JIM JARMUSCH. UN LLIBRE D’HILARIO J. RODRÍGUEZ I CARLOS TEJADA
Jim Jarmusch ha estat el perfecte paradigma del cinema independent nord-americà de les darreres dècades ja que ha sabut preservar meritòriament la seva llibertat creativa esquivant l’atracció que exerceix el cinema més comercial. En la mateixa introducció del llibre, els escriptors ja estableixen una filiació entre el cinema de temps suspesos de Jarmusch i la tradició de la depuració, l’essencialisme o l’aposta per la quotidianitat com a genuïnes marques d’estil de cineastes com Yasujiro Ozu, Robert Bresson, Roberto Rossellini o Michelangelo Antonioni.
En un primer moment, en les dècades dels 80 i 90, s’associava Jarmusch a un cinema independent desimbolt, enrotllat, frívol, intranscendent, en què la carcassa formal repetitiva i minimalista sobresortia per damunt de tot. Però amb el temps, en paral·lel a l’evolució de la seva filmografia, ens anàvem adonant que sota aquest format es reivindicava el precepte estilístic i conceptual de menys és més per fer emergir amb força un contingut crític i reflexiu impensat que posava damunt la taula termes prou gràvids com la soledat, la incomunicació, el viatge enlloc, el vagareig etern o el sentiment d’estrangeria.
Cineasta trasplantat d’Ohio a Nova York on va entrar en contacte amb el cinema underground i experimental nord-americà dels seixanta seguit d’una breu etapa parisenca que el va portar a encomanar-se del cinema europeu d’autor dels setanta. Uns transvasaments que l’han portat a una pràctica dissident del cinema, més inclinat per l’abstracció que per la figuració i en què predominen més els moments buits i fragments descriptius que la pròpia mecànica tradicional de la narració argumental. Amb estudis de cinema inacabats es convertiria en ajudant de direcció de l’alemany Wim Wenders de la mà del veterà cineasta nord-americà Nicholas Ray a Relámpago sobre el agua. Una experiència que li serviria per debutar l’any 80 amb el seu primer film Permanent vacation.
Hilario J Rodríguez i Carlos Tejada dediquen un pertinent capítol a desglossar els lligams sonors de Jarmusch – músic ell mateix en l’escena novaiorquesa d’inicis dels 80 des del sintetitzador del grup The Del-Byzanteens – amb diferents músics que han col·laborat en els seus films des de diferents registres. Destaquem John Lurie i Tom Waits en una primera època - amb títols conjunts com Bajo el peso de la ley (1986) -; el doblet amb Neil Young conformat pel western fúnebre Dead man (1995)- protagonitzat per un somnàmbul Johnny Depp- i el documental sobre Young, acompanyat de la banda Crazy Horse, a Year of the horse (1997); fins a les músiques afroamericanes en el duet de films més propers als codis genèrics del cinema negre com RZA a Ghost dog: el camino del samurai (1999) i Mulatu Astatke a Flores rotas (2005).
Els estudiosos fan un exhaustiu, profund, documentat i enriquidor estudi de l’obra de Jim Jarmusch analitzant els seus films des de diferents eixos com la preeminència del viatge erràtic, la profusió de no-llocs, el recurs al pla-seqüència, la tipologia de personatges, la mecànica de l’atzar o la grafia i constitució dels crèdits d&rsquo,obertura fílmica. Acaben el volum prestant nova atenció als films ara en un seguiment cronològic, s’esmenten els projectes esguerrats i es cedeix espai al propi realitzador amb un recull de declaracions seves, a part de l’oportuna filmografia i la corresponent bibliografia.
JIM JARMUSCH D’HILARIO J. RODRÍGUEZ I CARLOS TEJADA
Editorial Cátedra. Col·lecció Signe i Imatge/Cineastes
