Vàrem descobrir amb sorpresa a Neill Blomkamp en
un al·legòric film futurista ambientat en els suburbis de Johannesburg “District 9”
(2009) i després vàrem veure com es perdia en una vistosa cinta de ciència-ficció situada
entre la terra i una estació espacial a “Elysium” (2013). Ara Blomkamp s’afegeix de nou
amb “Chappie” al debat al voltant d’un tema estrella de la ciència-ficció
cinematogràfica actual: la intel·ligència artificial.
Un motiu temàtic que segueix regalant atractives propostes i, també, aportacions més
prescindibles. Més enllà de l’enfocament particular de cadascú el que resulta significatiu és
que darrerament pel·lícules més modestes ens han donat més alt rendiment conceptual i creatiu
que no pas produccions cares i ampul·loses, cas de la mateixa “Chappie”, que podríem
destinar de pet a la deixalleria.
Recordem així amb plaer algunes pel·lícules minimalistes recents com “Her” (2013), on un
malabarístic Spike Jonze explorava els límits de la intel·ligència artificial a través de
l’amor cibernètic d’un home enamorat d’un sistema operatiu, o “Ex Machina” (2015), del
debutant escriptor i guionista Alex Garland, que treballa sobre els mateixos preceptes però des
de l’elegància i la capacitat atmosfèrica.
“Chappie” ens ensenya com en el Johannesburg del demà resulta tot un èxit la compra
d’uns eficients robocops a la companyia Tetravaal per reduir la delinqüència als carrers. Un
d’aquests robots policies és a punt de ser enviat al desballestament quan el seu creador, Deon
Wilson (Dev Patel), se l’emporta a casa per provar definitivament que aquests androides
metàl·lics poden arribar a experimentar els mateixos sentiments que els éssers humans. Però
aquest robocop desactivat que ha de ser sotmès a un buidatge absolut per instal·lar-hi un nou
sistema de consciència cau en mans d’una banda de criminals.
Aquesta colla de quinquis agafen aquest androide en un estat mental d’un nadó i el bategen
precisament amb el nom del títol de la pel·lícula. “Chappie” és com un autòmat orfe, un
ésser desprogramat, que serà sotmès a dos models d’educació antagònics representats, d’una
banda, per aquesta família d’acollida que el vol instruir en la llei violenta del carrer,
mentre el seu dissenyador el vol formar de manera tradicional però desenvolupant aptituds
creatives, artístiques.
Entremig, un altre programador rival de la mateixa empresa, Vincent Moore (Hugh Jackman), que
ha desenvolupat un nou model propi de robot policia que no interessa ni a la mateixa directora
de la companyia, Michelle Bardley (Sigourney Weaver), sabotejarà el sistema operatiu de tots
els robocops per provocar el caos a la ciutat i poder col·locar la seva expeditiva criatura.
La pel·lícula combina sense sort comèdia i melodrama en un cinema genuïnament d’acció que
deixa algun moment simpàtic però on acaba predominant per damunt de tot una fatigosa sensació
d’avorriment. El suculent tema de la transferència de consciència entre homes i màquines queda
en ben poca cosa i és que tant Neill Blomkamp com el seu col·laborador, el guionista Terri
Thatchell, sembla que s’han deixat algun cargols per ajustar.
