De les pel·lícules més nominades als Oscar en sobresurt sorprenentment aquest potent i rabiós film sobre les tibades i tèrboles relacions entre Terence Fisher (J.K. Simmons), un tirànic director d’orquestra de jazz, i Andrew Neiman (Miles Teller), un bateria aspirant a la titularitat. El títol “Whiplash” de Damien Chazelle prendrà nom d’un tema tocat i retocat en la pel·lícula, tema central i territori sonor de batussa entre l’aprenent i el mestre.
La rellevància d’aquest film radica en la recargolada radiografia de les relacions de poder establertes en l’àmbit de l’orquestra d’un conservatori de música d’elit. Els mètodes agressius del dèspota director converteixen la formació i els assaigs d’aquesta orquestra en una qüestió disciplinària, com si estiguéssim en una caserna militar, i amb un director talentós que exerceix de sergent de ferro.
Un director que motiva i esperona el treball constant i l’esforç del jove músic però que alhora és capaç de vexar-lo o destruir-lo sense pietat, com aquell que juga i maltracta sense escrúpols al recluta a instruir. La perversitat d’aquesta relació de poder conduïa fins a l’abús i l’arbitrarietat consisteix en provocar i estimular a través de l’explotació, la pressió i el maltractament a l’aprenent perquè perseveri en l’entrenament i la pràctica constant.
Valors àmpliament reivindicats en la nostra societat i, sobretot en la cultura nord-americana, basats en la garantia d’èxit gràcies a les possibilitats que ofereix el sistema perquè les persones es puguin realitzar complint la màxima de “l’home que es fa sí mateix” a través de la cultura de l’esforç persistent. Però aquest film carrega d’ambigüitat i qüestiona i problematitza aquests valors fundacionals introduint a més un nou i inquietant ingredient com és l’ambició desmesurada. Un afany de triomf que port arribar a sobrepassar els límits humans fins arribar al sacrifici i l’obsessió malaltissa, com li passa al jove bateria que vol optar a una plaça titular de l’orquestra a través d’un camí fet de sang, suor i llàgrimes.
Ambdós, mestre i deixeble, es presten a un joc maquiavèl·lic i perillós que es retroalimenta mútuament en un ritme frenètic i vibrant que desemboca en un desenllaç tan climàtic com inesperat, el combat final dalt de l’escenari. La construcció electritzant d’aquesta picabaralla ha servit perquè la pel·lícula opti també a l’Oscar al millor muntatge i al millor guió adaptat. Mentre que el treball prodigiós d’autèntic cabronàs a càrrec d’un secundari com J. K. Simmons exercint de titular insubstituïble li ha comportat una nominació a l’Oscar com a millor actor de repartiment.
