No hi ha dubte que el biopic és un gènere cada cop més
recurrent, però alhora complicat. Cal elegir amb cura si centrar-se en un període concret de la
vida de la persona o bé intentar recórrer tota la seva biografia; cal triar entre focalitzar el
guió en els actes que li han atorgat notorietat o bé descriure també la seva vida personal,
potser més desconeguda; cal decidir si es vol ser molt fidel als fets o bé prendre’s algunes
llicències que permetin sintetitzar la tesi en dues hores de metratge sense trair l’essència
del personatge, i és clar, s’ha d’optar entre una visió bàsicament glorificadora de la figura,
o bé entrar també en els seus possibles clarobscurs. Tot això, de ben segur que ho han tingut
en compte els responsables de dos films que han coincidit en cartell: Big Eyes i The
Imitation Game.
El primer retrata la figura de la pintora Margaret Keane, coneguda pels seus quadres de
nens amb ulls grans i el seu marit Walter, que durant molts anys va fer creure al món que era
ell l’artista responsable d’aquelles teles que van convertir-se en un fenomen de masses. I el
segon s’endinsa en la vida del matemàtic i criptògraf britànic Alan Turing, que va
aconseguir desxifrar els codis de la màquina Enigma de l’exèrcit alemany, fet que va resultar
clau en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Dues cintes amb dos genis en el seu camp, de
personalitats, trajectòria i habilitats molt diferents, però que en ambdós casos van ser
víctimes del silenci, la mentida i el secret, que durant molts anys va impedir que se’ls hi
reconeguessin llurs mèrits.
Segurament, el més proper a l’univers burtonià que hi ha a Big Eyes, són els quadres d’aquests
infants amb ulls grans, que en molts casos encaixarien perfectament en l’estètica gòtica de
personatges solitaris i peculiars que tant abunden en la filmografia de Tim Burton. Tant és
així, que compta amb diverses d’aquestes teles a la seva col·lecció. Però més enllà del seu
gust estètic per l’obra de la pintora, el cert és que decidir-se a rodar un biopic sobre la
seva vida, ha suposat un risc i una exposició a la incomprensió del seu públic més habitual,
que espera d’ell una altra mena de propostes. A més, la seva anterior incursió en aquest camp,
Ed Wood, és una obra incontestable, que gràcies al blanc i negre, els tipus de cintes
que va dirigir el considerat per alguns, pitjor director de la història i les excentricitats
del personatge i el seu entorn, va ser elevada als altars pel públic burtonià.
Amb aquest antecedents i condicionants, cal reconèixer que Burton ha renunciat al seu estil i
la seva marca per fer, potser per primer cop a la seva carrera, una obra força convencional.
Canviant el seu estil fosc pels tons pastel i amb una composició de quadre precisa com a aposta
visual, el director d’Sleepy Hollow centra la seva atenció en l’anàlisi del procés
creatiu, i en la passió per l’art des de dos punts de vista diametralment oposats: el de
Margaret, que necessita crear i renuncia a l’autoria per donar visibilitat i obtenir el
reconeixement per la seva obra, i el del seu marit que tan sols concep la pintura com un mitjà
de notorietat personal i de transcendència social i comercial. Una relació parasitària, que
serveix també per mostrar el paper de la dona a la Nord-Amèrica dels 50 i 60, encara lluny de
la igualtat real. En definitiva, una persona marginada que ha de superar-se a si mateixa i a
les circumstàncies que l’envolten, i que no dista tant del nen de Frankenweenie o l’Edward
Scissorhands. Dues cares de la mateixa moneda, amb les quals el mateix Burton es pot
identificar, ja que a més de la seva vessant de creador a contracorrent que finalment imposa el
seu art personalíssim, també en alguna ocasió se l’ha acusat de manllevar el mèrit al veritable
autor d’una obra, com va fer el seu antic amic i codirector de Nightmare Before Christmas,
Henry Selick. En definitiva, Big Eyes pot ser una obra menor dins la seva filmografia,
però no hi ha dubte que té els suficients atractius com per fruir el seu visionat deixant-se
emportar per un duel interpretatiu d’alçada, on s’imposa finalment la solidesa d’una gran Amy
Adams, que sap donar el to i la intensitat precises al seu paper, per sobre de l’histrionisme
un punt pallasso del cada cop més carregós Christoph Waltz.
En el cas de The Imitation Game, el seu protagonista també és víctima de múltiples
secrets. En primer lloc l’anonimat i confidencialitat obligatoris en la seva feina pels serveis
secrets britànics a Bletchley Park en el transcurs de la guerra, que va fer que no es
reconeguessin els seus mèrits fins molts anys després de la seva mort. I en segon lloc la
ocultació de la seva homosexualitat, en aquells anys considerada il·legal al Regne Unit, i que
fou la causa de la seva detenció i condemna a la castració química (per tal d’evitar la presó),
derivant poc temps després en la seva mort, tal i com li havia passat també 50 anys abans a
Oscar Wilde. Per contra, uns altres secrets, els criptogràfics, van suposar la seva gran passió
i a la vegada la font de la seva rellevància mundial com a descobridor del sistema de
codificació nazi.
La cinta del noruec Morten Tyldum, juga perfectament amb els cànons del gènere
biogràfic: la dificultat de la tasca del protagonista, els múltiples entrebancs als quals es
veu sotmès, el típic moment de derrota i el flash que comporta l’èxit final. Per això, opta
per centrar-se precisament en aquests anys decisius de la guerra (que contenen tots aquests
elements), i obviar altres transcendentals aportacions científiques que va realitzar Alan
Turing als mons de la informàtica o la intel·ligència artificial. Però atesa la importància que
va tenir la seva condició d’homosexual a la seva vida, també explica profusament l’episodi de
la seva detenció i afegeix algunes escenes d’adolescència amb la frustració per la mort del seu
primer amor en temps d’escola. Amb una ambientació excel·lent, on destaca la fotografia del
català sortit de l’ESCAC Oscar Faura, la cinta es sustenta bàsicament en l’interès històric
dels esdeveniments, i l’aclaparadora figura del seu protagonista, que es beneficia de l’enorme
interpretació del cada cop més aclaparador Benedict Cumberbatch. Aquest actor londinenc, que
sembla haver nascut per encarnar personatges excèntrics, superdotats i amb un punt de
prepotència, com el seu memorable Sherlock, sap trobar la varietat de matisos que van
caracteritzar la complexa personalitat del científic britànic. Al seu costat, no desentona gens
l’estol de grans secundaris, encapçalats per Mark Strong, Charles Dance, Matthew Goode i la
sempre solvent Keira Knightley. En definitiva, una cinta amb aroma 100 % british, tan
necessària com impecable.
