62 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ 2014
Generació extasiada, Eden de Mia Hansen-Love
La jove directora francesa Mia Hansen-Love –companya del també realitzador Olivier Assayas - ha
presentat a competició la seva quarta pel·lícula Eden on fa un repàs a la generació dels
joves francesos dels 90 i les seves aficions musicals amb participació inclosa dels membres del grup
Daft Punk. La pel·lícula Eden ha estat coescrita amb el germà gran de la directora, Sven,
testimoni d’excepció de la moguda musical del frenchhouse, per retratar una colla
d’adolescents que creixen i es fan grans enmig de l’efervescència de la música de club.
El retrat generacional d’una bohèmia juvenil va en paral·lel a l’auge i davallada de la música de
ball garagehouse de generacional d’una bohèmia juvenil va en paral·lel a l’auge i davallada
de la música de ball garagehouse de la mà d’un jove discjòquei – Félix de Givry- que viurà
amb els seus companys una festa noctàmbula perpètua per arribar a la maduresa absolutament arruïnat
i amb problemes de drogodependència. Aquesta vida en èxtasi absolut mentre es crema la joventut
esdevé un clar exponent de les inquietuds d’oci i dissipació del jovent dels 90. Una colla de nens
grans, èmuls peterpanescos, incapaços de madurar i establir relacions amoroses estables, com li
ocorre al mateix protagonista.
La grandesa de la pel·lícula és resultat de l’enfocament naturalista i absolutament transparent,
sense haver de cedir als efectismes i truculències que correspondria als anys d’eufòria com el
tremendisme posterior en el fracàs. La clàssica estructura partida d’ascens i caiguda del
protagonista - i del moviment musical de ball - no serveix per forçar la típica vena tràgica i
dramàtica del nostre inofensiu antiheroi sinó que apareix absolutament diluïda i integrada en un
incessant flux continu musical i vital sense sotracs, sense trampes ni subratllats.
Deconstrucció, Aire libre d’Anahí Berneri
El quart llargmetratge de la directora argentina, Aire libre, vol ser la crònica d’una crisi
matrimonial oberta en canal a partir de la metàfora de la casa per reformar, la llar en construcció,
que simbolitza els plans de futur de la parella. La llavor de la violència sexual, la desconfiança,
l’avorriment o els retrets són elements de corrupció per l’endemà que conviuen en el dia a dia de la
relació d’aquest matrimoni – Leonardo Sbaraglia i Celeste Cid – amb fill. El concepte de la
pel·lícula i les seves intencions es posen meridianament clares ben aviat ja que la pel·lícula
resulta absolutament previsora.
El greu problema d’aquesta pel·lícula que vol radiografiar el procés de deconstrucció d’una parella
amb ferides insalvables és que està mostrat amb un seguit d’escenes prescindibles, una suma
inoperant de situacions inservibles o un ús pèssim de l’element musical. Si narrativament i
dramàticament resulta innòcua, la seva realització, que podria semblar pretesament descuidada, la
intuïm més com a prova d’ineficiència. Massa elements que acaben esgotant la paciència d’un servidor
abocant-nos al nerviosisme i la irritabilitat. No cal dir que hem passat la prova més difícil del
festival.
