S’ESTRENA GIRLHOOD, DESPRÉS DE TRIOMFAR A SANT SEBASTIÀ I CANNES
Cinema i rebel·lió juvenil, dos termes que de tant en tant es fusionen amb ànims d’advertir a la
societat. Molt probablement, el risc del setè art és voler ser summament didàctic mentre que el
perill de l’argument és sobrepassar l’idealisme desorbitat. Trobar l’equilibri davant d’aquesta
dicotomia és complicat i potser, ecce signum, El club dels poetes morts o Rebels de
Francis F. Coppola, en siguin els referents més clars.
D’entrada, podríem pensar que la pel·lícula és la resposta femenina de L’odi, de Mathieu
Kassovitz, tot registrant les dinàmiques de l’adolescència afroeuropea a la capital francesa, però
Céline Sciamma eludeix tota consideració sociopolítica – no com el rotatiu francès Libération
que advertia aquesta setmana en titulars “els francesos no són del tot blancs" - i prefereix
radiografiar l’ànima humana a través d’un llenguatge sensorial i vitalista.
Bande de Filles (títol en francès), que s’estrena aquest proper 24 d’abril, tanca la
trilogia sobre els límits de la pubertat que la parisenca ja va començar l’any 2007 amb Els
lliris de l’aigua i després amb Tomboy. Un llargmetratge que va participar a la Quinzena
de Realitzadors de Cannes i al Festival de Toronto amb molt bona acollida per part de la crítica
especialitzada, per acabar guanyant el premi Otra Mirada al Festival de San Sebastià.
Mentre que els aspectes de denúncia social recorren el film de forma subliminar, Girlhood
segueix les línies mestres de les teen-movies amb una estructura episòdica que revela el
creixement evolutiu de la seva actriu principal. Aquesta queda clarament enunciada mitjançant
seqüències que actuen com fermalls entre una fase i una altra, on la narració es suspèn de forma
momentània i ens deixa amb la pauta indicadora d’un nou avatar.
La vigorosa constitució del seu sistema d’imatges és degut a una fotografia poc intrusiva de Crystel
Fournier, per tal que apreciem els matisos i els sentiments que es cultiven. En aquesta línia,
s’entén l’elecció cromàtica dominant: la tonalitat blava amb la seva càrrega ambivalent quan la
protagonista està supeditada al seu germà, per transformar-se més tard en una llum més freda, en
analogia al dur entorn en què viuen.
Hedonisme, nihilisme i un humanisme descarnat conflueixen en una peça que flota entre un testimoni
documental i una potent història intersticial. Com a La llei del carrer, escrit per Susan E.
Hinton, el relat que ens ocupa parla de la supervivència i les preocupacions juvenils, dibuixant amb
realisme les sensacions de plenitud, dol i eufòria que caracteritzen l’etapa adolescent, amb el
mèrit de fer-nos partícips dels codis interns que regeixen l’existència de les seves protagonistes
recalcitrants.
La guanyadora del Cèsar com a millor realitzadora, que ens té acostumats a la continua troballa
d’excel·lents actrius a base de càstings rodaires, aquí descobreix diamants com els que Rihanna
canta en una fresca banda sonora. Aquests minerals en brut són les germanes Touré, Assa Sylla i
Lindsay Karamo. Un quartet d’heroïnes suburbanes que intenten mantenir-se en la cúspide d’aquesta
cadena tròfica que és la seva particular selva de formigó.
De la també guardonada cinta als premis Cèsar, se’n destil·la sobretot humanitat i és que aquest
grapat de noies amb cuirassa opten pel desvergonyiment i la feresa per sobreviure en aquest entramat
de carrers de la banlieue gal·la. Riuen alt, parlen sense delicadesa, alcen les seves copes i
somien amb el París de la Torre Eiffel. Potser la vida es redueix a això: sentir l’amistat com un
potent motor de connexió humana i assolir el zenit de la llibertat i la independència. Carpe diem.
lectures: 864
Una crítica d’Èric Antonell
14 d'abril de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
aquí una setmana anem a veurela doncs!
josep noguera
15-04-2015
El títol, però, sembla una parodia de BOYHOOD
Muñiz
16-04-2015
em quedo amb aquestes noies abans que amb l empanat de Ellar Coltrane (Boyhood)
