Tip top representa la primera estrena a casa
nostra d’un film del cineasta francès Serge Bozon, crític cinematogràfic i actor també,
després que la pel·lícula competís en la Quinzena de Realitzadors’2013. El present film de
Bozon és l’adaptació d’un relat de l’escriptor britànic Bill James trasplantat a
territori francès per explicar en clau de thriller policíac la investigació d’una parella de
dones policia de la unitat d’afers interns, Esther Lafarge (Isabelle Huppert) i Sally Marinelli
( Sandrine Kimberlain).
Les dues policies estan encarregades d’investigar la mort d’un confident algerià de la policia
en una petita comissaria en la ciutat de províncies Villeneuve mentre s’endinsen en les
entranyes de la corrupció policial, el món dels delators a sou de la policia ficats en el
tràfic de drogues. Un territori tèrbol sempre sota sospita i amb el rerefons afegit de
problemes interracials amb connexions amb els disturbis a Argel durant la revolució de la
primavera àrab nord-africana.
La diferència està en què es tracta d’una pel·lícula desinhibida i atípica que reverteix amb
molta ironia la fórmula del gènere de les buddy movie, la pel·lícula de col·legues policies.
Bozon dóna la volta als llocs comuns del gènere oferint una acció absurda, una investigació
inoperant, una intriga inexistent o una tensió destensada. En la esfilagarsada trama apareixen
oficials maldestres, crims inexplicables, suïcidis patètics mentre les dues dones policies es
veuen assetjades per diferents patologies com el voyeurisme de Sally o l’afició malaltissa
d’Esther pels cops i la violència dins del matrimoni amb el seu marit Gérald (Samy Naceri).
Serge Bozon dirigeix una estranya comèdia d’humor esquiu i que sovint ens recorda la
bonhomia i la gràcia glaçada dels films del finès Aki Kaurismaki. El cineasta francès ofereix
un registre inèdit de l’actriu francesa Isabelle Huppert en què es presta a un divertit joc
metacinematogràfic. La reputada actriu francesa reformula la seva pròpia imatge caracteritzada
sovint per papers extrems o trastornats i que aquí reprèn des de la conya amb la seva atracció
pel sadomasoquisme sense amagar-se’n, anant a treballar despreocupadament amb la cara com un
mapa.
Elements idiosincràtics del gènere trastocats en una realització pretesament desmanegada o
descuidada mentre s’utilitza lúdicament la deconstrucció del gènere negre fins al punt d’oferir
un final absolutament obert gràcies a un aleatori tall sec i abrupte que ens deixa amb un pam
de nas.
