BIRDMAN VOLA ALT, A VEGADES MASSA ALT, FREGANT EL PERILLÓS SOSTRE DE VOL
A un mes dels premis Oscars, la pel·lícula Birdman s’està convertint en la sorpresa de
l’any, tot generant crítiques entusiastes i travesses que apunten a un èxit aclaparador, superant a
Boyhood o El gran Hotel Budapest. El que està clar és que l’últim film d’Alejandro González
Iñárritu ha sabut unir a la crítica, part de l’acadèmia de Hollywood i a nombrosos espectadors, que
s’han amarat del seu surrealisme incisiu.
Una narrativa de molta pirotècnia i poc verisme, així és com veiem aquesta cinta que aspira a ser
l’opening night del director de D.F. i que es queda en una tragicomèdia sobre les contrarietats
vitals de la caiguda en desgràcia d’un actor, el qual intenta reviure la seva carrera a través d’un
muntatge off-Broadway. Aquestes són algunes guspires de l’artifici que el director mexicà ha
desplegat aquí, a l’igual que els focs artificials apesarats a Babel (2006) o Biutiful
(2010).
Confeccionada de manera notable mitjançant un aparent pla seqüència, el fil conductor segueix els
preparatius i assajos previs a la nit d’estrena d’una obra teatral. Com és habitual en el corpus del
director mexicà, torna a fixar-se en un univers tancat i endogàmic, protagonitzat pels tires i
arronses entre Riggan (Michael Keaton), el seu productor (Zack Galifianakis), la seva filla (Emma
Stone) i els seus companys de repartiment (Naomi Watts i Edward Norton).
No cal dir que les interpretacions són més que portentoses i que la descripció de les fòbies són les
tramoies per adduir el toc més àcid a aquesta tragicomèdia. El primer que ens cridarà l’atenció és
la simplicitat de l’estructura narrativa; ens trobem davant d’una trama completament lineal i
allunyada del concepte d’històries creuades que predominava en l’etapa inicial del director, la qual
va coincidir amb el guionista i ara antagonista (per no dir enemic) Guillermo Arriaga.
Malgrat aquesta senzillesa argumental, el film queda emmarcat per l’excel·lent utilització de dos
recursos tècnics molt identificatius: el primer és el concepte de multi-protagonista, el qual
aconsegueix un caire renovat gràcies a la dualitat virtual del personatge principal. El segon recurs
resulta del sorprenent muntatge; un subtil i delicat acoblament de llargues preses on els salts
temporals es realitzen amb molta cura i elegància.
No obstant, el fet d’incloure referències coetànies en el discurs, pot provocar que el judici caigui
en la trampa de convertir-se en una simple critica cap a la mateixa indústria on el director
s’exercita. L’ex-locutor radial no vol demostrar-nos que tots som superherois, sinó riure-se’n de
les últimes superproduccions (Fassbender no pot ser l’actor substitut perquè està treballant a X-Men
mentre la resta de candidats estan rodant l’última part de Los Vengadores), a més d’incloure una
cínica diatriba cap als espectadors: "el que la gent vol no és filosofia, és acció".
Tota aquesta invectiva ve camuflada d’una llampant disfressa d’heroi, un arsenal visual que ha
comptat amb el fotògraf Emmanuel Chivo Lubezki, el director d’art Kevin Thompson i Martín Hernández,
el seu dissenyador de so. Tot i estar davant d’una peça elegantment narrada, visualment perfecta i
amb una posada en escena temptadora, aquesta titubeja en el moment de concloure les històries dels
seus personatges. Altrament, el llargmetratge hagués guanyat intensitat amb una realització més
àgil; i és que el pretext argumental queda força estirat fins als 118 minuts finals.
El que ha quedat clar és que Birdman s’ha enlairat més que una aeronau de reconeixement -més
que el mateix “Blackbird”- gràcies a la bona feina del seu elenc i a les maniobres de John Lesher i
James W. Skotchdopole. Pel que fa a premis, de moment s’ha emportat 2 globus d’or (millor guió i
millor actor), té 9 nominacions als premis Oscar i 10 nominacions als premis BAFTA, a més de
l’inesperat envol de Michael Keaton (Batman, Jackie Brown), després del seu ostracisme
a Hollywood.
La dicotomia entre la fama i l’èxit personal, tan de la història com dels propis personatges, queda
reduït en dues grans veritats: el reconeixement i la felicitat. Tots dos, valors tan efímers com el
poder mediàtic, la magnificència i els diners. Un tauler que representa aquest món d’aparences on,
el revers tenebrós del gran somni de l’star-system, és: que el teu major èxit sigui el d’engrandir
el teu ego mentre minves el dels altres. Una crítica o una autocrítica (depèn del punt de vista) on
el mateix Iñárritu està inclòs.
Michael Keaton i Alejandro González Iñárritu
lectures: 813
Una crítica d’Èric Antonell
22 de gener de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
per mi la millor peli del any
francesc v
23-01-2015
Molt bona peli. No diria la millor, però si entre les millors. El que més destaquen són les actuacions i la profunditat dels personatges.
Laia C.
23-01-2015
Si vola tan alt esperem que no estavelli al teatre Kodak de Los Angeles
albert k
24-01-2015
mha encantat la crítica i la peli
marc m (garriga)
02-02-2015
Se li podria haver tret més profit a tant bones actuacions. Potser anivellant la quantitat de situacions dramàtiques amb les surrealistes i còmiques.
