Belle, pel·lícula dirigida per l’ex actriu Amma Asante (la seva segona obra després del llarg A Way of Life, amb el que va aconseguir el BAFTA al millor debut) s’alimenta de la història real de Dido Elizabeth Belle, una nena nascuda a les Índies que després de la mort de la seva mare és reclamada pel seu pare, el capità de marina Sir John Lindsay, que l’acull com a filla i la porta fins a Anglaterra perquè sigui criada pel seu oncle Lord Mansfield.
L’embolic està servit, ja que evidentment la moral conservadora britànica que imperava aleshores no acceptava una dona mestissa com a part íntegra de la societat. Dido s’ha d’enfrontar als prejudicis racials i intentar fer-se un buit en la societat anglesa. El punt de partida és el d’un drama d’època que deixa una mica de banda els avatars de l’aristocràcia per centrar-se en altres temes que podríem considerar més transcendentals per l’ésser humà.
No obstant això, en pocs minuts descobrirem que la història de Dido no serà l’única que se’ns explicarà: sorgeix així una rocambolesca trama judicial que va més enllà del litigi per tractar tota la qüestió de l’esclavitud i el dilema sociopolític que començava a inquietar a molts ciutadans britànics, però l’espectador s’adonarà que això únicament serveix com a element vehicular per observar l’evolució d’una relació sentimental.
Afortunadament, avui dia tenim assumida la igualtat racial però no cal oblidar que el fenomen del racisme estava bastant arrelat a l’Occident fins fa no massa temps (no ha transcorregut ni mig segle de l’assassinat de Luther King, per exemple), i que l’esclavisme era i és avui present fins a l’Orient com són la mà d’obra infantil al sud-est asiàtic o els malaurats casos de prostitució.
No estem davant de la dolorosa Mandingo de Richard Fleischer, menyspreada al seu dia com a cinema explotador i per tractar-se d’un dels primers exemples sobre el qüestionament del racisme sinó que Belle ens aporta una desconeguda visió aristocràtica de la xenofòbia -embolicada amb farbalans- i en les antípodes de la dolorosa 12 anys d’esclavitud, que va un pas per endavant i que és considerat un dels treballs més pedagògics de l’últim lustre.
La directora britànica aconsegueix casar dues línies argumentals però es decanta clarament per la narració clàssica, sobretot tensant la corda emotiva amb aires de Jane Austen (es pot notar en la complicitat que estableixen les dues germanes). Desafortunadament, la superació de tabús racials i la conscienciació social queden massa diluïts per una noblesa edulcorada i per l’imponent oli de Johann Zoffany (el famós quadre que veurem al film).
Les interpretacions no afavoreixen el relat amb un Sam Reid tou i una Gugu Mbatha-Raw a qui li falta naturalitat i frescor, destaquen però Emily Watson en el paper de freda i estirada dona del jutge i sobretot Tom Wilkinson, un secundari de luxe que gairebé li roba el protagonisme a Belle en el seu paper de tutor, distant al principi però entranyable al final, i a les acaballes demostrant ser un jutge fidel als seus principis.
Per tant, es podria dir que Belle és una pel·lícula de barbolla, bones intencions i una grata tasca de reconstrucció històrica a nivell visual, com manen els cànons en aquest tipus de produccions, però que no obstant això queda irremeiablement diluït en un mar d’històries sense exercir el valor humanitzador del seu personatge, sense sostenir la mirada i, malauradament, sense fugir dels clixés, fagocitant-se en el drama més fàcil.
lectures: 710
Una crítica d’Èric Antonell
26 d'agost de 2014
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
no està mal però massa estètica de peli de diumenge a la tv
marc m (sants)
28-08-2014
massa nonya pel meu gust
martí oc
30-08-2014
jo la vaig trobar maca, crec que de tat en tant son boniques pelis com aquestes
