David Cronenberg porta a terme una paròdia
salvatge i demolidora sobre el món del cinema a Los Angeles amb “Maps to the stars”. La
pel·lícula comença enganyosament amb l’aire distès d’una comèdia cinèfila conformada per bromes
còmplices sobre noms coneguts del cinema i la televisió, cites i picades d’ullet sobre
celebritats i famosos.
L’humor sarcàstic i corrosiu del que fa gala Cronenberg té un costat amagat i inquietant
gràcies a diferents personatges com un astre infantil convertit en estrella mediàtica
intractable e intocable, que pensa i es comporta com un adult. També una famosa actriu en
retirada, Havana Segrand (Julianne Moore), que lluita amb les urpes per un paper on podrà
interpretar a la seva pròpia mare, i que cau en l’histrionisme i el patetisme més absolut
sotmetent-se a teràpies absurdes i estúpides a càrrec del seu coach personal, Dr. Stafford
Weiss (John Cusack).
Sota aquest bany de ironia càustica que ens arrenca les rialles fàcils batega alguna cosa
malaltissa, tortuosa. El film deixa la comèdia satírica, sense abandonar del tot un dissolvent
humor negre, per enfosquir-se progressivament en un relat esquizoide, retorçat, al·lucinat.
Això s’intueix d’entrada amb l’arribada d’una jove amb el rostre mig desfigurat i cicatrius de
cremades, Agatha Weiss (Mia Wasikowska), que vol introduir-se en el món de les admirades patums
cinematogràfiques.
La seva intromissió servirà per trastocar i destruir l’ordre establert en una família que ha
construït el seu lucratiu imperi sobre els rendiments que donen la fama i la popularitat. Es
revelaran secrets inconfessables, tindrem aparicions i visons fantasmagòriques mentre sorgeixen
trastorns i traumes del passat.
Prou ingredients que ens porten al territori tèrbol i fosc de Lynch fins al punt que el relat
sembla endinsar-se en la pèrdua definitiva de sentit. Però ja ens hem situat sense frens en el
descens d’una pendent que ens condueix a la follia col·lectiva fruit dels deliris tòxics de la
fàbrica de somnis de Hollywood.
