Inseparables, Goodnight Mommy de Veronika Franz i Severin Fiala
Goodnight Mommy és una pel·lícula inclement que porta com ferro roent el segell inconfusible de l’austríac Ulrich Seidl, aquí en tasques de producció. Aquest primer llargmetratge de la guionista habitual de Seidl, Veronika Franz, al costat de Severin Fiala, representa una nova immersió en el món repulsiu de la violència que sorgeix en nosaltres. La pel·lícula afegeix un nou esglaó en la brutal i immisericorde dissecció del gènere humà de la mà d’aquests austríacs que semblen resseguir també les petjades del compatriota Michael Haneke.
Un conte de terror ambientat en una freda i estilitzada casa aïllada de la pacífica praderia austríaca protagonitzat per dos bessons inseparables que no desconfien de la identitat de la seva mare després que aquesta s’hagi sotmès a una operació de cirurgia estètica en el rostre. La premissa brillant d’una mare desfigurada que es comporta d’una manera estranya i que els fills no reconeixen, desemboca en un autèntic malson. Els recels dels germans davant d’una possible usurpadora serveix per engegar la folla maquinària de la crueltat i la vexació infantil.
Tot i que la pel·lícula podria semblar que es treu un as marcat de la mànega que dóna un nou sentit al relat, el cert és que els dos realitzadors ensenyen fugisserament i elegantment les cartes per subratllar tota la ambigüitat i inquietud en aquest pervers i macabre conte infantil.
Ninots diabòlics, Annabelle de John Leonetti
El fenomen sobrenatural multitractat de la nina Annabelle arriba a les sales de cinema amb la pel·lícula de títol homònim per convertir-se en una cinta tan cuidada, preciosista i elegant com estèril, avorrida i anodina. La pel·lícula de John Leonetti – director de fotografia i cineasta de farciment – comporta una rutinària visita al gènere fantàstic de les possessions i les cases encantades amb sectes satàniques barrejades pel mig i l’efecte atemoridor d’una nina diabòlica.
Després d’un pròleg improductiu que ens vol introduir en les seqüeles aterridores de la sinistra nina Annabelle, la pel·lícula presenta un matrimoni feliç es prepara pel naixement de la seva filla i el pare li regala a la mare una nina de ceràmica gegant per adornar l’habitació del futur nadó, una genuïna peça de col·leccionista que li faltava a la futura mare. A partir d’aquest moment diferents efectes paranormals, així com la mort salvatge dels seus amics veïns, trenquen la tranquil·litat i l’harmonia de la guapa i rica parella en la seva caseta en una urbanització benestant en els setanta.
Com sempre, el mal mai descansa, i l’atribolat matrimoni intentarà escapar infructuosament d’aquesta funesta maledicció al mudar-se a un edifici urbà. A partir d’aquí, el film no es pot desempallegar mai de la impertinent influència del gòtic de La semilla del diablo de Roman Polanski i Ira Levin. La estilitzada pel·lícula no pot camuflar per més temps la seva buidor al reposar sobre quatre tòpics del gènere i acaba per precipitar-se al no-res en un vergonyós desenllaç final.
Desentrellar el nus godardià, Adieu au langage de Jean-Luc Godard
El darrer i inclassificable artefacte fílmic de Godard s’ha exhibit de retruc en el festival de Sitges encara que fora de competició i dins d’un calaix de sastre, Secció Oficial Fantàstic Especials. Odiat i reverenciat a parts iguals, el cinema del veterà director francès pot ser tan avorrit o fascinant com prefereixi cada facció en lluita. Però la meva posició és que no cal ser godardià per deixar-se arrossegar pel seu remolí d’imatges reverberades. No cal explicar de què va la seva coreografia audiovisual perquè resulta força quimèric intentar-ho. Altres ments més preclares ja s’encarregaran de fer-ho.
El relat calidoscòpic de Godard rodat amb un bromista 3D és senzillament fascinant. Un desarticulat flux incessant i frenètic d’imatges i de sons amb profusió de cites, de diàlegs declamats, d’homenatges, de jocs visuals amb els enquadraments i els formats, de sotragades, de repeticions, de fragments ficcionalitzats, de trossos de pel·lícules velles, d’imatges documentals, d’imatges virades, de personals reflexions sobre la història i el present, o sobre la pròpia condició de les imatges.
Un film tan inabastable com transgressiu i provocador. El caràcter dissident d’aquest film-cataracta de Godard es posa de manifest en tota la seva arrogància atorgant protagonisme destacat a un gos com a veu narrativa. Intentar desentrellar el nus godardià pot resultar una tasca impossible, però deixar-se arrossegar per la cabalosa simfonia visual i sonora de Adieu au langage desemboca en una experiència sensitiva més que reconfortant.
