cinema catal� . caT
Notícies anteriors
S’ESTRENA GIRLHOOD, DESPRÉS DE TRIOMFAR A SANT SEBASTIÀ I CANNES

Cinema i rebel·lió juvenil, dos termes que de tant en tant es fusionen amb ànims d’advertir a la societat. Molt probablement, el risc del setè art és voler ser summament didàctic mentre que el perill de l’argument és sobrepassar l’idealisme desorbitat. Trobar l’equilibri davant d’aquesta dicotomia és complicat i potser, ecce signum, El club dels poetes morts o Rebels de Francis F. Coppola, en siguin els referents més clars.

D’entrada, podríem pensar que la pel·lícula és la resposta femenina de L’odi, de Mathieu Kassovitz, tot registrant les dinàmiques de l’adolescència afroeuropea a la capital francesa, però Céline Sciamma eludeix tota consideració sociopolítica – no com el rotatiu francès Libération que advertia aquesta setmana en titulars “els francesos no són del tot blancs" - i prefereix radiografiar l’ànima humana a través d’un llenguatge sensorial i vitalista.

Bande de Filles (títol en francès), que s’estrena aquest proper 24 d’abril, tanca la trilogia sobre els límits de la pubertat que la parisenca ja va començar l’any 2007 amb Els lliris de l’aigua i després amb Tomboy. Un llargmetratge que va participar a la Quinzena de Realitzadors de Cannes i al Festival de Toronto amb molt bona acollida per part de la crítica especialitzada, per acabar guanyant el premi Otra Mirada al Festival de San Sebastià.

Mentre que els aspectes de denúncia social recorren el film de forma subliminar, Girlhood segueix les línies mestres de les teen-movies amb una estructura episòdica que revela el creixement evolutiu de la seva actriu principal. Aquesta queda clarament enunciada mitjançant seqüències que actuen com fermalls entre una fase i una altra, on la narració es suspèn de forma momentània i ens deixa amb la pauta indicadora d’un nou avatar.

La vigorosa constitució del seu sistema d’imatges és degut a una fotografia poc intrusiva de Crystel Fournier, per tal que apreciem els matisos i els sentiments que es cultiven. En aquesta línia, s’entén l’elecció cromàtica dominant: la tonalitat blava amb la seva càrrega ambivalent quan la protagonista està supeditada al seu germà, per transformar-se més tard en una llum més freda, en analogia al dur entorn en què viuen.

Hedonisme, nihilisme i un humanisme descarnat conflueixen en una peça que flota entre un testimoni documental i una potent història intersticial. Com a La llei del carrer, escrit per Susan E. Hinton, el relat que ens ocupa parla de la supervivència i les preocupacions juvenils, dibuixant amb realisme les sensacions de plenitud, dol i eufòria que caracteritzen l’etapa adolescent, amb el mèrit de fer-nos partícips dels codis interns que regeixen l’existència de les seves protagonistes recalcitrants.

La guanyadora del Cèsar com a millor realitzadora, que ens té acostumats a la continua troballa d’excel·lents actrius a base de càstings rodaires, aquí descobreix diamants com els que Rihanna canta en una fresca banda sonora. Aquests minerals en brut són les germanes Touré, Assa Sylla i Lindsay Karamo. Un quartet d’heroïnes suburbanes que intenten mantenir-se en la cúspide d’aquesta cadena tròfica que és la seva particular selva de formigó.

De la també guardonada cinta als premis Cèsar, se’n destil·la sobretot humanitat i és que aquest grapat de noies amb cuirassa opten pel desvergonyiment i la feresa per sobreviure en aquest entramat de carrers de la banlieue gal·la. Riuen alt, parlen sense delicadesa, alcen les seves copes i somien amb el París de la Torre Eiffel. Potser la vida es redueix a això: sentir l’amistat com un potent motor de connexió humana i assolir el zenit de la llibertat i la independència. Carpe diem.

Notícies - Cinema Català . NET


lectures: 1035

Una crítica d’Èric Antonell

14 d'abril de 2015


Comparteix la notícia a:  comparteix per e-mail comparteix a la tafanera comparteix a meneame comparteix a digg

Comentaris dels nostres visitants:

aquí una setmana anem a veurela doncs!
josep noguera15-04-2015

El títol, però, sembla una parodia de BOYHOOD
Muñiz16-04-2015

em quedo amb aquestes noies abans que amb l empanat de Ellar Coltrane (Boyhood)
oriol v. (bcn)20-04-2015

Afegir comentaris:
* Comentaris:
Nom:
* Com a màxim pots omplir 255 caràcters.


Inici | Qui som | Mapa del lloc web | Contacteu amb nosaltres | think-small