JIM JARMUSCH. UN LLIBRE D’HILARIO J. RODRÍGUEZ I CARLOS TEJADA
Jim Jarmusch ha estat el perfecte paradigma del
cinema independent nord-americà de les darreres dècades ja que ha sabut preservar meritòriament
la seva llibertat creativa esquivant l’atracció que exerceix el cinema més comercial. En la
mateixa introducció del llibre, els escriptors ja estableixen una filiació entre el cinema de
temps suspesos de Jarmusch i la tradició de la depuració, l’essencialisme o l’aposta per la
quotidianitat com a genuïnes marques d’estil de cineastes com Yasujiro Ozu, Robert Bresson,
Roberto Rossellini o Michelangelo Antonioni.
En un primer moment, en les dècades dels 80 i 90, s’associava Jarmusch a un cinema independent
desimbolt, enrotllat, frívol, intranscendent, en què la carcassa formal repetitiva i
minimalista sobresortia per damunt de tot. Però amb el temps, en paral·lel a l’evolució de la
seva filmografia, ens anàvem adonant que sota aquest format es reivindicava el precepte
estilístic i conceptual de menys és més per fer emergir amb força un contingut crític i
reflexiu impensat que posava damunt la taula termes prou gràvids com la soledat, la
incomunicació, el viatge enlloc, el vagareig etern o el sentiment d’estrangeria.
Cineasta trasplantat d’Ohio a Nova York on va entrar en contacte amb el cinema underground i
experimental nord-americà dels seixanta seguit d’una breu etapa parisenca que el va portar a
encomanar-se del cinema europeu d’autor dels setanta. Uns transvasaments que l’han portat a una
pràctica dissident del cinema, més inclinat per l’abstracció que per la figuració i en què
predominen més els moments buits i fragments descriptius que la pròpia mecànica tradicional de
la narració argumental. Amb estudis de cinema inacabats es convertiria en ajudant de direcció
de l’alemany Wim Wenders de la mà del veterà cineasta nord-americà Nicholas Ray a Relámpago
sobre el agua. Una experiència que li serviria per debutar l’any 80 amb el seu primer film
Permanent vacation.
Hilario J Rodríguez i Carlos Tejada dediquen un pertinent capítol a desglossar els
lligams sonors de Jarmusch – músic ell mateix en l’escena novaiorquesa d’inicis dels 80 des del
sintetitzador del grup The Del-Byzanteens – amb diferents músics que han col·laborat en els
seus films des de diferents registres. Destaquem John Lurie i Tom Waits en una primera època -
amb títols conjunts com Bajo el peso de la ley (1986) -; el doblet amb Neil Young
conformat pel western fúnebre Dead man (1995)- protagonitzat per un somnàmbul Johnny
Depp- i el documental sobre Young, acompanyat de la banda Crazy Horse, a Year of the
horse (1997); fins a les músiques afroamericanes en el duet de films més propers als codis
genèrics del cinema negre com RZA a Ghost dog: el camino del samurai (1999) i Mulatu
Astatke a Flores rotas (2005).
Els estudiosos fan un exhaustiu, profund, documentat i enriquidor estudi de l’obra de Jim
Jarmusch analitzant els seus films des de diferents eixos com la preeminència del viatge
erràtic, la profusió de no-llocs, el recurs al pla-seqüència, la tipologia de personatges, la
mecànica de l’atzar o la grafia i constitució dels crèdits d&rsquo,obertura fílmica. Acaben el
volum prestant nova atenció als films ara en un seguiment cronològic, s’esmenten els projectes
esguerrats i es cedeix espai al propi realitzador amb un recull de declaracions seves, a part
de l’oportuna filmografia i la corresponent bibliografia.
JIM JARMUSCH D’HILARIO J. RODRÍGUEZ I CARLOS TEJADA
Editorial Cátedra. Col·lecció Signe i Imatge/Cineastes
