MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES, DARRER TREBALL D’ISAKI LACUESTA
Després d’un rodatge sense subvencions, fet de manera fragmentada a mesura que aconseguia finançament o els actors tenien disponibilitat, sense suport de televisions o grans productores, aconseguint tirar endavant el projecte en règim de cooperativa entre tot l’equip i havent sofert múltiples problemes de distribució que han fet ajornar l’estrena de la cinta en diverses ocasions, finalment Isaki Lacuesta ha pogut veure projectada Murieron por encima de sus posibilidades, encara que hagi estat de manera limitada a molt poques sales. Una demostració més que en aquest país, tirar endavant un projecte personal com aquest, és una autèntica heroïcitat, fins i tot comptant amb un dels repartiments corals més llustrosos que s’hagin vist els darrers anys, que inclou noms com: Raúl Arévalo, Imanol Arias, Àlex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Bárbara Lennie, Sergi López, Carmen Machi, Ángela Molina, Albert Pla, Josep Maria Pou, José Sacristán, Emma Suárez, Ivan Telefunken, Luis Tosar, Jordi Vilches o Julián Villagrán.
Però per la diversa gent embarcada en aquesta aventura, les ganes de poder participar en un crit de ràbia radical contra les circumstàncies que han conduit a la crisi actual, han permès superar tot aquest seguit de dificultats, i veure finalment el seu esforç projectat en pantalla gran. De fet, el resultat final del film, reflecteix l’esperit de voler fer una obra amb un missatge clar de denúncia, la implicació de la gent, en molts casos desinteressada, i el bon ambient imperant en tot el rodatge, fet que s’ha pogut palpar a les poblacions principals en què ha tingut lloc, com Girona, Sant Feliu de Guíxols o Vilanova i la Geltrú.
Però més enllà dels fets que han envoltat el rodatge, no podem oblidar que per sobre de tot ens trobem davant una pel·lícula que, sense renunciar a la seva vessant ideològica, també narra amb solvència la història de cinc desnonats per la crisi que es coneixen en un manicomi i ideen un pla de venjança contra la gran Banca, com a símbol dels mals que pateix la gent avui en dia. Per fer-ho, Isaki Lacuesta empra amb encert la figura dels flashbacks, que ens van mostrant poc a poc i de manera alterna, els motius que han portat a cada un dels membres de la banda dels Panda a aquella situació. A més, la cinta no renuncia a l’humor, un punt esperpèntic amb el segell característic de cert cinema espanyol, i ens deixa personatges com el que interpreta un molt reivindicable Jordi Vilches, que entre els diversos moments brillants que té al llarg del metratge, cal destacar l’escena hilarant amb Sergi López. A més, quedaran també pel record, diversos monòlegs de gran intensitat i radicalitat, com el que protagonitza un gran Albert Pla, i que va escriure ell mateix, en el qual detalla els passos que seguiria per acabar amb la crisi i els seus culpables. Sense oblidar-nos tampoc de Raúl Arévalo o Josep Maria Pou.
És cert que al tram final de metratge es recorre en excés a l’esquematisme, la caricatura i la violència gratuïta, i això pot allunyar alguns espectadors del film. Però en el fons, cal agrair a aquest col·lectiu d’amants del setè art amb consciència social, que hagin deixat per a futures generacions, un retrat (això si, totalment particular), de la societat espanyola en temps de crisi, que si bé pot caure en el paroxisme, permet constatar, per una banda, que hi ha una emprenyamenta general i una voluntat de denunciar moltes coses, i per altra, que a vegades, amb pocs mitjans però amb molta passió i compromís, es pot tirar endavant una obra cinematogràfica ambiciosa i reivindicativa com aquesta.
lectures: 703
Una crítica de Marc Serra
8 de maig de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
molt fallida
Curtis
11-05-2015
arriscada, fresca, divertida... bravo per ser tant atrevida
