EL DEBUTANT LÁSZLÓ NEMES IRROMP AMB FORÇA ENTRE ELS GRANS
Polifonia sonora de l’horror
La pel·lícula "Saul fia/Son Of Saul" del cineasta hongarès László Nemes – l’únic director debutant de la Secció Oficial – ens trasllada amb horror a l’infern dels camps d’extermini nazis. En aquest univers de destrucció, Saul, (Géza Röhrig), membre dels Sonderkomando - jueus al servei de la maquinària d’extermini nazi - descobreix en silenci el cos del seu propi fill entre els cadàvers gasejats quan encara respira agònicament, moments abans que un oficial alemany l’ofegui.
A partir d’aquí arranca la gesta secreta i impossible del pare que vol preservar el cos del seu fill per donar-li un enterrament jueu com cal. Una determinació de pura bogeria feta a través de contactes, secrets, amagatalls per procurar-se un rabí per donar-li un funeral com cal. Un amor de pare dut fins a l’extrem en el seu va intent de crear un racó d’humanitat enmig de la barbàrie absoluta.
Un món alienat on no es permet mostrar sentiments i la voluntat humana és dominada i esclavitzada enmig dels engranatges del terror. Un horror que es pot mastegar sense ensenyar la cruesa de l’extermini gràcies a una càmera enganxada a l’esquena i al cos del protagonista, seguint i precedint els seus desplaçaments. Una càmera que també participa en les tasques d’empènyer els presos a la càmera de gas, carretejar cossos morts, dur els morts al crematori o llençar les cendres al riu o viure la rebel·lió en el camp.
Un recurs estètic que crea la sensació immersiva com si d’un pla-seqüència únic es tractés per la presència absolutista del protagonista o, també, la impressió de veure un film rodat en primeríssima persona, com si fos un punt de vista subjectiu. I després un ús escruixidor de la banda de so com una simfonia fúnebre de sons, crits, ordres, insults, xiuxiuejos, cops, trets o xiscles. Una polifonia de la cerimònia de la mort, un rèquiem fet de sonoritats barrejades, solapades, gens harmòniques, una brutícia sonora feridora.
Futurs asèptics
El cineasta grec Yorgos Lanthimos fa el salt a la Secció Oficial amb "The lobster" després de conquerir amb un film tan demolidor com "Canino" el Premi de la secció paral·lela "Un certain regard" de Cannes l’any 2009. Lanthimos ha rodat el seu nou film amb més pressupost en règim de coproducció europea i amb un repartiment espectacular encapçalat per Colin Farrell, Rachel Weisz, Léa Seydoux o John C. Reilly però sense renunciar a la incomoditat.
L’acció sembla situar-se en un futur no massa llunyà on la soledat està prohibida. El protagonista, David (Colin Farrell), que ha perdut la seva dona, és ingressat en un hotel com a teràpia de rehabilitació acompanyat d’un gos, que no és altre que el seu propi germà. Les normes d’aquesta comunitat tutelada no permeten la masturbació i si al cap d’un temps no troben parella tenen l’opció de convertir-se en animal. D’aquí prové el títol d’aquest film que equival el desig del protagonista de convertir-se en una llagosta.
Després el protagonista troba la seva ànima bessona que acaba matant per escapar-se als boscos per passar a la resistència i conviure amb “Els solitaris”, que són caçats alhora pels hostes de l’hotel, i on s’enamorarà d’una dona miop (Rachel Weisz). Però la vida en els boscos està molt lluny de la llibertat i es una nova societat controlada i dominada per una líder (Léa Seydoux) en què aquests furtius, llops solitaris, no tenen dret a estimar-se o són castigats amb els llavis segellats i al cap d’un temps condemnats a enterrar-se ells mateixos.
Nova mostra de mala llet del grec Yorgos Lanthimos que construeix una duríssima pantomima futurista amb una societat asèptica, uniformitzada, buidada de sentiments. I novament torna a fer gala del seu humor negre i corrosiu en una diatriba sense escrúpols sobre el gènere humà sense amor reforçant tot l’absurd i el patetisme de les situacions i els personatges.
Crim i càstig
Woody Allen torna a casa i participa per dotzena vegada en el Festival de Cannes amb l’atractiu i interessant film fora de competició "Irrational men". La seva nova proposta ens presenta a Abe Lucas (Joaquin Phoenix), un professor de filosfia deprimit destinat a una petita universitat de províncies. L’arribada del nouvingut aviat desvetllarà l’interès de dues dones.
Una companya professora casada, Rita Richard (Parker Posey), anhela trencar la rutina i l’avorriment de la seva vida per tenir una aventura i fugir a Europa. D’altra banda, Jill Pollard (Emma Stone –tant encisadora com a "Magia a la luz de la luna"), estudiant de filosofia i propensa al romanticisme, malgrat està promesa amb un jove, progressivament se sent atreta pietosament pel trist i desgraciat professor.
L’atzar i la curiositat d’una conversa aliena sobre un jutge injust serà el clic que farà despertar a la vida a l’ensopit i desmotivat professor. Aquí les relacions afectives que semblen sembrar el que podria ser una nova comèdia romàntica a tres bandes es nodriran dels dilemes morals i ètics de films tan notables com "Delitos y faltas" o "Match Point".
Un refregit de cites filosòfiques de Kant o Kierkegard serviran per conduir-nos amb aparent i lúdica lleugeresa vers les especulacions que pot generar la necessitat o la condemna d’un crim benintencionat. I aleshores ens capfiquem en el territori relliscós i problemàtic d’intrigues, sospites, hipòtesis, conjures, complicitats, culpes i temors que atrapen a tots.
