L’estel·lar actor Russell Crowe fa el seu debut cinematogràfic amb un flonjo i encarcarat melodrama patern amb rerefons bèl·lic inspirat en fets reals a “El maestro del agua”. Ara que es commemora el centenari de la batalla de Gal·lípoli durant la 1ª Guerra Mundial - guanyada pels turcs enfront de les tropes aliades conformades per soldats britànics i, sobretot, australians i novazelandesos -, és un oportú moment per girar la vista enrere i extreure’n del fangar i l’ossari de la barbàrie de la guerra una història exemplar i edificant tan plena de coratge i tossuderia com d’amor de pare.
Un granger australià, Joshua Connor (Russell Crowe), mestre en buscar i localitzar pous d’aigua subterrània, es veu empès a recuperar els cossos dels seus tres fills desapareguts i donats per morts en el devastat camp de trinxeres de Gal·lípoli després del suïcidi de la seva trastornada dona que no ha pogut sobreposar-se al dolor. Desafiant perills i contratemps, Connor viatjar a Istanbul disposat a remourà cel i terra per recuperar la memòria dels fills caiguts en la sagnant batalla. En la seva missió es trobarà envoltat per recels i prejudicis entre vencedors i derrotats i s’endinsarà també en un país encara en guerra encara entre turcs i invasors grecs.
La pel·lícula del debutant Russell Crowe dóna mostres d’un lloable esperit conciliador i apareix carregada també de molt bones intencions, concedint a més un paper a un militar turc interpretat per Yilmaz Erdogan que contribueix amb la seva inestimable col·laboració a la tasca de recerca de Connor. Però la seva realització és excessivament correcta, tan pulcra com funcional, massa poruga diríem. I és que el film està mancat de verdadera temperatura dramàtica i, finalment, es veu malaguanyat per una història d’amor extreta del perfecte manual dels tòpics romàntics, tan ensucrada com postissa, entre aquest heroic pare adolorit i una vídua turca de bon veure, Ayshe (Olga Kurilenko), amb fill encisador.
