El cineasta turc Nuri Bilge Ceylan aconseguia amb
Winter Sleep la Palma d’Or de la 67a edició del Festival Internacional de Cinema de
Canes. D’aquesta manera s’acomplien els bons pronòstics després que la seva projecció en el
primer cap de setmana de competició deixés una empremta inesborrable. Ceylan és un vell amic
del festival francès on ha participat en múltiples ocasions i també un bon conegut dels més
cinèfils, ja que hem tingut la gran sort de que les seves pel·lícules s’han pogut veure amb
regularitat i periodicitat als nostres cinemes. Aquest important guardó, certificat també pel
premi de la crítica internacional FIPRESCI a Cannes, se suma a un admirable llistat de guardons
en el propi certamen francès gràcies a pel·lícules com Once upon a time in Anatolia
(2011); Tres monos (2008) o Uzak (2003).
Winter Sleep es una superba pel·lícula de tres hores de durada centrada, bàsicament, en
la vida d’Aydin, actor jubilat que regenta un hotel per turistes estrangers en una zona rústega
d’Anatòlia. Aylin és també un columnista d’un diari que està casat amb una dona més jove i que
acull també temporalment a la seva germana separada. Un simple incident amb els seus miserables
llogaters sembla prendre foc a una metxa de ressentiment que no pararà d’encendre’s per fer
emergir un soterrat conflicte social. I quan s’albira el llarg hivern de l’estepa anatòlica, es
disposa a marxar cap a Istanbul com sempre, com una fugida, escapant del seu entorn, amics,
familiars i els seus ancestres.
La pel·lícula teixeix un complert mosaic humà al voltant d’aquest hoteler envellit, de caràcter
intractable i arrogant, fet a base d’encontres progressivament carregats de retrets en què el
petulant i vanitós protagonista comença a copsar com el perceben els més propers. Es tracta
d’una obra cuinada a foc lent, de ritme sostingut, perfectament mesurada, aparentment distesa i
intranscendent – alguns en dirien avorrida -, però que gradualment va creixent i es va
densificant amb diferents capes i estrats que afegeixen complexitat i transcendentalitat a la
vida superficial de l’altiu protagonista principal, fins al punt que acaba per emmudir-nos
gràcies a la seva bellesa, humanitat i sensibilitat.
El cineasta turc és capaç de crear moments antològics amb llargues seqüències en interiors
domèstics amb un domini exhaustiu dels enquadraments i la seva composició així com una
solvència increïble en l’escriptura dels diàlegs i un inusual magisteri per controlar el temps
de les situacions. Així, un seguit de trobades de recolliment a la vora de la llar de foc, en
escenes il·luminades per les pampallugues del crepitar de les brases, en què els protagonistes
successivament es confessen i es sinceren en llargues converses, aconsegueixen una rara
intensitat, una increïble profunditat, una serena melancolia i una força emocional senzillament
trasbalsadora.
