EMPREMTES DEL 47 FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES 2014
La rebel·lió de les màquines, Autómata de Gabe
Ibáñez
En el marc del 47 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges s’ha programat el film de
ciència-ficció Autómata de de Gabe Ibáñez, sota patrocini de l’actor espanyol de més
projecció internacional, Antonio Banderas. El malagueny ha desfilat, enmig de l’aclamació
popular, per la catifa vermella del certamen català per recollir un dels dos Grans Premis
Honorífics que s’han entregat en la present edició. Autómata és un film futurista sota producció búlgara-espanyola i parlat en anglès
d’eficient factura tècnica i cara realització. Aquest film de caire fantàstic distòpic apareix
excessivament deutor en la seva arrencada d’un clàssic del gènere com Blade runner amb
el disseny d’una megalòpolis xopa sota una pluja persistent. Es respira també un ambient hostil
de film post-apocalíptic amb un món desertitzat i mort que s’ha aconseguit frenar al llindar de
la mateixa ciutat.
Però l’eix central del film gira al voltant de la relació dels humans i els robots sota el
paraigües d’un tema tan tipificat com el de la revolta de les màquines que supera els límits de
la intel·ligència artificial. Així, el protagonista, un agent d’una asseguradora interpretat
pel mateix Banderas, intenta esbrinar perquè alguns robots semblen suïcidar-se o patir
transformacions en la seva estructura que els porta a trencar alguns preceptes de la robòtica.
Una correcta, entretinguda i vistosa proposta malaguanyada en alguns moments per un excés
d’afany de transcendentalitat. Tot i tenit en el seu haver la meritòria renúncia al devessall
anestesiant dels efectes digitals del gruix del cinema fantàstic del moment i, alhora,
conservar l’encant mecànic i artesanal del disseny dels robots creats per a l’ocasió que
incorporen fàcilment un aspecte humanitzador.
Dies de fúria, Relatos salvajes de Damián Szifron
Un acudit divertidíssim carregat de mala llet i d’incorrecció serveix de carta de presentació
de Relatos salvajes de l’argentí Damián Szifron. Aquest pròleg obra la capsa dels trons
del que serà una comèdia negre i salvatge sobre la violència cega dels humans. Una comèdia de
relats breus, d’esquetxos, de bromes, paulatinament estirades com micro-pel·lícules dins de la
pel·lícula.
Un conjunt de sis històries presidides sobretot per l’humor negre i que intenten retratar
l’agressivitat i l’estupidesa humana en el que vindria a ser una celebració col·lectiva de la
destrucció enmig d’alguns apunts dispersos de denúncia social. El segon episodi en un
restaurant de carretera planteja el dilema del què faries si tens l’oportunitat de passar
comptes amb la persona que ha destruït la teva vida i la de la teva família.
Un tercer episodi a partir d’una discussió de trànsit resulta un brillant i perfecte exponent
del caràcter corrosiu d’aquesta cinta. És la demostració d’un moment de fúria i ràbia
desfermada a càrrec de dos conductors que desemboca en una follia destructiva i caïnita. I les
tres darreres històries es fan més extenses, més complexes i potser més melodramàtiques i
emocionals per abandonar l’esperit més gamberro de Relatos salvajes.
Una sobre un enginyer especialitzat en demolicions controlades, Simón (Ricardo Darín) veu com
la seva vida se’n va a la merda per culpa d’una multa de trànsit que provoca una cadena de
fatalitats. Un altre sobre un atropellament fatídic que serveix per posar damunt la taula la
immoralitat i la corrupció humana i, especialment, el triomf dels poderosos per vulnerar i
esquivar la llei així com per aprofitar-se dels necessitats.
I un darrer fragment sobre la celebració d’un casament percebut com a camp de batalla un cop la
núvia descobreix que el seu marit l’enganya. Una última entrega que es podria inscriure en el
gènere de la reversió gamberra de l’efecte boda en la comèdia romàntica per conformar el que
resulta, finalment, una demolidora sàtira sobre la humanitat i, també, una celebració del caos
i la destrucció.
Abusos de la tele-realitat, L’altre frontera d’André Cruz Shiraiwa
Aquesta pel·lícula catalana a competició retrata un grup de refugiats d’una guerra ignota
conformats per una mare, Hanna, (Ariadna Gil) i el seu fill, León, (Biel Montoro), a qui tot
seguit s’hi afegeix una nena orfe, que travessen camins a la intempèrie buscant refugi en el
camp d’acollida Terra de Ningú. Aquest campament tancat i aïllat del món, i que recorda
l’estètica i el funcionament dels camps de concentració, no és altre cosa que un immens plató
televisiu que retransmet la vida dels confinats en directe i els sotmet alhora a diverses
proves d’expulsió o ascens de categoria per votació popular en consonància amb el funcionament
dels reality shows que coneixem.
Els guanyadors tenen con a premi un permís de residència o un passaport que els pot
regularitzar la seva precària situació d’estrangers indocumentats. Els perdedors són abocats de
nou a la marginalitat i la indigència perquè s’espavilin com puguin. No cal dir que aquest film
de caire especulatiu planteja una oportuna reflexió sobre la nostra societat a través dels
límits de la tele-realitat televisiva, més coneguda com tele-escombraries, en què els propis
concursants s’exposen a l’espectacle d’exhibir públicament la seva intimitat davant l’àvida
mirada dels espectadors i, també, el tractament informatiu de la banalització del drama dels
immigrants sense papers o els desplaçats de diferents conflictes armats.
Al debut cinematogràfic d’aquest director de videoclips i espots publicitaris d’origen brasiler
i resident a Catalunya, André Cruz Shiraiwa, no li falta empenta i ganes alhora d’enfrontar-se
a un cinema pràcticament inexplorat a casa nostra com és el de burxar i denunciar els excessos
sensacionalistes de la informació en sintonia amb films futuristes com El show de Truman
de Peter Weir o Network de Sidney Lumet. Una atractiva i qüestionadora proposta que està
a punt de descompensar-se en el seu tram final al reforçar el costat més melodramàtic de la
intrahistòria familiar fent emergir secrets amagats del passat.
