EMPREMTES DEL 47 FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES 2014
La rebel·lió de les màquines, Autómata de Gabe Ibáñez
En el marc del 47 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges s’ha programat el film de ciència-ficció Autómata de de Gabe Ibáñez, sota patrocini de l’actor espanyol de més projecció internacional, Antonio Banderas. El malagueny ha desfilat, enmig de l’aclamació popular, per la catifa vermella del certamen català per recollir un dels dos Grans Premis Honorífics que s’han entregat en la present edició. Autómata és un film futurista sota producció búlgara-espanyola i parlat en anglès d’eficient factura tècnica i cara realització. Aquest film de caire fantàstic distòpic apareix excessivament deutor en la seva arrencada d’un clàssic del gènere com Blade runner amb el disseny d’una megalòpolis xopa sota una pluja persistent. Es respira també un ambient hostil de film post-apocalíptic amb un món desertitzat i mort que s’ha aconseguit frenar al llindar de la mateixa ciutat.
Però l’eix central del film gira al voltant de la relació dels humans i els robots sota el paraigües d’un tema tan tipificat com el de la revolta de les màquines que supera els límits de la intel·ligència artificial. Així, el protagonista, un agent d’una asseguradora interpretat pel mateix Banderas, intenta esbrinar perquè alguns robots semblen suïcidar-se o patir transformacions en la seva estructura que els porta a trencar alguns preceptes de la robòtica.
Una correcta, entretinguda i vistosa proposta malaguanyada en alguns moments per un excés d’afany de transcendentalitat. Tot i tenit en el seu haver la meritòria renúncia al devessall anestesiant dels efectes digitals del gruix del cinema fantàstic del moment i, alhora, conservar l’encant mecànic i artesanal del disseny dels robots creats per a l’ocasió que incorporen fàcilment un aspecte humanitzador.
Dies de fúria, Relatos salvajes de Damián Szifron
Un acudit divertidíssim carregat de mala llet i d’incorrecció serveix de carta de presentació de Relatos salvajes de l’argentí Damián Szifron. Aquest pròleg obra la capsa dels trons del que serà una comèdia negre i salvatge sobre la violència cega dels humans. Una comèdia de relats breus, d’esquetxos, de bromes, paulatinament estirades com micro-pel·lícules dins de la pel·lícula.
Un conjunt de sis històries presidides sobretot per l’humor negre i que intenten retratar l’agressivitat i l’estupidesa humana en el que vindria a ser una celebració col·lectiva de la destrucció enmig d’alguns apunts dispersos de denúncia social. El segon episodi en un restaurant de carretera planteja el dilema del què faries si tens l’oportunitat de passar comptes amb la persona que ha destruït la teva vida i la de la teva família.
Un tercer episodi a partir d’una discussió de trànsit resulta un brillant i perfecte exponent del caràcter corrosiu d’aquesta cinta. És la demostració d’un moment de fúria i ràbia desfermada a càrrec de dos conductors que desemboca en una follia destructiva i caïnita. I les tres darreres històries es fan més extenses, més complexes i potser més melodramàtiques i emocionals per abandonar l’esperit més gamberro de Relatos salvajes.
Una sobre un enginyer especialitzat en demolicions controlades, Simón (Ricardo Darín) veu com la seva vida se’n va a la merda per culpa d’una multa de trànsit que provoca una cadena de fatalitats. Un altre sobre un atropellament fatídic que serveix per posar damunt la taula la immoralitat i la corrupció humana i, especialment, el triomf dels poderosos per vulnerar i esquivar la llei així com per aprofitar-se dels necessitats.
I un darrer fragment sobre la celebració d’un casament percebut com a camp de batalla un cop la núvia descobreix que el seu marit l’enganya. Una última entrega que es podria inscriure en el gènere de la reversió gamberra de l’efecte boda en la comèdia romàntica per conformar el que resulta, finalment, una demolidora sàtira sobre la humanitat i, també, una celebració del caos i la destrucció.
Abusos de la tele-realitat, L’altre frontera d’André Cruz Shiraiwa
Aquesta pel·lícula catalana a competició retrata un grup de refugiats d’una guerra ignota conformats per una mare, Hanna, (Ariadna Gil) i el seu fill, León, (Biel Montoro), a qui tot seguit s’hi afegeix una nena orfe, que travessen camins a la intempèrie buscant refugi en el camp d’acollida Terra de Ningú. Aquest campament tancat i aïllat del món, i que recorda l’estètica i el funcionament dels camps de concentració, no és altre cosa que un immens plató televisiu que retransmet la vida dels confinats en directe i els sotmet alhora a diverses proves d’expulsió o ascens de categoria per votació popular en consonància amb el funcionament dels reality shows que coneixem.
Els guanyadors tenen con a premi un permís de residència o un passaport que els pot regularitzar la seva precària situació d’estrangers indocumentats. Els perdedors són abocats de nou a la marginalitat i la indigència perquè s’espavilin com puguin. No cal dir que aquest film de caire especulatiu planteja una oportuna reflexió sobre la nostra societat a través dels límits de la tele-realitat televisiva, més coneguda com tele-escombraries, en què els propis concursants s’exposen a l’espectacle d’exhibir públicament la seva intimitat davant l’àvida mirada dels espectadors i, també, el tractament informatiu de la banalització del drama dels immigrants sense papers o els desplaçats de diferents conflictes armats.
Al debut cinematogràfic d’aquest director de videoclips i espots publicitaris d’origen brasiler i resident a Catalunya, André Cruz Shiraiwa, no li falta empenta i ganes alhora d’enfrontar-se a un cinema pràcticament inexplorat a casa nostra com és el de burxar i denunciar els excessos sensacionalistes de la informació en sintonia amb films futuristes com El show de Truman de Peter Weir o Network de Sidney Lumet. Una atractiva i qüestionadora proposta que està a punt de descompensar-se en el seu tram final al reforçar el costat més melodramàtic de la intrahistòria familiar fent emergir secrets amagats del passat.
