Finalment arriba a les nostres cartelleres la pel·lícula
triomfadora de la 46 edició del
Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges 2013, Borgman,del veterà
realitzador holandès Alex Van Warmerdan, cineasta que va ser premiat també en el mateix
certamen català amb el guardó honorífic La Màquina del temps.
El títol respon al nom del personatge principal, Camiel Borgman (Jan Bijvoet), una espècie de
líder, entre messies cristològic i elegant cavaller diabòlic, cap d’un grup secret
dedicat a trastocar l’ordre establert. La seva targeta de visita és la compassió o el
rebuig que pot desvetllar al presentar-se com a rodamón i demanar que el deixin banyar-se.
Aquesta estratègia de presentació li permet tenir accés a les cases de gent rica i així
sabotejar la seves vides subtilment des de dins mateix, com una metàstasi.
La catalogació d’aquest film planteja un problema d’encaix genèric al moure’s
en un territori ben relliscós que el fa oscil·lar entre la comèdia de l’astracanada i
l’humor de l’absurd, el film de psicòpates i assassins en sèrie de metodologia
troiana, la sàtira social “buñueliana” amb humor negre i surrealisme desestabilitzador o
les trames diabòliques i satàniques conspiratives.
La pel·lícula arrenca amb una seqüència sorprenent de persecució de Borgman farcida
d’imaginació i inaccessible a la comprensió d’un espectador perplex, situat en un
constant fora de joc. Quan Borgman s’endinsa com un molest intrús en la benestant
estabilitat d’una família burgesa, arrenca una rialla que neix de humor de
l’estupidesa i el sense sentit. Un somriure que es fa fonedís quan ens sumim en un estat
d’atemorida inquietud ja que ensumem l’amagat joc sinistre d’un encantador
malvat.
Ens congratulem amb la pèrfida llavor del mal plantada per Borgman i que germina
enverinadament en aquest film subversiu. També ens fascina la personal aproximació del director
a l’ambigüitat que desprèn l’atractiva i seductora figuració de la dolenteria de
Borgman, sense haver de recórrer als llocs comuns del gènere de terror i així poder
burlar els seus límits. La crítica social del film és prou evident gràcies a la maquiavèl·lica
destrucció de l’ordre establert en una zona residencial de famílies acomodades de part de
l’estrambòtic grup organitzat.
Malauradament, la pel·lícula deixa una molesta i insatisfactòria sensació fruit d’una
excessiva dispersió genèrica que a través de rebrecs, giragonses i rebrots, ens condueixi a
una estèril via morta. La simpatia inicial de la malèvola i dinamitadora proposta d’
Alex Van Warmerdam es dilueix fins a quedar en un discret foc d’encenalls. Resta,
això sí, moments prou aconseguits de torbadora i malaltissa incomoditat.
