L’estel·lar actor Russell Crowe fa el seu debut
cinematogràfic amb un flonjo i encarcarat melodrama patern amb rerefons bèl·lic inspirat en
fets reals a “El maestro del agua”. Ara que es commemora el centenari de la batalla de
Gal·lípoli durant la 1ª Guerra Mundial - guanyada pels turcs enfront de les tropes aliades
conformades per soldats britànics i, sobretot, australians i novazelandesos -, és un oportú
moment per girar la vista enrere i extreure’n del fangar i l’ossari de la barbàrie de la guerra
una història exemplar i edificant tan plena de coratge i tossuderia com d’amor de pare.
Un granger australià, Joshua Connor (Russell Crowe), mestre en buscar i localitzar pous d’aigua
subterrània, es veu empès a recuperar els cossos dels seus tres fills desapareguts i donats per
morts en el devastat camp de trinxeres de Gal·lípoli després del suïcidi de la seva
trastornada dona que no ha pogut sobreposar-se al dolor. Desafiant perills i contratemps,
Connor viatjar a Istanbul disposat a remourà cel i terra per recuperar la memòria dels fills
caiguts en la sagnant batalla. En la seva missió es trobarà envoltat per recels i prejudicis
entre vencedors i derrotats i s’endinsarà també en un país encara en guerra encara entre turcs
i invasors grecs.
La pel·lícula del debutant Russell Crowe dóna mostres d’un lloable esperit conciliador i
apareix carregada també de molt bones intencions, concedint a més un paper a un militar turc
interpretat per Yilmaz Erdogan que contribueix amb la seva inestimable col·laboració a
la tasca de recerca de Connor. Però la seva realització és excessivament correcta, tan pulcra
com funcional, massa poruga diríem. I és que el film està mancat de verdadera temperatura
dramàtica i, finalment, es veu malaguanyat per una història d’amor extreta del perfecte manual
dels tòpics romàntics, tan ensucrada com postissa, entre aquest heroic pare adolorit i una
vídua turca de bon veure, Ayshe (Olga Kurilenko), amb fill encisador.
