MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES, DARRER TREBALL D’ISAKI LACUESTA
Després d’un rodatge sense subvencions, fet de manera
fragmentada a mesura que aconseguia finançament o els actors tenien disponibilitat, sense
suport de televisions o grans productores, aconseguint tirar endavant el projecte en règim de
cooperativa entre tot l’equip i havent sofert múltiples problemes de distribució que han fet
ajornar l’estrena de la cinta en diverses ocasions, finalment Isaki Lacuesta ha pogut
veure projectada Murieron por encima de sus posibilidades, encara que hagi estat de
manera limitada a molt poques sales. Una demostració més que en aquest país, tirar endavant un
projecte personal com aquest, és una autèntica heroïcitat, fins i tot comptant amb un dels
repartiments corals més llustrosos que s’hagin vist els darrers anys, que inclou noms com: Raúl
Arévalo, Imanol Arias, Àlex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Bárbara
Lennie, Sergi López, Carmen Machi, Ángela Molina, Albert Pla, Josep Maria Pou, José Sacristán,
Emma Suárez, Ivan Telefunken, Luis Tosar, Jordi Vilches o Julián Villagrán.
Però per la diversa gent embarcada en aquesta aventura, les ganes de poder participar en un
crit de ràbia radical contra les circumstàncies que han conduit a la crisi actual, han permès
superar tot aquest seguit de dificultats, i veure finalment el seu esforç projectat en pantalla
gran. De fet, el resultat final del film, reflecteix l’esperit de voler fer una obra amb un
missatge clar de denúncia, la implicació de la gent, en molts casos desinteressada, i el
bon ambient imperant en tot el rodatge, fet que s’ha pogut palpar a les poblacions principals
en què ha tingut lloc, com Girona, Sant Feliu de Guíxols o Vilanova i la Geltrú.
Però més enllà dels fets que han envoltat el rodatge, no podem oblidar que per sobre de tot ens
trobem davant una pel·lícula que, sense renunciar a la seva vessant ideològica, també narra
amb solvència la història de cinc desnonats per la crisi que es coneixen en un manicomi i ideen
un pla de venjança contra la gran Banca, com a símbol dels mals que pateix la gent avui en dia.
Per fer-ho, Isaki Lacuesta empra amb encert la figura dels flashbacks, que ens van mostrant poc
a poc i de manera alterna, els motius que han portat a cada un dels membres de la banda dels
Panda a aquella situació. A més, la cinta no renuncia a l’humor, un punt esperpèntic amb el
segell característic de cert cinema espanyol, i ens deixa personatges com el que interpreta un
molt reivindicable Jordi Vilches, que entre els diversos moments brillants que té al
llarg del metratge, cal destacar l’escena hilarant amb Sergi López. A més, quedaran també pel
record, diversos monòlegs de gran intensitat i radicalitat, com el que protagonitza un gran
Albert Pla, i que va escriure ell mateix, en el qual detalla els passos que seguiria per
acabar amb la crisi i els seus culpables. Sense oblidar-nos tampoc de Raúl Arévalo o
Josep Maria Pou.
És cert que al tram final de metratge es recorre en excés a l’esquematisme, la caricatura i la
violència gratuïta, i això pot allunyar alguns espectadors del film. Però en el fons, cal
agrair a aquest col·lectiu d’amants del setè art amb consciència social, que hagin deixat per a
futures generacions, un retrat (això si, totalment particular), de la societat espanyola en
temps de crisi, que si bé pot caure en el paroxisme, permet constatar, per una banda, que hi ha
una emprenyamenta general i una voluntat de denunciar moltes coses, i per altra, que a vegades,
amb pocs mitjans però amb molta passió i compromís, es pot tirar endavant una obra
cinematogràfica ambiciosa i reivindicativa com aquesta.
lectures: 902
Una crítica de Marc Serra
8 de maig de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
molt fallida
Curtis
11-05-2015
arriscada, fresca, divertida... bravo per ser tant atrevida
