SITGES 2014: RESUM DEL CAP DE SETMANA I CAMÍ CAP A UNA SETMANA INTENSA
Avui dilluns, la Blanca Subur no s’ha despertat tant
blanca com ho fa habitualment, degut a un cel grisós, però això no ha estat motiu suficient per
enfosquir una programació farcida de bones propostes com The World of Kanako, un film de
Tetsuya Nakashima, que l’any 2010 ens delectava amb Confessions, candidata a la 83a
Edició dels Oscars representant a Japó. L’últim film del director de Fukuoka -sense abandonar
els instituts infectats de bandes yakuza- ens descobreix una història de venjança paterna però
també poc a poc l’autèntica cara de Kanako, protagonista i fil conductor de la història. Un
relat visceral i completament oracular el qual ens porta a conèixer els lligams genètics i
emocionals entre pare i filla.
Davant d’una millora meteorològica i amb l’optimisme a peu de carrer, es projectava
Stereo, de l’alemany Maximilian Erlenwein, que presentava el film a l’Auditori com un
thriller punyent, encara que part del seu impuls es quedi en el plantejament. El film, que
compta amb grans interpretacions com la de l’omnipresent Jürgen Vogel (La Ola), és un ball de
mascares que manté el neguit fins a les acaballes de la pel·lícula, sostenint com a manament el
desdoblament de la personalitat. Una dualitat que pot entusiasmar o pot fastiguejar a
l’espectador davant d’una arriscada estructura narrativa.
Com tots sabem, Sitges ja ha arrencat i ho ha fet amb l’accentuada expectació que han despertat
figures com Roland Emmerich –que ha rebut el Gran Premi Honorífic– i el mític actor
italià Franco Nero –que ha rebut la Màquina del Temps per la seva trajectòria
cinematogràfica– però avui és el torn de Pablo Helman, una de les figures clau del
cinema fantàstic de les últimes dècades i que ha treballat colze amb colze amb Steven Spielberg
i George Lucas. Un luxe pel festival rebre orfebres del cinema com l’argentí, el qual ha vingut
a instruir el públic assistent amb força entusiasme.
Salvar al soldado Ryan, El mundo perdido, La guerra de los mundos o El
ataque de los clones formen part de la llarga llista de títols dirigits per Spielberg i
Lucas en els quals ha treballat Pablo Helman. Els seus inicis es remunten a principis dels anys
80, com a autor de músiques per a un canal de televisió de Los Ángeles, època en què s’iniciava
la revolució digital al cinema, un moment que Helman va viure intensament i que ens explica a
la master class de la Sala Tramuntana, presentant el seu últim treball amb motion capture a
Ninja Turtles de Jonathan Liebesman. Helman ens ha explicat els secrets i el procés de
transformació dels actors fins a convertir-se en uns divertits putxinel·lis CGI.
El cinema alternatiu també té lloc a la graella de Sitges amb cintes com Honeymoon, una
pel·lícula de suspens amb elements del fantàstic que presenta com a pretext la lluna de mel
d’una parella recent casada. Els problemes comencen amb un somnambulisme inesperat i acaben amb
fenòmens inquietants enmig d’un bosc estremidor. Un film que ens manté en tensió durant el
primer i el segon acte, però que probablement no desembolica el caramel que havia posat a la
boca de l’espectador. Interessant posada en escena i una fotografia molt encertada per part de
Kyle Klutz, tot i els escassos recursos econòmics.
Realitzant un repàs setmanal, recordem que ahir es presentava La distància, el segon film del
català Sergi Caballero, després del multi premiat Finisterrae, que Sitges va programar
el 2010 i que es va presentar a més de seixanta festivals d’arreu. Ara, amb La
distancia, firma una pel·lícula on barreja suspens i ciència ficció, una de les dues
apostes catalanes d’aquest any. Protagonitzada per un trio de nans russos amb poders
sobrenaturals que han de portar a terme un robatori a una central tèrmica de Sibèria, Caballero
ha reunit un equip d’actors no professionals, alguns dels quals han estat a Sitges, com Alberto
Martínez, Roland Olbeter, Miguel Lagostz i l’estrella internacional de porno Sophie Evans.
A mode de resum, Sitges 2014 arrencava el divendres amb el tret de sortida de l’esperada REC
4, trepitjant la catifa vermella el mateix Jaume Balagueró, acompanyat de Manuela Velasco,
Paco Manzanedo i Ismael Fritschi. L’altra protagonista del cap de setmana ha estat
Musarañas, la producció d’Àlex de la Iglesia, dirigida per Juanfer Andrés i Esteban
Roel, que han mostrat el seu entusiasme per treballar amb el director d’El día de la
bestia: com a director sap perfectament què ha de fer un productor. Per la seva
banda, de la Iglesia ha subratllat que Musarañas és una pel·lícula totalment de Juanfer i
Esteban i que el seu paper i el de Carolina Bang ha estat exclusivament el de produir-la.
