En una de les escenes claus de Puro Vicio, contemplem a través d’un flashback els moments de felicitat que van viure el detectiu protagonista Doc Sportello i la seva antiga parella Shasta. Uns temps d’enamorament i vida despreocupada on tot era possible, fins i tot consultar a través d’una ouija, el número de telèfon on podien trucar per aconseguir provisions de marihuana, i arribar al lloc indicat corrent sota la pluja, amarats d’una autèntica joie de vivre. I tot això, sota les magistrals i melancòliques notes del Journey Through the Past de Neil Young. Un moment que resumeix perfectament l’essència d’un film que parla de diversos passats que han anat desapareixent, davant l’implacable avanç d’un futur no sempre millor, en el qual no hi ha massa espai per a les utopies i la nostàlgia.
La nova proposta del cada cop més inclassificable Paul Thomas Anderson, adapta una de les novel·les més destacades de Thomas Pynchon, Vici Inherent, que malauradament, com tants altres cops, algun suposat publicista o "expert en màrqueting", ha tingut la ocurrència de traduir de la pitjor manera possible, canviant totalment el sentit inicial tant de l’obra literària com de la cinta en la seva V.O. El llibre original, suposa una molt interessant aproximació al gènere negre, substituint la iconografia i ambientació dels anys 30 i 40, per la de l’any 1971. Un text riquíssim en el seu contingut, que agafant totes les constants del gènere (detectiu solitari, femme fatale, investigació d’una desaparició, trama enrevessada, corrupció ....), converteix una típica obra de Chandler o Hammett, en quelcom nou, però sense perdre un gram de la seva essència, i que suposa un memorable testimoni de certs ambients de la Califòrnia que està a punt de deixar enrere les aspiracions del hippisme, d’intentar canviar el món i relativitzar-ho tot plegat, per veure’s arrossegada pel triomf del capitalisme, el materialisme, el consumisme i tot un reguitzell d’ismes que res tenien a veure amb la filosofia d’aquell estil de vida que va sorgir a la dècada dels 60, amb Califòrnia com a principal epicentre.
La novel·la, com tota bona representant del noir, aprofita la investigació, per denunciar el seguit de vicis humans i problemàtiques socials que abundaven en aquell context històric. Així, carrega contra els efectes que van tenir els crims de la família Manson sobre les pors de la societat, la involució i els canvis introduïts per la era Nixon, els problemes racials, el predomini de cert pensament d’extrema dreta, o els efectes de l’especulació immobiliària. Tot plegat farcit de multitud de detalls sobre la vida, les costums, la cultura, la gastronomia, l’arquitectura o fins i tot el clima d’aquell racó de món, que suposen un retrat molt fidel que permet al lector percebre el so de les ones del Pacífic assegut a la sorra de Gordita Beach sota la flaire d’un núvol de cànnabis.
L’adaptació que fa d’aquest material Paul Thomas Anderson, intenta ser molt fidel a l’original, reproduint la majoria d’escenes fins al més mínim detall i agafant diàlegs de manera quasi literal. I malgrat que s’esforça en la recreació històrica i social, en el trasllat a la pantalla s’acaben perdent molts matisos dels personatges i de l’ambient, com ara la vivacitat dels diàlegs o la vena irònica del protagonista, que quasi sempre treu a relluir en les seves rèpliques brillants i plenes de referències polítiques, musicals o televisives. És cert que el director de Magnolia ha apostat, i cal agrair-li, per una posada en escena molt clàssica, amb un tempo gens accelerat i amb uns plans fixes, uns contraplans o uns enquadraments que sense color i amb alguna gavardina de més i alguna patilla de menys, podrien semblar trets del cinema del Hollywood clàssic. Però malgrat això i l’innegable talent del sempre magnífic Joaquin Phoenix i la resta d’un càsting molt ben escollit, la cinta no acaba de ser del tot rodona, i ens deixa la mel als llavis davant la perspectiva que amb el gran material literari de partida, podríem haver-nos trobat davant un clàssic noir contemporani incontestable.
El que no se li pot negar a P.T. Anderson, és l’afany mostrat en els seus darrers treballs, per radiografiar la Nord-Amèrica del segle XX, amb les seves fites però també amb les seves misèries i contradiccions. Així, a Pozos de Ambición retratava el somni americà, entès com l’arribada al cim gràcies a l’esforç, el risc i el geni, en el marc dels pioners en la recerca de petroli a la Texas de principis de segle, però mostrant com el seu revers, la cobdícia, la pèrdua de valors i la follia pel diner. I a The Master, ens situava als anys posteriors a la IIa Guerra Mundial, per mostrar-nos una societat que començava a deixar enrere el trauma del conflicte, gràcies a un ordre i un progrés aparents, que tanmateix tenien molt d’hipocresia i eren el caldo de cultiu propici per a noves religions com la Cienciologia, i personatges manipuladors com el seu líder. Ara, amb Puro Vicio avança uns anys més i des del crepuscle del hippisme, tira la mirada enrere per descriure el que va suposar la darrera gran dècada utòpica, la dels 60, i les circumstàncies que van portar a la seva derrota i desaparició. Un viatge al passat, un llarg adéu que arriba fins als nostres dies, en què encara alguns continuen creient en aquell somni etern.
