El somni americà en temps de la cultura audiovisual, la postmodernitat i el nihilisme moral, podria assemblar-se bastant a la figura del protagonista de Nightcrawler. Aquesta impactant cinta del debutant darrera la càmera Dan Gilroy (germà de Tony Gilroy i conegut fins ara bàsicament per haver col·laborat amb aquest en el guió de Bourne Legacy), descriu amb cruesa i sense edulcorants, el món del periodisme sensacionalista televisiu, a través del personatge de Louis Bloom, un jove ambiciós que partint de zero, descobreix per casualitat aquest món una nit que es topa amb un accident i a partir d’aquí decideix fer-lo el seu mitjà de vida.
Al llarg de dues hores de metratge, el film acompanya aquest reporter freelance i autodidacta, en el descobriment, aprenentatge i ascens en aquesta professió tan particular i controvertida, que li permetrà vèncer les seves magres perspectives laborals en aquests temps de crisi. Un autèntic self-made man, que del no res, es converteix en un dels principals reporters de successos nocturns de Los Angeles, a base de la seva capacitat d’autoaprenentatge, emprenedoria, talent i esforç. En aquest sentit, un exemple a estudiar en qualsevol escola de negocis. Ara bé, com també passa en molts altres casos a la vida real, aquest cúmul de virtuts ve acompanyat i complementat per un costat fosc, no sempre visible a ulls de la gent. I és que aquest psicòpata, magistralment interpretat per Jake Gyllenhaal, prioritza la seva ambició a qualsevol consideració ètica o moral, i els conceptes de manipulació, manca d’escrúpols, falsedat o crueltat, passen a ser metabolitzats pel seu organisme, per a l’assoliment de la seva única fita: el triomf social i professional.
Un personatge que comparteix bona part del seu ADN amb el Daniel Plainview interpretat per Daniel Day-Lewis a Pous d’Ambició; amb el Tony Montana creat per Al Pacino a Scarface, o fins i tot amb el broker Jordan Belfort, sota el rostre de Leonardo DiCaprio a El llop de Wall Street. Algunes de les moltes disseccions que el cinema de Hollywood ha fet de la figura del triomfador avariciós i mesquí, que edifica un imperi tot i la seva procedència humil, i que també posa molt en entredit els valors més característics del somni capitalista nord-americà. Personatges de professions molt diferents, però amb un perfil psicològic amb moltes similituds. Guanyadors nats, individualistes i amb unes ments calculadores privilegiades, però a qui els excessos, l’ambició desmesurada i la supèrbia, els hi poden deparar la caiguda en desgràcia. Perquè qui dubta que en un futur, aquest Louis Bloom acabarà arribant al cim de la indústria televisiva, tot i que potser no serà per perpetuar-s’hi?.
Així mateix, com també passava a les pel·lícules citades respecte el món del petroli, la màfia i la borsa, Nightcrawler suposa a més, una dissecció amarga d’un tipus de periodisme sensacionalista que va guanyant terreny inexorablement als mitjans audiovisuals. El triomf de la víscera i la misèria humana per sobre de la informació o el rigor, de la immediatesa sobre la investigació o la contrastació, i de la banalitat per sobre de la cultura i la intel·ligència. I el que potser és encara més inquietant: veure com personatges com la cap d’informatius freda, immoral i tan sols preocupada pels rànquings d’audiència, a qui dona vida una esplèndida i retrobada Rene Russo, no es fa gens estrany d’imaginar en el periodisme real del nostre entorn. Ja que malgrat que el punt de vista de la pel·lícula és sempre des de dins del ram periodístic, el cert és que si amb aquest tipus d’imatges i informacions augmenta l’audiència, és perquè l’altra part de l’equació, és a dir, els espectadors, ho demanden o com a mínim no ho rebutgen. I aquesta premissa, el magnífic guió del propi Dan Gilroy, ja la dóna irremeiablement per segura, fet que hauria de fer-nos pensar cap a on anem tots plegats.
Però malgrat que ens trobem davant una cinta que convida a la reflexió i fins i tot a la divagació, no podem oblidar els seus mèrits purament cinematogràfics, que també els té i que sens dubte, han estat injustament ignorats a les nominacions als Òscars d’enguany. I és que el retrat que fa del Los Angeles nocturn, convertint-lo en un personatge més del film, no és fàcil d’aconseguir ni transmetre amb aquesta versemblança i naturalitat. Deixant de banda un gran guió, que tot i la seva aparent senzillesa, és tot un exemple de construcció progressiva de la trama i els personatges, poc a poc però sense pausa i disseminant de manera subtil tota mena de detalls que en conjunt, donen una gran riquesa i profunditat a la història; com per exemple el possiblement únic toc d’humanitat i bonhomia que té el protagonista, quan gaudeix com un nen veient El bufón de la corte, de Danny Kaye. Per no esmentar el tomb final cap al thriller més clàssic, a partir de l’entrada a la casa dels assassinats i la posterior escena de la cafeteria. Tensió, intriga, persecucions, enganys i un final que sintetitza en 5 minuts, el grau de mesquinesa i perfídia al qual ha arribat aquest impertorbable obsés de l’ascens i l’èxit personal.
Una proposta cinematogràfica implacable, que posa un mirall a la cara de l’espectador i el fa sortir de la foscor de la sala amb una sensació d’incomoditat i desassossec, per la seva complicitat activa o passiva, major o menor, amb el que acaba de visionar. Esperem que els Louis Bloom del nostre entorn no acabin imposant la seva lògica i, almenys aquest cop, la ficció televisiva i fílmica, superi a la realitat. I és que per sort, de moment, els Boyhoods continuen essent majoria.
lectures: 685
Una crítica de Marc Serra
24 de febrer de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
molt bona peli, em va semblar un Drive + Collateral elaborat
