El món postapocalíptic de la saga “Mad Max” retorna a les grans pantalles en honor
d’aniversari per rellançar de nou la franquícia amb tot el soroll i la fúria possible a
“Mad Max Fury Road”. Retrobem el mon distòpic conegut de “Mad Max” poblat per humans
barbaritzats que tan sols es preocupen per la seva supervivència. Un estil de vida salvatge i
tribal creat per lluitar pels recursos naturals, especialment l’aigua, un bé tan escàs
com preuat.
L’australià George Miller reprèn amb un ímpetu desbordant l’univers violent
de “Mad Max” en un espai desolat, desèrtic i sec en el que és una suculent i excepcional
pel·lícula d’acció en clau de western futurista. La rauxa, la potència i
l’adrenalina d’aquesta superproducció fora de competició s’ha convertit
d’alguna manera en la cerimònia inaugural a l’ombra d’un Festival mogut
enguany per donar-se un toc més francès, social i femení obrint amb “La tête haute”
d’Emmanuelle Bercot.
L’anècdota argumental vindria a ser com una cavalcada d’una caravana de dones –
conduïda per Furiosa (Charlize Theron) -que s’ha escapat per buscar una terra verda, però
escombrada del mapa. En aquesta cursa desenfrenada a una quimèrica terra promesa, les dones es
veuran ajudades per un pres encadenat, Max (Tom Hardy que pren el relleu a Mel Gibson).
La pel·lícula fa gala d’una rusticitat i ferotgia impressionant, un terrabastall de
ferro i foc, de rovell i de sorra, de pols i de fang. Un film que, tot i els efectes digitals,
transmet tota la fisicitat enganxosa de la lluita a l’arena del circ romà i el epidèrmic
brogit dels motors rugint sense descans en les diferents batalles que esglaonen una persecució
al límit.
Hi havia una vegada...ben poca cosa
El director italià Mateo Garrone, vencedor en dues ocasions en el festival francès amb
el Gran Premi del Jurat per “Gomorra” ( 2008) i “Reality” (2012), concursa enguany amb una
proposta tan atrevida com fallida, “Il racconto dei racconti”. Garrone s’inspira
en l’univers màgic i fantàstic del contista Giambattista Basile ambientat en una època
medieval llunyana.
Per aquesta ambiciosa operació s’ha servir d’un repartiment internacional
conformat, entre altres, per Salma Hayek, Vincent Cassel o Toby Jones, i que l’ha dut a
rodar el film en anglès. Una estratègia comercial i mediàtica que provoca al capdavall un dels
principals handicaps pel que fa al to i la proximitat requerida.
Un film que aposta pel meravellós a través d’un seguit de situacions protagonitzades per
genuïnes figures dels contes universals com dracs, reis, princeses, ogres i embruixos i encants
que possibiliten tota mena de transformacions. Garrone imprimeix certa bellesa en alguns
moments vaporosos i flotants, encomana un atractiu sentit del fantàstic en l’ús de bells
escenaris naturals, es deixa temptar en ocasions pel costat gòtic, tortuós, malsà i extrem
d’algunes situacions, mentre en altres moments sembla que aposti per la paròdia i la
deconstrucció tot jugant amb referents clàssics.
Però en termes generals podríem afirmar que Garrone prova d’anar en totes direccions
sense un objectiu clar, oscil·la i rebota de banda en banda sense arribar enlloc. Les històries
que avancen de forma paral·lela s’abandonen aleatòriament i quan sembla que acaben per
entrecreuar-se finalment en la (falsa) conclusió del conte és per certificar la falta de to i
de direcció. Tan sols sembla perviure l’idea central repetida, la lliçó,
l’ensenyança, que tota destrucció comporta un naixement, que cada acte desemboca
inexorablement en un altre, en una cadena de quid pro quo indeturable i infinita.
Cirerers en flor
Després de participar l’any passat en la Secció Oficial de Cannes amb “Aguas tranquilas”,
la directora japonesa Naomi Kawase ha tingut enguany l’honor d’inaugurar la
gran secció paral·lela “Un certain regard” amb el film “An”. Igual que en
l’anterior film, a “An” predomina la influència de la tradició i les religions orientals
que deixen entreveure les relacions d’interconnexió que existeixen entre persones,
animals i naturalesa en general.
Una simpàtica i delicada velleta afectada de lepra i aïllada del món apareix providencialment
per ajudar un petit botiguer de pastissets. Es tracta d’home seriós i taciturn que
arrossega un passat controvertit i les receptes de cuina de l’àvia d’una confitura
especial operen el petit miracle de salvar-li al pastisser l’existència d’alguna
manera. La melmelada endolceix les seves vides i a punt estar d’espatllat aquest bonica
història.
En aquesta senzilla pel·lícula prevalen sobretot les imatges dels cirerers en flor, element
estètic però també ingredient reconfortant, i es nota el ritme i el pas de les estacions que
puntuen la mínima acció d’aquest film de petit format sobre el cicle de vida.
Una pel·lícula petita tan honesta com previsible, amb comptats personatges i una història
despullada al mínim que, al capdavall, reposa sobre la gastada base de les segones oportunitats
i l’esperit de redempció. Ens enduem la sensació d’haver participat en un conte per
adults, una faula moderna. Però així com la melmelada acabava endolcint les seves vides, també
està a punt d’espatllat aquest bonica història.
