Inseparables, Goodnight Mommy de Veronika Franz i
Severin Fiala
Goodnight Mommy és una pel·lícula inclement que porta com ferro roent el segell
inconfusible de l’austríac Ulrich Seidl, aquí en tasques de producció. Aquest primer
llargmetratge de la guionista habitual de Seidl, Veronika Franz, al costat de Severin Fiala,
representa una nova immersió en el món repulsiu de la violència que sorgeix en nosaltres. La
pel·lícula afegeix un nou esglaó en la brutal i immisericorde dissecció del gènere humà de la
mà d’aquests austríacs que semblen resseguir també les petjades del compatriota Michael Haneke.
Un conte de terror ambientat en una freda i estilitzada casa aïllada de la pacífica praderia
austríaca protagonitzat per dos bessons inseparables que no desconfien de la identitat de la
seva mare després que aquesta s’hagi sotmès a una operació de cirurgia estètica en el rostre.
La premissa brillant d’una mare desfigurada que es comporta d’una manera estranya i que els
fills no reconeixen, desemboca en un autèntic malson. Els recels dels germans davant d’una
possible usurpadora serveix per engegar la folla maquinària de la crueltat i la vexació
infantil.
Tot i que la pel·lícula podria semblar que es treu un as marcat de la mànega que dóna un nou
sentit al relat, el cert és que els dos realitzadors ensenyen fugisserament i elegantment les
cartes per subratllar tota la ambigüitat i inquietud en aquest pervers i macabre conte
infantil.
Ninots diabòlics, Annabelle de John Leonetti
El fenomen sobrenatural multitractat de la nina Annabelle arriba a les sales de cinema
amb la pel·lícula de títol homònim per convertir-se en una cinta tan cuidada, preciosista i
elegant com estèril, avorrida i anodina. La pel·lícula de John Leonetti – director de
fotografia i cineasta de farciment – comporta una rutinària visita al gènere fantàstic de les
possessions i les cases encantades amb sectes satàniques barrejades pel mig i l’efecte
atemoridor d’una nina diabòlica.
Després d’un pròleg improductiu que ens vol introduir en les seqüeles aterridores de la
sinistra nina Annabelle, la pel·lícula presenta un matrimoni feliç es prepara pel
naixement de la seva filla i el pare li regala a la mare una nina de ceràmica gegant per
adornar l’habitació del futur nadó, una genuïna peça de col·leccionista que li faltava a la
futura mare. A partir d’aquest moment diferents efectes paranormals, així com la mort salvatge
dels seus amics veïns, trenquen la tranquil·litat i l’harmonia de la guapa i rica parella en la
seva caseta en una urbanització benestant en els setanta.
Com sempre, el mal mai descansa, i l’atribolat matrimoni intentarà escapar infructuosament
d’aquesta funesta maledicció al mudar-se a un edifici urbà. A partir d’aquí, el film no es pot
desempallegar mai de la impertinent influència del gòtic de La semilla del diablo de
Roman Polanski i Ira Levin. La estilitzada pel·lícula no pot camuflar per més temps la seva
buidor al reposar sobre quatre tòpics del gènere i acaba per precipitar-se al no-res en un
vergonyós desenllaç final.
Desentrellar el nus godardià, Adieu au langage de Jean-Luc Godard
El darrer i inclassificable artefacte fílmic de Godard s’ha exhibit de retruc en el festival de
Sitges encara que fora de competició i dins d’un calaix de sastre, Secció Oficial Fantàstic
Especials. Odiat i reverenciat a parts iguals, el cinema del veterà director francès pot ser
tan avorrit o fascinant com prefereixi cada facció en lluita. Però la meva posició és que no
cal ser godardià per deixar-se arrossegar pel seu remolí d’imatges reverberades. No cal
explicar de què va la seva coreografia audiovisual perquè resulta força quimèric intentar-ho.
Altres ments més preclares ja s’encarregaran de fer-ho.
El relat calidoscòpic de Godard rodat amb un bromista 3D és senzillament fascinant. Un
desarticulat flux incessant i frenètic d’imatges i de sons amb profusió de cites, de diàlegs
declamats, d’homenatges, de jocs visuals amb els enquadraments i els formats, de sotragades, de
repeticions, de fragments ficcionalitzats, de trossos de pel·lícules velles, d’imatges
documentals, d’imatges virades, de personals reflexions sobre la història i el present, o sobre
la pròpia condició de les imatges.
Un film tan inabastable com transgressiu i provocador. El caràcter dissident d’aquest film-
cataracta de Godard es posa de manifest en tota la seva arrogància atorgant protagonisme
destacat a un gos com a veu narrativa. Intentar desentrellar el nus godardià pot resultar una
tasca impossible, però deixar-se arrossegar per la cabalosa simfonia visual i sonora de
Adieu au langage desemboca en una experiència sensitiva més que reconfortant.
