62 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ 2014
Com ser John Malkovich, Casanova variations de Michael Sturminger
La coproducció europea Casanova variations de Michael Sturminger és una nova aproximació a la
vida de l’amant i etern seductor venecià Giacomo Casanova. En aquesta ocasió John Malkovich
interpreta a Casanova dalt d’un escenari en un teatre portuguès en el que seria una versió lliure i
desacomplexada amb sortides de to, transaccions entre l’escenari i la platea, i digressions de tota
mena. Una representació, d’altra banda, que el mateix Malkovich ha portat per diferents teatres
mundials, i que en la pantalla combina teatre amb populars fragments operístics de Mozart.
Aquesta caleidoscòpica aproximació al personatge i l’obra de Casanova alternança la representació
comentada amb la recreació històrica dels darrers moments de la vida de Casanova, novament
interpretat per John Malkovich, fins a la seva mort. Un episodi centrat bàsicament en la visita
d’una dama escriptora, Elisa (Veronika Ferres),que s’interessa àvidament pels manuscrits de les
seves memòries. Uns volums inèdits que després es publicarien pòstumament sota el títol Història
de la meva vida, obra de la qual també es citen nombroses extractes.
Aquest film aposta per la representació dins d’una representació, un relat en forma de capses
xineses, on predomina la barreja, la mescla, amb uns resultats més que dubtosos. Un garbuix
desordenat de formats, registres i tons que en alguns moments pot arribar a fascinar a l’espectador
però que en altres pot provocar l’enuig, l’avorriment o la sensació de mareig. Almenys resta un
recital de l’actor John Malkovich, que sempre es podrà emparentar amb aquell film d’època i en un
registre semblant, Las amistades peligrosas, sobre el flirteig i els tripijocs de l’amor.
Reconstrucció, Phoenix de Christian Petzold
Després de la mirada a l’Alemanya Oriental sota el Teló d’acer a Bárbara (2012) en què es
percebia el país com a presó, el director alemany Christian Petzold gira de nou la vista envers el
passat i la diposita en els anys immediats de la postguerra alemanya per parlar de l’holocaust i del
retorn dels supervivents dels camps de concentració. Tornem i retornem a l’horror dels camps i la
idea de la culpabilitat alemanya que per omissió, consentiment o, directament, la delació, va
llençar els jueus alemanys als forns crematoris però ara sota un plantejament tan suggeridor com
remarcable.
Però l’apropament de Patzolda un tema tan tractat com inesgotable resulta tan suggeridor com
remarcable gràcies a un enfocament metaforitzador. Nelly (Nina Hoss) retorna miraculosament dels
camps quan ha estat donada per morta i ho fa amb el rostre reconstruït ja que havia estat
desfigurada. Ella anhela amb tot el desig retroba el seu antic marit, que no la reconeix, encara que
la seva millor amiga li confessa que la va trair i entregar als nazis. Però ella vol tornar als
braços del seu marit i es prestarà a un joc de simulació i posada en escena ordit pel propi marit
per demostrar que segueix viva i aspirar així a participar de la herència d’una família aniquilada.
El títol Phoenix al·ludeix al·legòricament al mateix fet del ressorgiment de les cendres d’un
país devastat, encara que sigui un bar de la zona nord-americana del destruït Berlín i lloc de
rencontre i de no reconeixement de la retornada i del seu home. El rostre nou de la protagonista
incorpora una nova mirada a un país que es debat entre la reconciliació i el càstig. Tot apunta a
que ella ha estat enganyada però tossudament s’aferra al renaixement del seu amor, la recuperació
del seu antic amor, com si fos una extensió de la pròpia reconstrucció d’un país en runes. Però
l’amor topa amb l’engany, la mentida i l’aprofitament, i el desig de recomençar acaba per plantejar
el dilema ineludible de l’oblit i el perdó.
El vaixell de la follia, Haemoo de Shim Sung-Bo
La quota asiàtica del certamen donostiarra ha arribat de la mà de la pel·lícula Haemoo del
cineasta debutant sud-coreà Shim Sung-Bo. Més enllà de la notorietat que comporta tractar-se d’una
producció del reputat director Bong Joon-Ho - millor director a Sant Sebastià per Memories of
murder (2003) -, la veritat és que un film absolutament prescindible que serveix únicament per
farcir una extensa secció oficial. Una pel·lícula que, d’altra banda, podria competir perfectament
en un espai com el festival de terror de Sitges ja que demostra una perícia especial per tot allò
escabrós amb debilitat per efectistes i gratuïtes dosis de sang i fetge.
El punt de partida no està exempt d’interès quan, després d’algunes escenes naturalistes ambientades
en el món d’un pesquer atrotinat, ens trobem que el capità del vaixell està disposat a participar
del tràfic d’immigrants il·legals per treure’n un rendiment amb la complicitat de la variada
tripulació. Podríem pensar que el film serviria per parlar o transmetre d’alguna cosa digne
d’interès ja que al principi ens han anunciat també que el film està inspirat en fets reals.
Quan una accidental tragèdia s’interposa en el camí del vaixell i el capità pren una decisió
d’absoluta follia, aleshores seria el moment per fer entrar el film en territoris més reflexius que
s’interrogués sobre la crueltat humana o l’ètica humana. Però en aquest precís punt d’inflexió és
quan la cinta defuig d’estudi i s’oblida del que estava parlant per endinsar-nos en la més simple
tonteria ara sota la carcassa del registre impactant d’un cinema d’acció, amb persecucions,
corredisses i assassinats pel vaixell. La pel·lícula desenvolupa finalment una sensibilitat de lluç
en l’esbós i seguiment de les peripècies d’aquest vaixell maleït. Tan sols resta en el record un
moment àlgid d’extrema bestialitat, en què la realitat podria maridar-se amb el gore, que ens arriba
a eriçar la cabellera però que ens guardarem prou de revelar.
