Arriba a les nostres cartelleres la pel·lícula de l’adéu del desaparegut actor Robin Williams, “El hombre más enfadado de Brooklyn” de Phil Alden Robinson. Aquesta discreta pel·lícula encasellada en un operatiu de comèdia familiar reconfortant, construït sobre els llocs comuns de la redempció personal i les segones oportunitats, no és la millor carta de comiat que podia deixar-nos. Sempre el recordarem per altres papers més celebrats.
Aquesta pel·lícula ens parla de la felicitat esvaïda i els intents per recuperar-la. La manera de posar-se les piles i recuperar el temps perdut és una arbitrària sentència de mort de 90 minuts de vida dictada per una metgessa substituta, Sharon Gill (Mila Kunis), a un pacient malcarat, rondinaire i irat, Henry Altman (Robin Williams), que pateix un aneurisma cerebral irreversible.
Aquest pare de família amargat i crispat amb el món mundial, enemistat amb el fill i distanciat de la seva dona, emprendrà una embogida i absurda cursa contrarellotge per restituir tots els lligams familiars trencats i assolir una certa pau d’esperit. En una estructura narrativa alternada que pivota entre pacient i doctora, amb inclusió d’una veu off que ens descriu els estats de ressentiment que pateixen ambdós protagonistes, la metgessa haurà de corregir també la seva profunda amargura procurant trobar el pacient evadit per retornar-lo a l’hospital i dignificar-se.
Una comèdia no massa afortunada que ens depara escadussers moments divertits i alguns diàlegs ametrallats prou enverinats de part d’aquest patètic pare de família que perd els estreps mentre viu corcat per una fúria enquistada en el seu ésser. Robin Williams ens ofereix un refregit d’algunes de les seves actuacions més histriòniques amb un rostre convertit en pura màscara amb un desplegament de ganyotes i tics coneguts. Però alguna cosa de commovedor té aquest home trist i ridícul que ha perdut el nord irremissiblement mentre ara procura desordenadament trobar un sentit a tot plegat.
