JEAN LUC GODARD, MICHEL GONDRY I TAKASHI MIIKE SÓN ALGUNS DELS MESTRES DE CERIMÒNIES QUE VAN CLAUSURANT, POC A POC, EL SITGES 2014
A les acaballes de la setmana i del festival, gaudim d’apostes i formats molt diferents entre si, des del documental al 3D, passant pel terror més psicològic. Aquest últim concepte el tracta molt bé Goodnight Mommy, dirigida per Veronika Franz. L’austríaca s’inspira amb Ulrich Seidl, agitador de consciencies centreeuropees i productor del film per explorar la personalitat d’una forma força sofisticada. L’escenari és una casa luxosa de façana envidriada i un interior encara més fred. Els protagonistes són dos bessons univitel·lins que comencen a elucubrar sobre l’autenticitat de la seva mare després d’una operació estètica. Com a Los ojos sin rostro de George Franju, a Goodnight Mommy la màscara suposa una identitat fràgil i dubtosa; un secret. Alguns espectadors també recordaran el seu compatriota Michael Haneke, quan comencin a amarar-se d’una violència retorçuda i explosiva.
Is the Man Who is Tall Happy? Aquesta és la pregunta que respon un documental que sorgeix de la trobada entre un cineasta d’imaginació incontrolable i un geni de la filosofia contemporània. Michel Gondry il·lustra el discurs de Noam Chomsky d’una dimensió visual enigmàtica i enriquidora. Un examen reflexiu que fa accessibles conceptes tant complexos com la continuïtat psíquica a través d’unes fabuloses animacions. Dels productes didàctics saltàvem a peces d’entreteniment com Mad Sad Bad 3D, que irromp com un avalot a la secció Focus Àsia, un film conformat per tres històries que signen els sud-coreans Han Ji-seung, Kim Tae-yong i Ryoo Seung-wan. Un noi que desapareix al bosc, un adolescent que s’endinsa en la vida cibernètica i un futur en què els zombis s’han convertit en proletaris. Tot aquest maremàgnum força entretingut, ens descobreix una indústria seulita emergent, la qual ens ha descobert en aquesta edició un gran ventall de formats i narratives.
A Hard Day era el resum d’un dia dur per l’intensa programació i la sobredosis de cafeïna a la press room. El llargmetratge de Kim Seong-hun construeix un elaborat relat amb equilibri, control i una execució tècnica gairebé impecable. Aquest thriller policíac dinàmic i ple de girs, combina un recarregat suspens amb espurnes d’humor negre made in Seul. El film encapçala la secció oficial fantàstic òrbita on llargmetratges de temàtica thriller, amb especials elements propers al policíac i d’acció, hi tenen una cabuda especial. Cintes com aquesta, amb un tensió inèdita fins al final, són les descarregues elèctriques necessàries per acabar el dia a la Blanca Subur amb bones sensacions, encara que un es pregunti si cal encabir tants thrillers a les seccions oficials d’un festival de gènere fantàstic.
En un dijous on augmentaven les temperatures, també ho feien la intensitat i la qualitat amb Relatos Salvajes, un compendi endimoniadament deliciós de mitja dotzena d’històries independents unides per la venjança. Aquest recull de contes és una resposta maliciosament directa a una cultura d’inevitable corrupció, desigualtat social i econòmica, i injustícia en general. Cadascú de nosaltres en podria ser el protagonista i aquí és on el film de Damián Szifrón juga molt bé les seves cartes, empatitzant amb l’espectador a cada relat. Estem davant d’una col·lecció d’històries horribles, esgarrifoses i escabroses de l’Argentina més negra i retorçuda. Aquesta coproducció argentino-espanyola, que aviat podrem veure a la cartellera, es caracteritza per ser inquieta i mordaç. Una tragicomèdia que no deixarà a ningú indiferent.
Adieu au Langage de Jean Luc Godard és un dels discursos més interessants que ha arribat a l’edició d’enguany, i és que probablement sigui considerada una de les poques peces 3D impregnades d’art, sovint un format enfocat cap a l’entreteniment més fructuós. Godard experimenta amb l’estereoscòpic i reflexiona sobre el llenguatge i les possibilitats del cinema. La fragmentació del relat deixa entreveure la relació entre una dona casada i un home solter, que s’estimen i es barallen (com diu el refrany). Un viatge cap a l’imaginari on el moll de l’os és l’exploració de la condició humana. Ara bé, avís pels espectadors: no estem parlant d’una narrativa lineal ni d’un 3D agradable, prepareu-vos per degustar amb assossec i la necessitat d’apaivagament un Kirkeby del setè art.
Amb temperatures que rondaven els 26 graus -no sabem si pels pollastres a l’ast del carrer Parellades de Sitges– arribava El Ardor de Pablo Fendrik, que cremava la retina de l’espectador i en alguns casos, esgotava la paciència. Aquesta coproducció de mig continent americà (Brasil, Mèxic, EUA, Argentina, etc.) destaca per les seves exuberants localitzacions i la seva vena mística. No obstant, la pel·lícula és, d’alguna manera, pesada i sense múscul narratiu. Aquest inusual exercici de gènere de l’argentí, va construint en una àrdua càmera lenta un emocionant clímax però no té la tensió que, una mescla d’imatges selvàtiques i so més inquietant, podria arribar a crear. Emmillarant-se amb Apocalypto de Mel Gibson, el film genera paral·lelismes interessants entre la natura i la humanitat, però perd gran part de la seva força amb un perllongament funest.
La secció oficial d’aquest final de setmana llançava focs d’artifici gràcies a Over Your Dead Body, de Takashi Miike. Se’ns acaben els sinònims (des dels més positius als més extravagants) per definir al mestre japonès, autor d’una filmografia que parla per si sola, però el que si podem definir és el film que ens ocupa de contemplatiu, singular i immensament terrorífic. La pel·lícula es registra com un bell exercici formal, que s’alimenta del teatre japonès més clàssic, refusant el maniqueisme del kabuki. Destaquem la notable banda sonora de Kôji Endô que s’endinsa a l’aparell auditiu i la fotografia de Nobuyasu Kita, que impregna la fòvea d’un espectador atent. Una pel·lícula que ens recordarà al mig metratge Imprint, de la sèrie de Masters of Horror que el mateix nipó va presentar al Festival l’any 2007.
En aquest esprint abans d’arribar a la meta del Festival -on els zombis del cap de setmana han quedat enrere i només els cinèfils afamats continuen endavant- es comencen a entreveure candidates a la Maria com The Double, l’aposta del director que triomfava al 2010 amb Submarine (BAFTA al millor debut). Richard Ayoade, ens sorprèn amb un drama hitchconià però amb personalitat pròpia. El film parla sobre la dualitat de personalitats a través de dos personatges pastats físicament (un extravertit, l’altre introvertit), però que conformen un mateix cos humà. La cinta britànica està ambientada en un món pler de distòpies on els prejudicis i l’estil retro són els fonaments d’aquest microcosmos sempre amanit de solitud i desafecció. The Double confirma que Ayoade no és només un esnob londinenc sinó que té veu i estil propi, i és que l’anglès ha sabut dirigir de forma diabòlica una excel·lent peça visual i psicològica. En sentirem a parlar.
