Luc Besson dirigeix a una sensual Scarlett Johansson, la qual augmenta de manera desmesurada les seves habilitats basant-se en una hipòtesi científica, per donar via lliure a un llargmetratge que excedeix àmpliament els marges de la ciència ficció situant-se en la línia del desfasament més fantasiós.
Lucy (Johansson) és una atractiva estudiant que gaudeix d’uns dies d’agitament nocturn a Taipei, quan el seu xicot (Pilou Asbaek) li demana que lliuri un maletí a uns mafiosos liderats pel cruel Mr. Jang (Min-sik Choi). La cartera conté diversos paquets de CPH4, una poderosa smart drug que la protagonista haurà d’introduir al seu cos.
Un argument desgavellat que serveix al cineasta francès per tornar al seu gènere preferit i el qual li va donar el prestigi a nivell internacional (El Quinto Elemento). La seva arma perfecta és l’actriu principal, que cada vegada se sent més còmoda en superproduccions d’aquest tipus, cosa que alguns dels seus fans els hi comença a desplaure.
Les dues meitats de Lucy són totalment diferents, la primera és summament entretinguda, amb una narrativa encertada i una progressió temàtica que ens porta a conèixer a la seva protagonista, essent testimonis de la seva particular odissea. A la segona, Besson s’oblida del rigor científic i tot resulta un experiment a cegues.
És pràcticament impossible esbrinar què passaria si l’ésser humà augmentés el potencial del seu cervell degut a l’estimulació de nootròpics; segurament només puguem divagar sobre el tema. Si la hipòtesi plantejada és que aquesta transformació confereix un poder total sobre la matèria i la vida, aquí és on l’espectador decidirà si utilitza el 100% de la seva capacitat cerebral per connectar o no amb el metratge.
Estem davant d’un viatge metafísic que pot agradar a un cert públic però que no convencerà a la majoria. Durant aquest recorregut, el director gal planteja també una tesi filosòfica sobre el paper de l’ésser humà en el món, el seu origen i el seu destí, fusionant d’alguna manera el seu propi estil amb l’estètica d’autors com John Woo o Wally Pfister.
Lucy és un viatge al·lucinogen (no al·lucinant) cap al potencial humà, un relat vibrant en el qual l’espectador pot gaudir de tota una experiència audiovisual. Malgrat els seus defectes, la pel·lícula és pura imaginació i diversió. Només la deshumanització inevitable del relat, la inversemblança o el seu desenllaç, pot deixar a l’espectador perplex i amb cert esgotament cerebral.
Escena de la pel·lícula
lectures: 679
Una crítica d’Èric Antonell
8 de setembre de 2014
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
divertida pero anada de olla
sergio m cerdanyola
09-09-2014
Passes una bona estona amb la pel.lícula i enganxa, però el final és decebedor des del meu punt de vista i espenya el llargmetratge.
Laia C
09-09-2014
Luc besson sha flipat una mica
Gara
09-09-2014
La Scarlett Johansson està sencacional com sempre, però la pel·lícula no pot ser més decepcionant. Una llàstima.
