Pel·lícula inaugural del 47 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya
Sitges. Com si d’una franquícia es tractés, ara arriba la quarta entrega dirigida de nou
pel seu creador, el lleidatà Jaume Balagueró, en què es recupera a la reportera Ángela Vidal
(Manuela Velasco) de l’edifici infectat de l’Eixample barcelonina per posar-la en quarantena en
un laboratori secret de un vaixell mercant al costat dels dos soldats que van sobreviure en el
rescat de la intrèpida periodista i que ara també romanen en observació en aquest vaixell de
pesca.
L’aïllament i l’espai únic esdevenen de nou les armes dramatúrgiques de la popular Rec
saga per oferir una nova pel·lícula sobre el contagiós virus zombie que es propaga entre la
tripulació i l’enigmàtic equip mèdic. Com un alien descontrolat dins d’una embarcació marina en
alta mar la mortífera plaga s’expandeix exponencialment anorreant el divers grup humà. Un
esquema d’altra banda ben habitual en el gènere de terror que no depara masses sorpreses.
Recorrem els llocs coneguts del gènere com una fórmula eficaç que desemboca en un fàcil
entreteniment.
Prescindint del recurs de la càmera subjectiva o la tècnica del metratge trobat de les primeres
entregues, Jaume Balagueró aposta pel format més tradicional del terror de caire claustrofòbic
regalant les corresponents dosis de corredisses, ensurts, sorpreses i enganys, mostrant també
una clara predilecció pel cerimonial gore.
Franquisme castrador, Musarañas de Juanfer Andrés i Esteban Roel
Musarañas, la primera producció del cineasta basc Àlex de la Iglesia, expert en la
comèdia fantàstica i terrorífica, va deixar molt bones sensacions. És la història de dues
germanes en els anys del franquisme, la gran Montse (Macarena Gómez) i la petita (Nàdia de
Santiago). La primera viu reclosa a casa i no pot afrontar travessar el llindar de casa ja que
li agafen atacs d’agorafòbia. També fa gala d’una educació religiosa puritana i castradora i
sembla que viu sota l’ombra del pare desaparegut. I és la que ha cuidat i preservat a la seva
germana petita. Aquest ordre s’esquerda i s’esmicola el dia que el jove veí Carlos (Hugo Silva)
cau per les escales i Montse l’acull a casa per cuidar-lo. Musarañas és un perfecte exponent de tragicomèdia espanyola lligada a la tradició del
grotesc i l’esperpent amb un humor negre demolidor. S’intueix l’esperit tràgic i dramàtic d’una
història de tons costumistes del franquisme més sòrdid i fosc gràcies a tèrbols secrets
d’infàncies oprobioses. No cal dir que el tema del segrest ens recorda molt a la dona psicòpata
de Misery capaç d’infligir els càstigs més atroços al seu segrestat mentre l’univers
malaltís i degenerat de tot plegat ens transporta també fins a ¿Qué fue de Baby Jane?.
Relacions perilloses, Magical girl de Carlos Vermut
La recent guanyadora del 62 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, Magical
girl de Carlos Vermut, arriba també a Sitges per posar de manifest la rauxa i la gosadia
d’aquest jove director madrileny. Sota la modalitat narrativa de les històries entrecreuades i
en un format proper al cinema negre, Magical girl explica les perilloses relacions de
sotmetiment i xantatge que s’estableixen entre Luis (Luis Bermejo), un pare que farà tot el
possible per satisfer el darrer desig de la seva filla malalta de leucèmia; la jove Bárbara (
Bárbara Lennie) assetjada per trastorns mentals; i Damián (José Sacristán), un professor
retirat de passat tèrbol.
Després del seu primer sorprenent llargmetratge Diamond flash(2011), Carlos Vermut ens
proporciona una autèntica rebolcada amb Magical girl. Una pel·lícula inclassificable,
però més concentrada i homogènia que l’anterior, en què explora el costat fosc humà a través de
la simptomatologia de la violència desfermada, les passions incontrolables, els desitjos
amagats o els instints més perversos. Una cinta tan estranya i incòmoda com subjugant, tan
parsimoniosa i estàtica com apassionant, tan terrible com absurda i delirant. Una pel·lícula
provocadora, crítica, demolidora i que atresora una mala llet ingovernable.
Psicopaties de Hollywood, Maps to the stars de David Cronenberg
La pel·lícula comença amb l’aire distès d’una comèdia amb bromes còmplices sobre noms coneguts
del cinema i la televisió, cites i picades d’ullet sobre celebritats. Però el seu humor
sarcàstic i corrosiu incorpora un costat inquietant amb un astre infantil convertit en estrella
intractable e intocable. També una famosa actriu en decadència, Havana Segrand (Julianne
Moore), que lluita per un paper on podrà interpretar a la seva pròpia mare, arriba a cotes
inimaginables d’histrionisme i patetisme més absolut, sotmetent-se a teràpies absurdes i
estúpides a càrrec del seu coach personal, Dr. Stafford Weiss (John Cusack).
Però sota aquesta carcassa que ens arrenca les rialles batega alguna cosa malaltissa, tortuosa.
El film deixa la comèdia satírica, sense abandonar del tot un dissolvent humor negre, per
enfosquir-se progressivament en un relat esquizoide, retorçat, al·lucinat. Això s’intueix en
l’arribada a l’inici del film d’una jove amb el rostre mig desfigurat amb cicatrius de
cremades, Agatha Weiss (Mia Wasikowska), que vol introduir-se en el món de les celebritats
cinematogràfiques. La seva intromissió servirà per trastocar i destruir l’ordre establert en
una família que ha construït el seu imperi lucratiu sobre els rendiments de la fama i la
popularitat.
Es revelen secrets inconfessables, aparicions i visons fantasmagòriques, trastorns i traumes
del passat. De cop ens endinsem en territori de Lynch fins al punt que el relat sembla
endinsar-se en la pèrdua de sentit quan ens hem situat en una pendent que ens mostra una follia
col·lectiva provocada pels deliris de la fàbrica dels somnis de Los Angeles.
