JEAN LUC GODARD, MICHEL GONDRY I TAKASHI MIIKE SÓN ALGUNS DELS MESTRES DE CERIMÒNIES QUE VAN CLAUSURANT, POC A POC, EL SITGES 2014
A les acaballes de la setmana i del festival, gaudim
d’apostes i formats molt diferents entre si, des del documental al 3D, passant pel terror més
psicològic. Aquest últim concepte el tracta molt bé Goodnight Mommy, dirigida per
Veronika Franz. L’austríaca s’inspira amb Ulrich Seidl, agitador de consciencies centreeuropees
i productor del film per explorar la personalitat d’una forma força sofisticada. L’escenari és
una casa luxosa de façana envidriada i un interior encara més fred. Els protagonistes són dos
bessons univitel·lins que comencen a elucubrar sobre l’autenticitat de la seva mare després
d’una operació estètica. Com a Los ojos sin rostro de George Franju, a Goodnight
Mommy la màscara suposa una identitat fràgil i dubtosa; un secret. Alguns espectadors també
recordaran el seu compatriota Michael Haneke, quan comencin a amarar-se d’una violència
retorçuda i explosiva.
Is the Man Who is Tall Happy? Aquesta és la pregunta que respon un documental que
sorgeix de la trobada entre un cineasta d’imaginació incontrolable i un geni de la filosofia
contemporània. Michel Gondry il·lustra el discurs de Noam Chomsky d’una dimensió visual
enigmàtica i enriquidora. Un examen reflexiu que fa accessibles conceptes tant complexos com la
continuïtat psíquica a través d’unes fabuloses animacions. Dels productes didàctics saltàvem a
peces d’entreteniment com Mad Sad Bad 3D, que irromp com un avalot a la secció Focus
Àsia, un film conformat per tres històries que signen els sud-coreans Han Ji-seung, Kim Tae-
yong i Ryoo Seung-wan. Un noi que desapareix al bosc, un adolescent que s’endinsa en la vida
cibernètica i un futur en què els zombis s’han convertit en proletaris. Tot aquest maremàgnum
força entretingut, ens descobreix una indústria seulita emergent, la qual ens ha descobert en
aquesta edició un gran ventall de formats i narratives.
A Hard Day era el resum d’un dia dur per l’intensa programació i la sobredosis de
cafeïna a la press room. El llargmetratge de Kim Seong-hun construeix un elaborat relat
amb equilibri, control i una execució tècnica gairebé impecable. Aquest thriller policíac
dinàmic i ple de girs, combina un recarregat suspens amb espurnes d’humor negre made in
Seul. El film encapçala la secció oficial fantàstic òrbita on llargmetratges de temàtica
thriller, amb especials elements propers al policíac i d’acció, hi tenen una cabuda especial.
Cintes com aquesta, amb un tensió inèdita fins al final, són les descarregues elèctriques
necessàries per acabar el dia a la Blanca Subur amb bones sensacions, encara que un es pregunti
si cal encabir tants thrillers a les seccions oficials d’un festival de gènere fantàstic.
En un dijous on augmentaven les temperatures, també ho feien la intensitat i la qualitat amb
Relatos Salvajes, un compendi endimoniadament deliciós de mitja dotzena d’històries
independents unides per la venjança. Aquest recull de contes és una resposta maliciosament
directa a una cultura d’inevitable corrupció, desigualtat social i econòmica, i injustícia en
general. Cadascú de nosaltres en podria ser el protagonista i aquí és on el film de Damián
Szifrón juga molt bé les seves cartes, empatitzant amb l’espectador a cada relat. Estem davant
d’una col·lecció d’històries horribles, esgarrifoses i escabroses de l’Argentina més negra i
retorçuda. Aquesta coproducció argentino-espanyola, que aviat podrem veure a la cartellera, es
caracteritza per ser inquieta i mordaç. Una tragicomèdia que no deixarà a ningú indiferent.
Adieu au Langage de Jean Luc Godard és un dels discursos més interessants que ha arribat
a l’edició d’enguany, i és que probablement sigui considerada una de les poques peces 3D
impregnades d’art, sovint un format enfocat cap a l’entreteniment més fructuós. Godard
experimenta amb l’estereoscòpic i reflexiona sobre el llenguatge i les possibilitats del
cinema. La fragmentació del relat deixa entreveure la relació entre una dona casada i un home
solter, que s’estimen i es barallen (com diu el refrany). Un viatge cap a l’imaginari on el
moll de l’os és l’exploració de la condició humana. Ara bé, avís pels espectadors: no estem
parlant d’una narrativa lineal ni d’un 3D agradable, prepareu-vos per degustar amb assossec i
la necessitat d’apaivagament un Kirkeby del setè art.
Amb temperatures que rondaven els 26 graus -no sabem si pels pollastres a l’ast del carrer
Parellades de Sitges– arribava El Ardor de Pablo Fendrik, que cremava la retina de
l’espectador i en alguns casos, esgotava la paciència. Aquesta coproducció de mig continent
americà (Brasil, Mèxic, EUA, Argentina, etc.) destaca per les seves exuberants localitzacions i
la seva vena mística. No obstant, la pel·lícula és, d’alguna manera, pesada i sense múscul
narratiu. Aquest inusual exercici de gènere de l’argentí, va construint en una àrdua càmera
lenta un emocionant clímax però no té la tensió que, una mescla d’imatges selvàtiques i so més
inquietant, podria arribar a crear. Emmillarant-se amb Apocalypto de Mel Gibson, el film
genera paral·lelismes interessants entre la natura i la humanitat, però perd gran part de la
seva força amb un perllongament funest.
La secció oficial d’aquest final de setmana llançava focs d’artifici gràcies a Over Your
Dead Body, de Takashi Miike. Se’ns acaben els sinònims (des dels més positius als més
extravagants) per definir al mestre japonès, autor d’una filmografia que parla per si sola,
però el que si podem definir és el film que ens ocupa de contemplatiu, singular i immensament
terrorífic. La pel·lícula es registra com un bell exercici formal, que s’alimenta del teatre
japonès més clàssic, refusant el maniqueisme del kabuki. Destaquem la notable banda sonora de
Kôji Endô que s’endinsa a l’aparell auditiu i la fotografia de Nobuyasu Kita, que impregna la
fòvea d’un espectador atent. Una pel·lícula que ens recordarà al mig metratge Imprint,
de la sèrie de Masters of Horror que el mateix nipó va presentar al Festival l’any 2007.
En aquest esprint abans d’arribar a la meta del Festival -on els zombis del cap de setmana han
quedat enrere i només els cinèfils afamats continuen endavant- es comencen a entreveure
candidates a la Maria com The Double, l’aposta del director que triomfava al 2010 amb
Submarine (BAFTA al millor debut). Richard Ayoade, ens sorprèn amb un drama
hitchconià però amb personalitat pròpia. El film parla sobre la dualitat de
personalitats a través de dos personatges pastats físicament (un extravertit, l’altre
introvertit), però que conformen un mateix cos humà. La cinta britànica està ambientada en un
món pler de distòpies on els prejudicis i l’estil retro són els fonaments d’aquest microcosmos
sempre amanit de solitud i desafecció. The Double confirma que Ayoade no és només un
esnob londinenc sinó que té veu i estil propi, i és que l’anglès ha sabut dirigir de forma
diabòlica una excel·lent peça visual i psicològica. En sentirem a parlar.
