No hi ha dubte que el biopic és un gènere cada cop més recurrent, però alhora complicat. Cal elegir amb cura si centrar-se en un període concret de la vida de la persona o bé intentar recórrer tota la seva biografia; cal triar entre focalitzar el guió en els actes que li han atorgat notorietat o bé descriure també la seva vida personal, potser més desconeguda; cal decidir si es vol ser molt fidel als fets o bé prendre’s algunes llicències que permetin sintetitzar la tesi en dues hores de metratge sense trair l’essència del personatge, i és clar, s’ha d’optar entre una visió bàsicament glorificadora de la figura, o bé entrar també en els seus possibles clarobscurs. Tot això, de ben segur que ho han tingut en compte els responsables de dos films que han coincidit en cartell: Big Eyes i The Imitation Game.
El primer retrata la figura de la pintora Margaret Keane, coneguda pels seus quadres de nens amb ulls grans i el seu marit Walter, que durant molts anys va fer creure al món que era ell l’artista responsable d’aquelles teles que van convertir-se en un fenomen de masses. I el segon s’endinsa en la vida del matemàtic i criptògraf britànic Alan Turing, que va aconseguir desxifrar els codis de la màquina Enigma de l’exèrcit alemany, fet que va resultar clau en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Dues cintes amb dos genis en el seu camp, de personalitats, trajectòria i habilitats molt diferents, però que en ambdós casos van ser víctimes del silenci, la mentida i el secret, que durant molts anys va impedir que se’ls hi reconeguessin llurs mèrits.
Segurament, el més proper a l’univers burtonià que hi ha a Big Eyes, són els quadres d’aquests infants amb ulls grans, que en molts casos encaixarien perfectament en l’estètica gòtica de personatges solitaris i peculiars que tant abunden en la filmografia de Tim Burton. Tant és així, que compta amb diverses d’aquestes teles a la seva col·lecció. Però més enllà del seu gust estètic per l’obra de la pintora, el cert és que decidir-se a rodar un biopic sobre la seva vida, ha suposat un risc i una exposició a la incomprensió del seu públic més habitual, que espera d’ell una altra mena de propostes. A més, la seva anterior incursió en aquest camp, Ed Wood, és una obra incontestable, que gràcies al blanc i negre, els tipus de cintes que va dirigir el considerat per alguns, pitjor director de la història i les excentricitats del personatge i el seu entorn, va ser elevada als altars pel públic burtonià.
Amb aquest antecedents i condicionants, cal reconèixer que Burton ha renunciat al seu estil i la seva marca per fer, potser per primer cop a la seva carrera, una obra força convencional. Canviant el seu estil fosc pels tons pastel i amb una composició de quadre precisa com a aposta visual, el director d’Sleepy Hollow centra la seva atenció en l’anàlisi del procés creatiu, i en la passió per l’art des de dos punts de vista diametralment oposats: el de Margaret, que necessita crear i renuncia a l’autoria per donar visibilitat i obtenir el reconeixement per la seva obra, i el del seu marit que tan sols concep la pintura com un mitjà de notorietat personal i de transcendència social i comercial. Una relació parasitària, que serveix també per mostrar el paper de la dona a la Nord-Amèrica dels 50 i 60, encara lluny de la igualtat real. En definitiva, una persona marginada que ha de superar-se a si mateixa i a les circumstàncies que l’envolten, i que no dista tant del nen de Frankenweenie o l’Edward Scissorhands. Dues cares de la mateixa moneda, amb les quals el mateix Burton es pot identificar, ja que a més de la seva vessant de creador a contracorrent que finalment imposa el seu art personalíssim, també en alguna ocasió se l’ha acusat de manllevar el mèrit al veritable autor d’una obra, com va fer el seu antic amic i codirector de Nightmare Before Christmas, Henry Selick. En definitiva, Big Eyes pot ser una obra menor dins la seva filmografia, però no hi ha dubte que té els suficients atractius com per fruir el seu visionat deixant-se emportar per un duel interpretatiu d’alçada, on s’imposa finalment la solidesa d’una gran Amy Adams, que sap donar el to i la intensitat precises al seu paper, per sobre de l’histrionisme un punt pallasso del cada cop més carregós Christoph Waltz.
En el cas de The Imitation Game, el seu protagonista també és víctima de múltiples secrets. En primer lloc l’anonimat i confidencialitat obligatoris en la seva feina pels serveis secrets britànics a Bletchley Park en el transcurs de la guerra, que va fer que no es reconeguessin els seus mèrits fins molts anys després de la seva mort. I en segon lloc la ocultació de la seva homosexualitat, en aquells anys considerada il·legal al Regne Unit, i que fou la causa de la seva detenció i condemna a la castració química (per tal d’evitar la presó), derivant poc temps després en la seva mort, tal i com li havia passat també 50 anys abans a Oscar Wilde. Per contra, uns altres secrets, els criptogràfics, van suposar la seva gran passió i a la vegada la font de la seva rellevància mundial com a descobridor del sistema de codificació nazi.
La cinta del noruec Morten Tyldum, juga perfectament amb els cànons del gènere biogràfic: la dificultat de la tasca del protagonista, els múltiples entrebancs als quals es veu sotmès, el típic moment de derrota i el flash que comporta l’èxit final. Per això, opta per centrar-se precisament en aquests anys decisius de la guerra (que contenen tots aquests elements), i obviar altres transcendentals aportacions científiques que va realitzar Alan Turing als mons de la informàtica o la intel·ligència artificial. Però atesa la importància que va tenir la seva condició d’homosexual a la seva vida, també explica profusament l’episodi de la seva detenció i afegeix algunes escenes d’adolescència amb la frustració per la mort del seu primer amor en temps d’escola. Amb una ambientació excel·lent, on destaca la fotografia del català sortit de l’ESCAC Oscar Faura, la cinta es sustenta bàsicament en l’interès històric dels esdeveniments, i l’aclaparadora figura del seu protagonista, que es beneficia de l’enorme interpretació del cada cop més aclaparador Benedict Cumberbatch. Aquest actor londinenc, que sembla haver nascut per encarnar personatges excèntrics, superdotats i amb un punt de prepotència, com el seu memorable Sherlock, sap trobar la varietat de matisos que van caracteritzar la complexa personalitat del científic britànic. Al seu costat, no desentona gens l’estol de grans secundaris, encapçalats per Mark Strong, Charles Dance, Matthew Goode i la sempre solvent Keira Knightley. En definitiva, una cinta amb aroma 100 % british, tan necessària com impecable.
