Vàrem descobrir amb sorpresa a Neill Blomkamp en un al·legòric film futurista ambientat en els suburbis de Johannesburg “District 9” (2009) i després vàrem veure com es perdia en una vistosa cinta de ciència-ficció situada entre la terra i una estació espacial a “Elysium” (2013). Ara Blomkamp s’afegeix de nou amb “Chappie” al debat al voltant d’un tema estrella de la ciència-ficció cinematogràfica actual: la intel·ligència artificial.
Un motiu temàtic que segueix regalant atractives propostes i, també, aportacions més prescindibles. Més enllà de l’enfocament particular de cadascú el que resulta significatiu és que darrerament pel·lícules més modestes ens han donat més alt rendiment conceptual i creatiu que no pas produccions cares i ampul·loses, cas de la mateixa “Chappie”, que podríem destinar de pet a la deixalleria.
Recordem així amb plaer algunes pel·lícules minimalistes recents com “Her” (2013), on un malabarístic Spike Jonze explorava els límits de la intel·ligència artificial a través de l’amor cibernètic d’un home enamorat d’un sistema operatiu, o “Ex Machina” (2015), del debutant escriptor i guionista Alex Garland, que treballa sobre els mateixos preceptes però des de l’elegància i la capacitat atmosfèrica.
“Chappie” ens ensenya com en el Johannesburg del demà resulta tot un èxit la compra d’uns eficients robocops a la companyia Tetravaal per reduir la delinqüència als carrers. Un d’aquests robots policies és a punt de ser enviat al desballestament quan el seu creador, Deon Wilson (Dev Patel), se l’emporta a casa per provar definitivament que aquests androides metàl·lics poden arribar a experimentar els mateixos sentiments que els éssers humans. Però aquest robocop desactivat que ha de ser sotmès a un buidatge absolut per instal·lar-hi un nou sistema de consciència cau en mans d’una banda de criminals.
Aquesta colla de quinquis agafen aquest androide en un estat mental d’un nadó i el bategen precisament amb el nom del títol de la pel·lícula. “Chappie” és com un autòmat orfe, un ésser desprogramat, que serà sotmès a dos models d’educació antagònics representats, d’una banda, per aquesta família d’acollida que el vol instruir en la llei violenta del carrer, mentre el seu dissenyador el vol formar de manera tradicional però desenvolupant aptituds creatives, artístiques.
Entremig, un altre programador rival de la mateixa empresa, Vincent Moore (Hugh Jackman), que ha desenvolupat un nou model propi de robot policia que no interessa ni a la mateixa directora de la companyia, Michelle Bardley (Sigourney Weaver), sabotejarà el sistema operatiu de tots els robocops per provocar el caos a la ciutat i poder col·locar la seva expeditiva criatura.
La pel·lícula combina sense sort comèdia i melodrama en un cinema genuïnament d’acció que deixa algun moment simpàtic però on acaba predominant per damunt de tot una fatigosa sensació d’avorriment. El suculent tema de la transferència de consciència entre homes i màquines queda en ben poca cosa i és que tant Neill Blomkamp com el seu col·laborador, el guionista Terri Thatchell, sembla que s’han deixat algun cargols per ajustar.
