62 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ 2014
Aigües pantanoses i enfangades, La isla mínima
de Alberto Rodríguez
Absorbent thriller protagonitzat per una parella de policies espanyols (Raúl Arévalo i Alberto
Rodríguez) encarregats d’esclarir la desaparició de dues adolescents als aiguamolls del
Guadalquivir
en els anys de la Transició. Una esplèndida mostra de cinema negre d’atmosfera pesada i
asfixiant
amb uns policies que deambulen sense rumbenmig d’un relat laberíntic amb una intriga escabrosa
i
embolicada i un paisatge aclaparador que facilita la pèrdua i la desorientació.
Unes imatges inicials aèries dibuixen precisament aquest entorn natural pantanós on els canals
i les
aigües dibuixen un circuit d’artèries enrevessades fins a la pura abstracció de formes i
colors.
Durant el decurs del film diversos plans zenitals de vertigen puntuaren la trama recalcant la
petitesa dels investigadors atrapats en aquest entorn absolutista i esclafador. Dos forasters
enfangats i empantanegats en terra aliena.
Un clima d’enrariment i estranyesa presideix el relat en una zona remota on conviuen també la
corrupció, els silencis, el tràfic il·legal, l’atavisme i la mort. Un entorn rústic i primitiu
i
alhora fascinant i meravellós que convoca alguns moments extraordinaris de pura irrealitat,
quasi
fantàstics. Ingredient que reforça la sensació d’ingravidesa d’uns personatges que transiten en
els
llimbs d’un territori desconnectat del món.
El mateix duet de policies incorpora més inestabilitat ja que han de conviure entre la
complicitat
de la feina i l’enemistat ideològica conformada per un temps i un país on el franquisme i la
dictadura cohabita amb una incipient i fràgil democràcia. Un país fora de quadre que com aigües
subterrànies banya i enfarfega aquesta hipnòtica pel·lícula que s’acaba convertint, també, en
una
al·legoria de la nostra convulsa i violenta transició.
Pulsió transformista, Une nouvelle amie de François Ozon
El cineasta francès François Ozon és un vell amic del festival donostiarra on ha participat
reiteradament els darrers anys aconseguint recentment la Concha D’Or per En la casa
(2012).
Sempre s’ha caracteritzat per històries que exploren els costats amagats o latents de les
complexes
relacions personals per deixar el camí obert també a aquelles pulsions sexuals més
desestabilitzadores.
Amb una arrancada senzillament sorprenent d’un funeral d’una dona morta amb un toc díscol i
provocatiu, seguida de la presentació tan sintètica com profunda de l’estreta relació que uneix
indissolublement la difunta amb la seva amiga, Ozon aposta ben aviat per la diferència amb una
història que es recolzarà en el transformisme. Enmig del trasbals per la mort de la seva dona,
un
vidu amb una filla petita comença a deixar-se portar pel seu costat més femení fruit d’una
irrefrenable atracció que li provoca el món de les dones.
Aquest plantejament que podria donar lloc a la pura astracanada està tractat amb un humor prou
fi i
curós, així com també per un respecte increïble envers aquest home engolit per un impuls
superior
que no pot reprimir. El retrat d’aquest personatge transvestit no s’acaba en un mateix, sinó
que
Ozon eixampla el mapa de les pulsions tèrboles per esquitxar també als amics més propers i
íntims,
especialment la amiga de l’ànima i el seu marit. S’entreteixeix de forma fascinant un
convuls
mosaic soterrat fet de desitjos sexuals i atraccions mútues que afecta a tots per apostar per
l’ambivalència i la duplicitat dels personatges i, de retruc, de les relacions humanes.
L’últim sopar, Silent heart de Bille August
El veterà director danès Bille August ha presentat una serena i austera pel·lícula de cambra al
voltant d’una reduïda família que es reuneix un cap de setmana per acomiadar-se de la mare
malalta
que ha decidit posar fi al seu sofriment amb una mort volguda. Una decisió tan agosarada com
difícil
que trastoca per força l’ambient familiar que, en principi, sembla recolzar la decisió ferma i
valenta de la mare.
La pel·lícula es presenta sota un innegable format teatral consistent en l’estratègia de reunir
un
grup de persones al voltant de la taula per fer emergir tan les tensions i les fractures
internes.
Es tracta d’una situació tan vista i usada com, també, de provada i indubtable força
dramatúrgica.
Més enllà del controvertit dilema ètic, moral i religiós que pot plantejar l’eutanàsia en
malalties
degeneratives irreversibles, la pel·lícula treballa el plantejament narratiu d’un grup tancat
en un
entorn domèstic sotmès a qüestions tan punyents com la referenciada per provocar també un
seguit
d’explosions internes. Per facilitar aquests detonacions s’afegeixen un seguit de conflictes
entre
germanes i altres malentesos sumats que esbossen una atmosfera carregada de sentiments creuats
que
desborden els personatges.
