El reputat realitzador britànic Ken Loach, de la
mà del seu inseparable guionista de capçalera Paul Laverty, ha dirigit el film
d’ambientació històrica Jimmy’s Hall centrat en l’activista irlandès d’esquerres Jimmy
Gralton (Barry Ward) que torna a Irlanda a la dècada dels anys 30 després d’una estada de deu
anys a Nova York com a exiliat.
L’arribada de Jimmy té lloc en un temps polític més assossegat políticament però que socialment
coincideix amb la crisi econòmica que va tenir lloc al final de la guerra civil irlandesa,
després de la Guerra d’Independència amb la Gran Bretanya. Això li permet al britànic Ken Loach
reincidir en el conegut territori de les lluites socials i polítiques històriques i retornar al
temps de les divisions i tensions entre els mateixos irlandesos com ja havia reflectit amb
anterioritat a El viento que agita la cebada – Palma d’Or a Cannes’2006 -.
El combat polític de Ken Loach podríem dir que afegeix un ingredient nou, un component més
hedonista i lúdic, enmig de la lluita entre oposats a través de la importància que pren un
local social – que dóna títol al film- on el lleure i el ball tenen un impensat revulsiu
revolucionari enmig d’un entorn tan retrògrada com l’irlandès. Aquest local construït de forma
cooperativista roman tancat i Jimmy vol ressuscitar-lo al retornar a casa com a centre
dinamitzador. Un club social carregat de simbolisme ja que representa un espai comunitari obert
a la lectura, l’aprenentatge de diverses matèries o la pràctica d’esports com a motor d’un
activisme cultural i social en anys d’analfabetisme i control social d’una Església
ultraconservadora.
En aquesta confrontació entre dreta i esquerre destaca el paper del capellà local, autèntic
poder fàctic d’aquesta petita comunitat rural, que s’oposa al ball com si fos una cosa
diabòlica, arribant fins i tot a titllar al líder local Jimmy d’anticrist. L’oposició entre
el dogma religiós i el plaer alliberador del ball, entre la tradició i els ritmes moderns com
el swing o el foxtrot, converteixen aquest duel en una entrega més de l’etern enfrontament
entre la foguera inquisitorial i la llibertat de pensament, entre el reaccionarisme i el
progressisme.
El sermó del cineasta el podem compartir plenament, però com passa sovint a can Loach, el seu
discurs pateix força de la rèmora del maniqueisme, de l’adoctrinament. Combreguem amb els
valors del director però també li demanaríem que les seves pel·lícules socials no fossin tan
didàctiques. La seva pel·lícula és una obra benintencionada i, per què no, interessant, però
ens mou més a l’ensopiment que a la rauxa. I és que cinematogràficament no aconsegueix tampoc
desprendre’s d’un to convencional, rutinari, massa encotillat.
