Molt soroll per no res. No estem parlant de la comèdia teatral escrita per Shakespeare sinó
sobre The Interview, un vodevil que ha transcendit no per la seva qualitat sinó per la seva
repercussió mediàtica i que ha arribat a rebre, inexplicablement, amenaces terroristes pel seu
contingut. Gràcies a tot això, aquesta paròdia sorneguera s’ha convertit en un hype d’enormes
dimensions.
Tal ha estat el tsunami mediàtic que la mateixa productora va haver de postergar l’estrena oficial
a causa d’uns acovardits exhibidors, per finalment estrenar-la a més de 300 sales de cinema dels
EUA. Entretant, diversos portals online com YouTube Movies, Google Play i Microsoft Xbox Video es
rifaven la gabella per estrenar-la a un preu mitjà de 5,99 dòlars.
Estem davant d’una pel·lícula destinada a passar per la cartellera sense pena ni glòria -amb més
audiència screener que assistents a les sales- però que algú immensament intel·ligent (depèn
del bàndol on estigui) se li va ocórrer orquestrar una de les millors campanyes de publicitat mai
imaginades, convertint-la en un conflicte internacional, i fins i tot involucrant-hi a caps d’estat.
Sobre ella i la seva estrena s’hi ha pronunciat el president Obama, la cancelleria de Corea del Nord
que ha vist amb mals ulls la sorna sobre el seu líder dictatorial i la mateixa FBI, que finalment
fundava les seves sospites sobre la participació del país oriental en el ciberatac contra Sony.
Curiosament, aquest fet aliè a la pròpia qualitat del film és bastant més eloqüent que la peça en
si.
Kim Jong-un és un dels dictadors més famosos del planeta. És el cretí cruel, divinitzat i malcriat
que la premsa ens vol fer creure? Probablement no, possiblement sigui encara pitjor. Una de les
raons per sospitar que aquest individu té un ego tan gran com el seu ventre ha estat la seva reacció
desproporcionada davant l’existència d’aquest sainet audiovisual.
Una mica d’això hi ha en el guió de l’última cinta dels canadencs, on el dictador es revela com un
intel·ligent mestre de la manipulació mediàtica (segur que el potentat cinematogràfic és menys tòtil
que el real). El que és una pena és que les bones idees no estiguin millor explotades i
desenvolupades potser per por, no tant pel dictador, sinó per un públic potencial que és jove i
al·lèrgic a la sàtira més aguda.
The Interview narra les desventures d’un sofert productor (Seth Rogen, també coguionista i
codirector de l’invent al costat d’Evan Goldberg) i un atabalat presentador d’un reeixit programa
d’actualitat rosa (James Franco). Tots dos decideixen dur a terme una entrevista en directe a Jong-
un, aprofitant que el líder suprem és un fan incondicional d’aquest talk show.
Un altre intèrpret a destacar és Randall Park, l’actor que interpreta el líder coreà, que tot i no
estar caracteritzat d’allò més bé, té línies de diàleg summament insolents. Més precís i àcid
resulta el dard que, exempt de càrrega política, es dirigeix, aquest sí, com un veritable torpede
als mitjans de comunicació i a la televisió que només genera soroll i de la qual el protagonista
n’és un exponent.
Una farsa grollera, farcida de gags (tants que gairebé saturen) i basada sense embuts en el ludibri;
en acudits sobre la humanització d’un tanoca autocràtic on alguns tenen autèntica gràcia, mentre
altres dilapiden moments amb potencial. Tots amb el denominador comú de l’escatologia i el gore
marca MTV. D’aquí que sigui una comèdia lleugera amb certs patrons ja coneguts.
Les gairebé dues hores de metratge confirmen que Rogen i Franco -que van saber entabanar a Point
Grey i Sony Pictures- aconsegueixen fer la crítica que volien utilitzant com a vehicle l’humor, però
l’espectador s’adonarà que aquest no és tant corrosiu com el d’El Gran Dictador ni tant
agosarat com el de Team America (dels creadors de South Park), aquella salvatjada de
putxinel·lis en què el pare de l’actual dictador també rebia la seva befa (i no va passar res).
No obstant això, la càrrega devastadora recau en els breus instants on l’entrevistador (Franco)
contrasta dades com els estudis del Programa Mundial d’Aliments (PMA), els quals van estimar que un
40% de la població nord-coreana (uns 9,7 milions de persones) necessitaria ajuda alimentària des
d’enguany en endavant i que el 60% dels nens menors de set anys es troben en situació de
desnutrició.
Un bumerang de doble tall que es regira i arriba a colpejar també a la societat nord-americana en
algun apunt precís sobre el seu capitalisme. És innegable, però, que fins a cert punt no és més que
el vernís amb el qual donar brillantor a una proposta de desvergonyiment predominant que podria
haver anat molt més enllà que l’altura del tirà.
lectures: 1395
Una crítica d’Èric Antonell
18 de febrer de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
dons si, massa soroll per no res, es una comedieta normal i corrent, inclus dolenta
lluis f.
19-02-2015
Sí, molt de renou i poques nous. Molt de ressó mediàtic, per una comèdia estrambòtica i escatològica com altres més. Per passar una bona estona i oblidar-la en sortir del cine. :)
Laia C.
19-02-2015
jo proposo fer una peli burla de Mariano Rajoy, on el volen entrevistar uns periodistes i no és un monòleg amb càmeres com fa normalment. Com que el pp la prohibira segur, tindrá publicitat assegurada com the interview
mark
20-02-2015
No guanyara el oscar no, no entenc per
berta m. (la garriga)
22-02-2015
Lamentablement un referent a nivell mundial, per molts nous espectadors que d ara en endevant esquivaran aquest genere. Tant de bo la popularitat haugues arribat per la qualitat i una posterior reinvencio d un humor poc exitos.
