructives del diàleg.
