Un acudit divertidíssim, saturat de mala llet i incorrecció, i ambientat en un avió de passatgers, serveix de carta de presentació de Relatos salvajes de l’argentí Damián Szifron. Aquest pròleg obra la capsa dels trons del que serà una comèdia negre i salvatge sobre la violència cega i estúpida dels humans. Una comèdia de relats breus, d’esquetxos, de bromes, com micro-pel·lícules dins de la pel·lícula.
Un conjunt de sis històries presidides sobretot per l’humor càustic que intenten retratar l’agressivitat i la imbecil·litat humana en el que vindria a ser una celebració col·lectiva de la destrucció amb alguns apunts dispersos de denúncia social. El segon episodi en un restaurant de carretera planteja el dilema del què faries si tens l’oportunitat de passar comptes amb la persona que ha portat la desgràcia a la teva vida i la de la teva família per constatar que la venjança és un plat que es serveix fred.
Un tercer episodi basat en una discussió de trànsit resulta ser un brillant i perfecte exponent del caràcter corrosiu d’aquesta cinta. Una escalada paroxística de fúria i ràbia desfermada a càrrec de dos conductors desemboca en una follia explosiva i caïnita. Les tres darreres històries es fan més extenses, més complexes i potser més melodramàtiques i emocionals per abandonar en certa mesura l’esperit més poca solta de Relatos salvajes.
Un enginyer especialitzat en demolicions controlades, Simón (Ricardo Darín), veu com la seva vida se’n va a la merda per culpa d’una multa de trànsit que provoca una indeturable cascada de fatalitats. Un altre esquetx sobre un atropellament fatídic serveix per posar damunt la taula la immoralitat i la corrupció humana i, especialment, el triomf dels poderosos alhora de vulnerar i esquivar la llei així com d’aprofitar-se dels necessitats comprant voluntats.
I un darrer fragment sobre la celebració d’un casament percebut com a autèntic camp de batalla un cop la núvia descobreix que el seu marit l’enganya. Una última entrega que es podria inscriure en el gènere de la reversió gamberra de l’efecte boda de la comèdia romàntica contribueix a conformar el que resulta, finalment, una demolidora sàtira sobre la humanitat i, també, una celebració orgiàstica del caos i el desgavell.
