cinema catal� . caT
Notícies anteriors
62 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ 2014

Aigües pantanoses i enfangades, La isla mínima de Alberto Rodríguez

Absorbent thriller protagonitzat per una parella de policies espanyols (Raúl Arévalo i Alberto Rodríguez) encarregats d’esclarir la desaparició de dues adolescents als aiguamolls del Guadalquivir en els anys de la Transició. Una esplèndida mostra de cinema negre d’atmosfera pesada i asfixiant amb uns policies que deambulen sense rumbenmig d’un relat laberíntic amb una intriga escabrosa i embolicada i un paisatge aclaparador que facilita la pèrdua i la desorientació.
Unes imatges inicials aèries dibuixen precisament aquest entorn natural pantanós on els canals i les aigües dibuixen un circuit d’artèries enrevessades fins a la pura abstracció de formes i colors. Durant el decurs del film diversos plans zenitals de vertigen puntuaren la trama recalcant la petitesa dels investigadors atrapats en aquest entorn absolutista i esclafador. Dos forasters enfangats i empantanegats en terra aliena.
Un clima d’enrariment i estranyesa presideix el relat en una zona remota on conviuen també la corrupció, els silencis, el tràfic il·legal, l’atavisme i la mort. Un entorn rústic i primitiu i alhora fascinant i meravellós que convoca alguns moments extraordinaris de pura irrealitat, quasi fantàstics. Ingredient que reforça la sensació d’ingravidesa d’uns personatges que transiten en els llimbs d’un territori desconnectat del món.
El mateix duet de policies incorpora més inestabilitat ja que han de conviure entre la complicitat de la feina i l’enemistat ideològica conformada per un temps i un país on el franquisme i la dictadura cohabita amb una incipient i fràgil democràcia. Un país fora de quadre que com aigües subterrànies banya i enfarfega aquesta hipnòtica pel·lícula que s’acaba convertint, també, en una al·legoria de la nostra convulsa i violenta transició.

Pulsió transformista, Une nouvelle amie de François Ozon

El cineasta francès François Ozon és un vell amic del festival donostiarra on ha participat reiteradament els darrers anys aconseguint recentment la Concha D’Or per En la casa (2012). Sempre s’ha caracteritzat per històries que exploren els costats amagats o latents de les complexes relacions personals per deixar el camí obert també a aquelles pulsions sexuals més desestabilitzadores.
Amb una arrancada senzillament sorprenent d’un funeral d’una dona morta amb un toc díscol i provocatiu, seguida de la presentació tan sintètica com profunda de l’estreta relació que uneix indissolublement la difunta amb la seva amiga, Ozon aposta ben aviat per la diferència amb una història que es recolzarà en el transformisme. Enmig del trasbals per la mort de la seva dona, un vidu amb una filla petita comença a deixar-se portar pel seu costat més femení fruit d’una irrefrenable atracció que li provoca el món de les dones.
Aquest plantejament que podria donar lloc a la pura astracanada està tractat amb un humor prou fi i curós, així com també per un respecte increïble envers aquest home engolit per un impuls superior que no pot reprimir. El retrat d’aquest personatge transvestit no s’acaba en un mateix, sinó que Ozon eixampla el mapa de les pulsions tèrboles per esquitxar també als amics més propers i íntims, especialment la amiga de l’ànima i el seu marit.
S’entreteixeix de forma fascinant un convuls mosaic soterrat fet de desitjos sexuals i atraccions mútues que afecta a tots per apostar per l’ambivalència i la duplicitat dels personatges i, de retruc, de les relacions humanes.

L’últim sopar, Silent heart de Bille August

El veterà director danès Bille August ha presentat una serena i austera pel·lícula de cambra al voltant d’una reduïda família que es reuneix un cap de setmana per acomiadar-se de la mare malalta que ha decidit posar fi al seu sofriment amb una mort volguda. Una decisió tan agosarada com difícil que trastoca per força l’ambient familiar que, en principi, sembla recolzar la decisió ferma i valenta de la mare.
La pel·lícula es presenta sota un innegable format teatral consistent en l’estratègia de reunir un grup de persones al voltant de la taula per fer emergir tan les tensions i les fractures internes. Es tracta d’una situació tan vista i usada com, també, de provada i indubtable força dramatúrgica.
Més enllà del controvertit dilema ètic, moral i religiós que pot plantejar l’eutanàsia en malalties degeneratives irreversibles, la pel·lícula treballa el plantejament narratiu d’un grup tancat en un entorn domèstic sotmès a qüestions tan punyents com la referenciada per provocar també un seguit d’explosions internes. Per facilitar aquests detonacions s’afegeixen un seguit de conflictes entre germanes i altres malentesos sumats que esbossen una atmosfera carregada de sentiments creuats que desborden els personatges.

Notícies - Cinema Català . NET
François Ozon

lectures: 850

Una crònica de Joan Millaret Valls/AMIC

23 de setembre de 2014


Comparteix la notícia a:  comparteix per e-mail comparteix a la tafanera comparteix a meneame comparteix a digg


Afegir comentaris:
* Comentaris:
Nom:
* Com a màxim pots omplir 255 caràcters.


Inici | Qui som | Mapa del lloc web | Contacteu amb nosaltres | think-small