EL HÒBBIT 3: UNA BATALLA DE 5 EXÈRCITS, PERÒ NO DE 5 ESTRELLES
El Hòbbit: la batalla dels cinc exèrcits, conclou l’expedició de Bilbo Bolson (un acurat Martin Freeman), que s’embarcava a una aventura èpica per recuperar el regne perdut dels nans d’Erebor. L’empresa es presentava complicada, però el petit hòbbit –que no és que tingui un esperit especialment ferotge- ha comptat amb l’ajuda incondicional del mag Gandalf el Gris (un conegut Ian McKellen), tretze nans encapçalats pel llegendari guerrer Thorin (un contundent Richard Armitage) i a últim moment elfs tant coneguts com el mateix Légolas (Orlando Bloom).
Aquest és el final de la preqüela d’El Senyor dels Anells, dirigida per Peter Jackson, una faula juvenil i amena de la literatura fantàstica transportada al cel·luloide; on es ressalta l’amistat, la superació personal i els valors elementals entorn la família. Una amalgama de nous personatges, trames i subtrames que ens han transportat a l’origen de tota l’epopeia predecessora per, finalment, arribar a les profunditats de la terra on Bilbo ha trobat l’anell únic, un hipnòtic objecte que serà posteriorment la causa de tantes batalles sagnants a la Terra Mitjana.
Un viatge que, amb més o menys èxit, ha resultat entretingut i que ha contingut un agradable assortiment d’instants bucòlics, encara que alguns d’ells ens deixin una lleugera sensació de déjà vu. Jackson ens ha submergit a una nova trilogia amb força encert, si obviem la seva falta de fidelitat amb el llibre original (cosa que els més fanàtics potser no perdonaran). El director neozelandès ha recorregut -suposem que intencionadament- als bons recursos i als petits detalls de la saga inicial, amb el risc de perdre originalitat però amb la seguretat d’un producte amb pedigrí.
El que per descomptat no se li pot retreure a The Hobbit és l’enorme qualitat en el disseny de producció, un dels més fascinants pel que fa a films de tall fantàstic de l’últim lustre. En part, aquesta excel·lent tasca d’ambientació es deu a l’ús extensiu dels 48 frames per segon (fps) i un fantàstic 3D estereoscòpic. Gràcies a tot això, ha estat fàcil sentir-se transportat a aquesta terra fictícia de fantasia medieval. No obstant, el doble de quadres per segon ha deixat un regust agredolç en algunes escenes, amb un look plàstic o de moviment massa alterat.
Cal destacar l’important tasca que ha suposat la banda sonora, a càrrec de Howard Shore, tota una entitat a Hollywood que ja disposa en el seu currículum de films d’altura com El silenci dels anyells, L’aviador o La Mosca, on aquí compon una calcomania d’El senyor dels anells (també seva) però no tant aventurera i encisadora com la primera. No obstant, aquesta clamorosa banda sonora concebuda per l’imprescindible canadenc, ha aportat unes dosis d’èpica i emoció vitals per l’acció i el desenvolupament del film.
Andrew Lesnie, que ha col·laborat a Babe, King Kong o El Senyor dels anells, ha desenvolupat el seu rol de director de fotografia d’encàrrec amb forces garanties i és que ha sabut apostar per una emulsió penetrant i resultadista, congeniant els efectes visuals amb una bona ambientació onírica. Darrere de l’acurada fotografia trobem una amalgama d’avançats trucs apixelats i admirables putxinel·lis CGI (extraordinari Smaug interpretat per Benedict Cumberbatch), tot amanit amb la sal d’una contundent tercera dimensió.
La part negativa del film és que les 324 pàgines del llibre de J.R.R. Tolkien s’han estirat aquí com un xiclet. Mentre que la justificada trilogia d’El Senyor dels Anells (1.368 pàgines) sempre tenien un to jovial i lleuger, The Hobbit ens ha regalat escenes que s’han estirat fins a l’infinit, amb una estructura lineal de captures i persecucions que s’han repetit de forma persistent, especialment a la segona part de la trilogia. Queda clar que l’obra de Tolkien s’ha dilatat de tal manera que la justificació ha quedat substituïda per la cobdícia de la recaptació.
Encara que l’última part d’El Hòbbit és una muntanya russa d’acció apassionant i aventura sense descans, no és tan atractiva o convincent com qualsevol passatge de la trilogia anterior. En la lluita per aconseguir la imatge més espectacular possible, potser The Hobbit va per davant de les seves competidores. Ara bé, serà capaç de sobreviure a la immensa estela que suposa ser la preqüela d’una de les millors trilogies de la història del cinema fantàstic?.
Escena de la pel·lícula
lectures: 734
Una crítica d’Èric Antonell
20 de desembre de 2014
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
esperem que no hi hagi mes prequeles, trilogies i remakes de Tolkien, ja nhem tingut prou senyor Jackson
mm
22-12-2014
A mi m'ha agradat molt, però ja en tinc prou. Per a mi punt i final.
Pau
23-12-2014
Aquí nanos el que mana es la pasta i si cal faran remakes, reboots i el que faci falta per omplir-se les butxaques
Ferran H. Garriga
24-12-2014
que faci el que vulgui, i qui vulgui les va a veure i qui no vol no, personalment ho he disfrutat molt.......
